De Suïssa estant

Ja s’ha acabat les festes, i els ponts. Ja tothom ha paït més o menys els obligats excessos a taula i el fred i la neu han donat un valor afegit al paisatge, per a uns, i una dificultat addicional pels que han necessitat treballar o moure’s.

Aquí, a Suïssa, com que no celebrem els Reis ja fa pràcticament una setmana que les coses han tornat a la normalitat, que no vol dir a la rutina. Els problemes de tot tipus són molts i tant la imatge del país com la del govern se n’han ressentit molt. S’imposa una reflexió seriosa després del desastre bancari que ha conduit a la pràctica desaparició del sistema tradicional (amb el famós secret bancari) i que obliga a replantejar funcions i principis.

Tots els governs del món estan sofrint un desgast per causes algunes vegades alienes i d’altres de creació pròpia. La manca de solucions sobre assumptes amb influència econòmica (inflació, atur, emigració il•legal…) s’ajunta als problemes de política interna.

I tant se val si pensem en Suïssa o en Catalunya. Pels catalans és l’Estatut una preocupació i pels suïssos és la discutida composició del govern, amb set membres de cinc partits diferents. El PSC no voldria tenir necessitat de fer un tercer tripartit per guanyar i el Partit Popular Suïs no sap que fer per erosionar els altres partits per tal de dominar tot el teatre polític fent de taquiller, d’acomodador, d’apuntador, de primer actor, de director i fins i tot de claca.

Semblem molt diferents, però en el fons tots tenim els mateixos defectes i les mateixes virtuts. Si de cas a Suïssa tenim més possibilitats legals per decidir les coses a tot nivell, cosa que a Catalunya encara està per completar.

No vull començar l’any fent un panorama pessimista i repartint consells que ni puc donar ni ningú m’ha demanat. No oblido la frase d’Oscar Wilde: “La gent comença a donar bons consells quan ja no poden donar mals exemples”.