De Suïssa estant

A punt d’acabar les reunions de Copenhaguen sobre el problema climàtic, no es preveu cap acord significatiu i tots semblen treballar per arribar a una declaració que sembli important però que en realitat no comprometi massa als països que tenen la paella pel mànec.

A Copenhaguen tot va començar com un gran «show» i s’ha tornat, per desgràcia, en un gran “circ”. I com que en el fons el clima per ell mateix no sembla interessar a ningú, tot està dominat pels milions i milions de diners que amb la por, amb l’anomenada tecnologia de punta i amb altres histories es poden guanyar.

Com en el cas de la grip A i la venda de vacunes. Ara, els països que van comprar grans quantitats de vacunes no saben que fer amb elles. Suïssa ja ha proposat regalar els excedents a països necessitats ja que els laboratoris (per cert, suïssos) que les van fabricar no les volen re-comprar. Ja han fet el negoci, i el muntatge ha funcionat.

Amb el clima està passant el mateix, encara que cal admetre que tard o d’hora, s’imposa una dràstica reducció de la pol•lució humana i una millor administració dels recursos naturals que no són il•limitats. Però reunions com la de Copenhaguen no aporten cap solució immediata, de manera que s’ha d’actuar amb menys espectacle però amb més eficiència.

I com que cada «circ» ofereix un numeret de pallassos, el senyor ZP ha presentat candidatura a aquest respectable paper. Per fer mèrits, ahir va deixar anar la frase següent:

« Nos convoca la ONU y la ciencia y tenemos la posibilidad de crear un orden internacional en paz, equilibrio y justicia. La Tierra no pertenece a nadie, salvo al viento”

Doncs bé, parlarem amb «el viento» per mirar d’arreglar les coses. A mi, m’agradava molt més el Charlie Rivel.

A punt d’acabar les reunions de Copenhaguen sobre el problema climàtic, no es preveu cap acord significatiu i tots semblen treballar per arribar a una declaració que sembli important però que en realitat no comprometi massa als països que tenen la paella pel mànec.

A Copenhaguen tot va començar com un gran «show» i s’ha tornat, per desgràcia, en un gran “circ”. I com que en el fons el clima per ell mateix no sembla interessar a ningú, tot està dominat pels milions i milions de diners que amb la por, amb l’anomenada tecnologia de punta i amb altres histories es poden guanyar.

Com en el cas de la grip A i la venda de vacunes. Ara, els països que van comprar grans quantitats de vacunes no saben que fer amb elles. Suïssa ja ha proposat regalar els excedents a països necessitats ja que els laboratoris (per cert, suïssos) que les van fabricar no les volen re-comprar. Ja han fet el negoci, i el muntatge ha funcionat.

Amb el clima està passant el mateix, encara que cal admetre que tard o d’hora, s’imposa una dràstica reducció de la pol•lució humana i una millor administració dels recursos naturals que no són il•limitats. Però reunions com la de Copenhaguen no aporten cap solució immediata, de manera que s’ha d’actuar amb menys espectacle però amb més eficiència.

I com que cada «circ» ofereix un numeret de pallassos, el senyor ZP ha presentat candidatura a aquest respectable paper. Per fer mèrits, ahir va deixar anar la frase següent:

« Nos convoca la ONU y la ciencia y tenemos la posibilidad de crear un orden internacional en paz, equilibrio y justicia. La Tierra no pertenece a nadie, salvo al viento”

Doncs bé, parlarem amb «el viento» per mirar d’arreglar les coses. A mi, m’agradava molt més el Charlie Rivel.

M’he dedicat amb paciència a buscar a internet tots els comentaris dels nostres mitjans i dels espanyols sobre la Consulta de diumenge.

He llegit les declaracions dels polítics de primera fila dels partits catalans i espanyols i haig de confessar que ha estat un acte d’autoflagelació i de masoquisme que no recomano a ningú. Sortosament ha mancat a la meva llista de penitencies el capdavanter radiofònic Jiménez Losantos, absent de les ones per indisposició.

Acabada la penitencia em veig obligat a fer un acte d’humilitat i no escriure tot el que penso dels fets i, sobretot, de les persones. Sóc de mena pacífica i no voldria emprar un to que no s’adiu amb el meu tarannà, de manera que deixaré passar unes hores més amb l’esperança que m’esbravi com un got de sifó.

De totes maneres, voldria donar a tots els polítics que han fet el llest després de la Consulta el consell número 39 de «Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent», de la Biblioteca Popular Catalana, que transcrit en un català col•loquial diu:

Un passat ple de romanços,
un present ple de bunyols,
un futur d’aquells més mansos
i una escudella de cols,
¿que més vols?

No havien passat ni 24 hores des que els resultats de la Consulta de diumenge van ser públics que les divisions entre els organitzadors han fet una vegada més clar que manca un sentit global de les coses i que les capelletes i el «jo ho puc fer millor» segueixen dominant.

Els resultats no eren per tirar coets ni per renunciar a seguir preguntant. La participació ha de ser molt millorable en un futur per donar a les consultes un veritable valor, no només estadístic, i per tant s’imposa reconsiderar que s’ha fet bé, malament o millorable. El que no val és tirar-se els plats al cap perquè som pocs i les divisions ens fan petits, molt petits.

No cal ara detallar les manifestacions dels responsables dels partits principals, que tothom ha llegit. Amb una participació del 50%, per exemple, tots haurien donat altres opinions perquè en el fons potser manquen de posició clara i s’emmotllen als resultats. És qüestió de prendre nota i valorar-ho quan es presentin per renovar càrrecs.

Catalunya no pot entusiasmar-se un dia i repartir bufetades al dia següent. Si es vol avançar en el camí que sigui, convé demostrar més unitat en les coses essencials. Les diferències entre els corrents polítics són necessàries i s’han d’evidenciar en el dia a dia. Però no podem mostrar-nos com una olla de grills tan bon punt les coses no surten com molts esperaven.

Els comentaris que es poden llegir i escoltar avui sobre la Consulta són tan diversos com diversa és la posició de cada mitjà davant del fet de preguntar sobre la independència.

Positiu és la manca d’incidents i la claredat dels resultats, decebedor és el nombre de votants, de l’ordre del 27,5%, que tothom tendeix a arrodonir al 30%.

Serà molt necessari que els sociòlegs i els politòlegs analitzin i ens expliquin els resultats, la participació d’immigrants i la de menors d’edat ja que la Consulta d’ahir i las que seguiran els mesos vinents poden ser un «assaig» d’un referèndum vinculant posterior, de manera que tota anàlisi neutral s’ha de publicar aviat i clarament.

Ahir va ser un dia d’alegria per a uns, d’amargor per d’altres i de rialleta mal dissimulada per una majoria que, ens agradi o no, és el 70% que no va anar a votar.

És un primer pas i no val l’actitud negativa i les ganes de deixar-ho córrer. S’ha obert una via que ningú sap si portarà o no a la independència però que és el democràtic camí de preguntar a la població sobre els grans temes. Ara és necessari que la població sigui conscient d’aquesta responsabilitat i decideixi en un futur de fer les quatre passes que la separen de l’urna.

I també seria positiu que el govern de la Generalitat, sense prendre posició a favor o en contra, tingués més sintonia amb el poble. El silenci del president Montilla sobre la Consulta, probablement suggerit pel govern de Madrid, fa encara més evident la manca de connexió entre els de dalt i els de baix. I això és dolent per Catalunya.

Els comentaris que es poden llegir i escoltar avui sobre la Consulta són tan diversos com diversa és la posició de cada mitjà davant del fet de preguntar sobre la independència.

Positiu és la manca d’incidents i la claredat dels resultats, decebedor és el nombre de votants, de l’ordre del 27,5%, que tothom tendeix a arrodonir al 30%.

Serà molt necessari que els sociòlegs i els politòlegs analitzin i ens expliquin els resultats, la participació d’immigrants i la de menors d’edat ja que la Consulta d’ahir i las que seguiran els mesos vinents poden ser un «assaig» d’un referèndum vinculant posterior, de manera que tota anàlisi neutral s’ha de publicar aviat i clarament.

Ahir va ser un dia d’alegria per a uns, d’amargor per d’altres i de rialleta mal dissimulada per una majoria que, ens agradi o no, és el 70% que no va anar a votar.

És un primer pas i no val l’actitud negativa i les ganes de deixar-ho córrer. S’ha obert una via que ningú sap si portarà o no a la independència però que és el democràtic camí de preguntar a la població sobre els grans temes. Ara és necessari que la població sigui conscient d’aquesta responsabilitat i decideixi en un futur de fer les quatre passes que la separen de l’urna.

I també seria positiu que el govern de la Generalitat, sense prendre posició a favor o en contra, tingués més sintonia amb el poble. El silenci del president Montilla sobre la Consulta, probablement suggerit pel govern de Madrid, fa encara més evident la manca de connexió entre els de dalt i els de baix. I això és dolent per Catalunya.

Demano al lector que llegeixi fins al final aquest relat autèntic succeït a Suïssa, i que en tregui les seves conclusions personals sobre el funcionament de la justícia.

Primer acte: El mes de setembre del 1995 un matrimoni es va divorciar i els fills es van quedar amb el pare. La sentencia de divorci va obligar a la mare a pagar al pare dels seus fills una quantitat mensual de l’ordre de 250 Euros per tal d’ajudar al manteniment i estudis dels menors.

Segon acte: Com que la mare va anar retardant els pagaments mensuals i fins i tot va deixar de pagar alguns mesos entre els anys 1997 i 2007, el jutjat del seu lloc de residencia la va condemnar fa uns mesos a pagar uns 2500 Euros al seu ex-marit.

Tercer acte: aquesta sentencia va ser apel•lada i el Tribunal Superior del Cantó la va confirmar. L’opinió d’aquest tribunal és que si la senyora hages posat bona voluntat en la seva feina, hauria pogut guanyar un parell de milers d’Euros al mes, i per tant pagar l’assignació mensual sense problemes. Convé ara mateix aclarir que la senyora treballava de prostituta.

Quart acte: Els advocats de la senyora van apel•lar al Tribunal Federal, que és la màxima instància, i han rebut la raó. Segons el jutge federal, el Tribunal Cantonal que va dir que amb més esforç com a prostituta podria haver guanyat més diners ha argumentat erròniament i ha atacat el dret a la llibertat personal i a la llibertat sexual de la senyora en qüestió. Afegeix que ella va caure en la prostitució per pagar-se la droga i degut a la seva fràgil salut va passar molt temps malalta i per tant sense possibilitats de treballar.

Cinquè acte (i final): El Tribunal Federal demana al Tribunal Cantonal de revisar a fons les condicions reals de la senyora els anys on va deixar de pagar, i tornar a decidir si realment és culpable de la morositat, sense tenir en compte que el seu únic recurs de subsistència va ser la prostitució (val a dir que la dona només té estudis elementals i no ha practicat mai cap ofici).

Començaré per dir que sempre és millor que els problemes i les diferències es puguin discutir cara a cara que no pas de lluny. Per tant, la reunió a Copenhaguen sobre el problema climàtic és en principi benvinguda.

Una vegada passada la primera alegria per la reunió, l’escepticisme (qui sap si fruit de l’edat) m’està envaint per culpa d’actituds i fets que permeten suposar que per a molts dels assistents (i no els de menor importància) Copenhaguen serà un “show” excepcional per lluir-se i per carregar a tots el altres les culpes d’un mateix.

Llegeixo als diaris que un robatori de correus electrònics de la universitat britànica d’East Anglia ha permès saber que alguns científics havien exagerat les conseqüències de l’escalfament i que aquestes dades van fer part del sobrevalorat documental d’Al Gore. Suposo que si és cert, Al Gore ni s’acostarà a Copenhaguen i si té una mica de vergonya hauria fins i tot de tornar l’Oscar tan mal atorgat.
Per complementar la sèrie de vergonyes, la premsa ha comptabilitzat 140 jets privats que aterriran a Copenhaguen durant la reunió i que s’han reservat 1200 cotxes de luxe per traslladar als participants més importants. Només estan previstos 5 cotxes elèctrics durant la cimera.

Finalment, les prostitutes (que a Dinamarca estan sindicades) han anunciat sexe gratuït als delegats per tal de protestar d’una sugerència dels organitzadors de la cimera que demanava als delegats de «ser sostenibles i no comprar sexe».

Lamentablement, el «show» ja està engegat i durarà una dotzena de dies. Diuen que quan esclata una guerra, el primer perdedor és la veritat. De la reunió de Copenhaguen haurem de dir que el primer perdedor és el clima: segons el Daily Telegraph, la cimera generarà més diòxid de carboni que una ciutat de 200.000 habitants.

Sembla que ens ho haurem de fer mirar!

Començaré per dir que sempre és millor que els problemes i les diferències es puguin discutir cara a cara que no pas de lluny. Per tant, la reunió a Copenhaguen sobre el problema climàtic és en principi benvinguda.

Una vegada passada la primera alegria per la reunió, l’escepticisme (qui sap si fruit de l’edat) m’està envaint per culpa d’actituds i fets que permeten suposar que per a molts dels assistents (i no els de menor importància) Copenhaguen serà un “show” excepcional per lluir-se i per carregar a tots el altres les culpes d’un mateix.

Llegeixo als diaris que un robatori de correus electrònics de la universitat britànica d’East Anglia ha permès saber que alguns científics havien exagerat les conseqüències de l’escalfament i que aquestes dades van fer part del sobrevalorat documental d’Al Gore. Suposo que si és cert, Al Gore ni s’acostarà a Copenhaguen i si té una mica de vergonya hauria fins i tot de tornar l’Oscar tan mal atorgat.
Per complementar la sèrie de vergonyes, la premsa ha comptabilitzat 140 jets privats que aterriran a Copenhaguen durant la reunió i que s’han reservat 1200 cotxes de luxe per traslladar als participants més importants. Només estan previstos 5 cotxes elèctrics durant la cimera.

Finalment, les prostitutes (que a Dinamarca estan sindicades) han anunciat sexe gratuït als delegats per tal de protestar d’una sugerència dels organitzadors de la cimera que demanava als delegats de «ser sostenibles i no comprar sexe».

Lamentablement, el «show» ja està engegat i durarà una dotzena de dies. Diuen que quan esclata una guerra, el primer perdedor és la veritat. De la reunió de Copenhaguen haurem de dir que el primer perdedor és el clima: segons el Daily Telegraph, la cimera generarà més diòxid de carboni que una ciutat de 200.000 habitants.

Sembla que ens ho haurem de fer mirar!

Per crear un ministeri dins d’un govern es necessiten dues coses: una línia política, és a dir unes idees per actuar en un àmbit determinat, i una persona capaç de portar les idees a la pràctica. Això que és una cosa òbvia, evident, no es pot aplicar al Ministerio de Asuntos Exteriores del govern espanyol ni al senyor Moratinos.

Pocs ministres d’afers exteriors tenen menys aurèola personal (no física) que el senyor Moratinos. A totes les reunions que li toca assistir presenta un aspecte d’anar perdut, pocs col•legues seus li donen conversa i fins i tot tinc els meus dubtes que el seu domini dels idiomes estigui molt més amunt del que posseeix el seu superior, l’anomenat ZP.

Però no només el ministre sembla una persona inadequada pel càrrec sinó que el mateix govern no disposa de cap línia clara d’actuació i per tant en realitat podria prescindir del ministre i del ministeri.

Els exemples negatius són molts però recordem els casos recents del segrest del pesquer a Somàlia, el dels tres catalans segrestats junt amb un francès a Mauritània, l’incident de la Guàrdia Civil a Gibraltar i el de la dissident sahaurí Aminatou Haidar com a exemples de les errades i correccions en les informacions sortides del ministeri, de la impotència diplomàtica amagada sota l’anomenat silenci necessari per no entorpir les negociacions.

De gener a juny del 2010 tindrem Zapateros i Moratinos per esmorzar, per dinar, per berenar i per sopar. La presidència rotativa de l’UE donarà motius per fer-nos creure que la diplomàcia del govern central és activa. També hi ha molta gent que confon el soroll amb feina i anar amunt i avall amb activitat, de manera que cal no deixar-se enganyar i, dins de les possibilitats de cada moment, intentem solucionar els problemes sense anar a trucar a una porta que no val la pena que s’obri.