De Suïssa estant

Quan arriba Nadal es parla, d’uns anys ençà, de la pèrdua del veritable motiu de la celebració.

Per a uns, Nadal ha de ser bàsicament un record al naixement de l’infant Jesús i per tant una festa clarament religiosa. Per altres, és un motiu d’esbarjo i de fer i rebre regals i deixen la figura de Jesús en un pla molt secundari.

També és fàcil de constatar que cada vegada més gent decideix «fer una escapada» per Nadal i els vols a destinacions llunyanes guanyen molts adeptes. Fins fa uns quants anys a ningú li hauria passat pel cap de fer vacances tropicals per Nadal i no estar junt amb la família. «Per Nadal cada ovella al seu corral».

La polèmica entre les dues posicions a l’hora de celebrar el Nadal pot portar molt lluny, i uns i altres tenen arguments per defensar tant el caràcter religiós com la llibertat de fer els ulls clucs a la tradició.

Discutir el Nadal no és res nou. Els puritans anglesos van prohibir la festa de Nadal entre els anys 1647 i 1660 ja que la van considerar pagana, impia. Com a conseqüència, van fer tancar les esglésies per Nadal i van aconseguir l’efecte contrari al que esperaven. La gent va continuar celebrant el Nadal dins les famílies i fins i tot la majoria de botiguers tancava els establiments contrariant els desitjos dels puritans.

A partir de l’any 1660, amb la reintroducció de la monarquia a Anglaterra, tothom va celebrar el Nadal legalment i la festa tingué novament un caràcter religiós i públic. És curiós observar que els puritans, que creien defensar la puresa de la religió fossin els que van suprimir una festa tan lligada al cristianisme. I és que tots els excessos són dolents.