De Suïssa estant

La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.

La noticia que avui obrirà els diaris escrits i televisius del món és el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És sens dubte un fet històric que tots poguérem viure de manera directa i que va iniciar una redefinició d’Europa, va acabar amb l’anomenada «guerra freda» i va integrar antics enemics dins d’una estructura democràtica europea. Ens hem d’alegrar de l’aniversari i recordar que tota conquesta demana un esforç per no repetir errors i no fer possible el tornar enrere.

Malgrat la importància històrica de l’aniversari de la caiguda del Mur, demà és un altre dia i el mateix espai serà dedicat a la presentació d’avui de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol de Catalunya. La popularitat mundial de Cruyff permetrà que la noticia surti a tots els diaris, esportius o no, i que indirectament la gent s’assabenti que a Catalunya hi ha una selecció de futbol encara que no participi a cap competició. L’efecte propagandístic del nomenament de Cruyff és segur, però durarà poc. Ni la Selecció Catalana tindrà reconeixement internacional, ni serà més fàcil jugar partits amb equips d’alt nivell ni la Federació Catalana tindrà el mateix tracte que la d’Escòcia o el País de Gales, per donar dos exemples de nacions sense estat.

Cruyff és un bon exemple de jugador i fins i tot d’entrenador. No és massa bon exemple d’integració a Catalunya però ara no es tracta “d’aixafar la guitarra” en un dia on es parlarà de Catalunya encara que sigui per persona interposada.

El futbol serveix d’esbarjo i de distracció. Per exemple per no tocar l’assumpte dels quinze càrrecs públics de la senyora Hernández de Montilla o els tants i tants tripijocs i martingales que cada dia surten a la llum i que incomoden a tots els que manen i a tots els que voldrien manar.

Estic a punt de tornar a la normalitat, després d’uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m’han permès de retrobar familiars i amics que la distància m’obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m’he alegrat de certs progressos urbans i m’he entristit amb molts nyaps evitables. I també m’he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l’evident immigració vinguda d’altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l’estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m’interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s’ho mereixen.

S’imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s’ha d’invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d’exemple. A Suïssa el poder comença en l’individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l’estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l’estat, que dona un cert poder a l’autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l’ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l’hora d’avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.

Estic a punt de tornar a la normalitat, després d’uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m’han permès de retrobar familiars i amics que la distància m’obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m’he alegrat de certs progressos urbans i m’he entristit amb molts nyaps evitables. I també m’he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l’evident immigració vinguda d’altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l’estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m’interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s’ho mereixen.

S’imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s’ha d’invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d’exemple. A Suïssa el poder comença en l’individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l’estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l’estat, que dona un cert poder a l’autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l’ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l’hora d’avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.

La mort d’un familiar molt proper ha fet que els meus hàbits, entre ells aquest blog, no tinguin la mateixa prioritat i regularitat que m’havia acostumat a donar-hi.

La mort, aquesta senyora que es presenta sempre a deshora, i fins i tot de sorpresa encara que se l’esperi, ens recorda de tant en tant que el nostre camí és finit i algunes vegades fins i tot curt.

Tothom a sofert la mort d’un esser estimat, diria que fins i tot és un fet rutinari que succeeix milers de vegades cada dia arreu del món. Peró quan toca molt a prop sempre sorprèn, entristeix i fa pensar.

Aviat ens retrobarem com sempre i parlarem d’uns i d’altres, de les coses que es fan malament, de les que es podrien fer millor i de les bones. Parlarem de projectes, d’art i fins i tot podrem discrepar més en la forma que en el fons. Tot aixó tornarà aviat; ara necessito un petit recés. Records a tots els pacients lectors.