De Suïssa estant

Imagineu-vos una empresa gran, molt gran, amb un ample equip directiu. Al capdavant de l’empresa, col•locat per raons familiars, s’hi troba un senyor que no ha necessitat demostrar cap qualitat per arribar on és.

El capdavanter no té cap funció especial excepte la de fer un tomb per l’empresa un parell de dies cada mes i assistir a les recepcions quan visita l’empresa algun client de casa o de fora.

No cal dir que el sou del capdavanter és generós i la majoria de despeses van a càrrec de l’empresa. Per contracte, el capdavanter signa tots els papers importants però ho fa per pura formalitat ja que ni necessita conèixer el que signa, ni té cap opinió ni cap responsabilitat. A més a més, un contracte “blindat” li garanteix dispensa si comet algun acte del que en podríem dir “penats per la llei”. Per cert, el seu càrrec està previst que quedi dins de la família, de manera que es converteix “de facto” en vitalici.

Tothom estarà d’acord que una tal empresa no és viable, que no pot durar quatre dies sota aquestes condicions i que s’imposa una revisió total de les estructures i els contractes per no seguir amb un esquema injust i caduc.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment: “La persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad” i l’article 64.2 defineix que «de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden”, Comentant l’article 62, els lletrats constitucionals diuen que «el Rey no tiene ninguna función de defensa del buen orden constitucional; su actuación es debida y obligatoria, por eso hemos llamado a estas funciones “funciones-deber”.

Ahir, la selecció de futbol U-17 de Suïssa va guanyar el Campionat del Món celebrat a Nigèria. Espanya va quedar tercera.

La noticia no tindrà, fora de Suïssa, cap posició privilegiada ni als diaris esportius ni als generals, i és una llàstima. Alguns dels nois que han quedat campions mundials seran els professionals de primers equips suïssos i europeus abans de tres o quatre anys. I han guanyat de manera brillant jugant contra Mèxic (2-0), el Japó (4-3), Brasil (1-0), Alemanya (4-3), Itàlia (2-1), Colòmbia (4–0) i la final contra Nigèria (1-0). De manera que han guanyat a algunes de les seleccions de països molt forts tan geogràfica com futbolísticament.

La petita Suïssa ha presentat un equip que és un reflex de l’estructura demogràfica del país: dels 21 seleccionats “només” 7 són suïssos de varies generacions; tots els altres són nacionalitzats amb pares originaris de Portugal, Espanya, Tailàndia, Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Tunísia, Sèrbia, Ghana, Congo i Itàlia.

Aquesta nova generació de suïssos, i la “segona generació” d’italians, espanyols, portuguesos i altres nacionalitats arribats els anys 60-70 fan part del present i del futur del país i demostren els resultats de l’esforç d’integració, tan per part d’ells com per part de les autoritats i institucions.

No tot és fàcil però molta gent està treballant perquè l’harmonia presideixi la vida diària de tots, respectant orígens, cultures i religions.

Felicitats campions, felicitats Xhaka, Mijatovic, Kasami, Ben Khalifa i tota la resta de l’equip.

Ahir, la selecció de futbol U-17 de Suïssa va guanyar el Campionat del Món celebrat a Nigèria. Espanya va quedar tercera.

La noticia no tindrà, fora de Suïssa, cap posició privilegiada ni als diaris esportius ni als generals, i és una llàstima. Alguns dels nois que han quedat campions mundials seran els professionals de primers equips suïssos i europeus abans de tres o quatre anys. I han guanyat de manera brillant jugant contra Mèxic (2-0), el Japó (4-3), Brasil (1-0), Alemanya (4-3), Itàlia (2-1), Colòmbia (4–0) i la final contra Nigèria (1-0). De manera que han guanyat a algunes de les seleccions de països molt forts tan geogràfica com futbolísticament.

La petita Suïssa ha presentat un equip que és un reflex de l’estructura demogràfica del país: dels 21 seleccionats “només” 7 són suïssos de varies generacions; tots els altres són nacionalitzats amb pares originaris de Portugal, Espanya, Tailàndia, Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Tunísia, Sèrbia, Ghana, Congo i Itàlia.

Aquesta nova generació de suïssos, i la “segona generació” d’italians, espanyols, portuguesos i altres nacionalitats arribats els anys 60-70 fan part del present i del futur del país i demostren els resultats de l’esforç d’integració, tan per part d’ells com per part de les autoritats i institucions.

No tot és fàcil però molta gent està treballant perquè l’harmonia presideixi la vida diària de tots, respectant orígens, cultures i religions.

Felicitats campions, felicitats Xhaka, Mijatovic, Kasami, Ben Khalifa i tota la resta de l’equip.

Vostè, com tot ciutadà, té tot el dret a aspirar a un càrrec públic. Les seves darreres declaracions amb l’explicita alternativa «líder» o «màrtir» m’han impulsat a dirigir-me a vostè fora dels comentaris de la premsa internet, sovint massa despectius i mancats d’educació.

Si jo vull presentar-me a un càrrec necessito tenir qualitats i qualificacions, però també diners, un partit o plataforma que m’envolti i una certa popularitat. Per tant, fora de quatre amics i un parell de distrets, a mi no em votaria ningú si tingués la insensatesa d’intentar-ho.

Vostè disposa, apart de qualificacions i qualitats, d’una tribuna permanent que és la presidència del FCBarcelona. Encara no ha decidit a quin partit o moviment s’ajuntarà donant el cas, però de mica en mica va ensenyant el fons del seu pensament polític. Diners en té i/o en trobarà i la popularitat que els bons resultats esportius dels jugadors li han donat, no cal ni discutir-la.

De totes maneres sembla que vostè aspira a un càrrec alt, és a dir alcalde de Barcelona com a mínim o President de la Generalitat com a màxim. I aquí ja no estic tant d’acord amb alguns mitjans de comunicació sobre el fet que vostè tingui possibilitats efectives.

El seu període de president del Barça ha estat molt irregular: no han mancat assumptes foscos, la llista d’alts càrrecs de la junta directiva que han marxat és molt llarga, ha fitxat per molts diners a jugadors que no han rendit, i no m’agrada que es tregui els pantalons a l’aeroport. No vull ara treure tots els drapets de la seva presidència al sol però certes actituds de vostè com a president del Barça no les voldria d’un alcalde o d’un honorable president. I vostè segur que ja m’entén.

Pensi que part de la seva positiva popularitat l’ha rebut per la bona feina del Pep Guardiola i els jugadors. De manera que si a mi em pregunten quin estil de persona voldria en política, jo triaria el Pep i no vostè.

És clar que el Pep és de Santpedor i jo de Manresa, de manera que no sóc massa neutral.

Bona sort a l’hora de decidir si entra o no al món de la política. De moment, desitjo que el Barça jugui bé i que guanyi tots els trofeus que pugui.

Molt cordialment…

Vostè, com tot ciutadà, té tot el dret a aspirar a un càrrec públic. Les seves darreres declaracions amb l’explicita alternativa «líder» o «màrtir» m’han impulsat a dirigir-me a vostè fora dels comentaris de la premsa internet, sovint massa despectius i mancats d’educació.

Si jo vull presentar-me a un càrrec necessito tenir qualitats i qualificacions, però també diners, un partit o plataforma que m’envolti i una certa popularitat. Per tant, fora de quatre amics i un parell de distrets, a mi no em votaria ningú si tingués la insensatesa d’intentar-ho.

Vostè disposa, apart de qualificacions i qualitats, d’una tribuna permanent que és la presidència del FCBarcelona. Encara no ha decidit a quin partit o moviment s’ajuntarà donant el cas, però de mica en mica va ensenyant el fons del seu pensament polític. Diners en té i/o en trobarà i la popularitat que els bons resultats esportius dels jugadors li han donat, no cal ni discutir-la.

De totes maneres sembla que vostè aspira a un càrrec alt, és a dir alcalde de Barcelona com a mínim o President de la Generalitat com a màxim. I aquí ja no estic tant d’acord amb alguns mitjans de comunicació sobre el fet que vostè tingui possibilitats efectives.

El seu període de president del Barça ha estat molt irregular: no han mancat assumptes foscos, la llista d’alts càrrecs de la junta directiva que han marxat és molt llarga, ha fitxat per molts diners a jugadors que no han rendit, i no m’agrada que es tregui els pantalons a l’aeroport. No vull ara treure tots els drapets de la seva presidència al sol però certes actituds de vostè com a president del Barça no les voldria d’un alcalde o d’un honorable president. I vostè segur que ja m’entén.

Pensi que part de la seva positiva popularitat l’ha rebut per la bona feina del Pep Guardiola i els jugadors. De manera que si a mi em pregunten quin estil de persona voldria en política, jo triaria el Pep i no vostè.

És clar que el Pep és de Santpedor i jo de Manresa, de manera que no sóc massa neutral.

Bona sort a l’hora de decidir si entra o no al món de la política. De moment, desitjo que el Barça jugui bé i que guanyi tots els trofeus que pugui.

Molt cordialment…

Home, espero que no. L’UE disposa de polítics amb millors qualificacions que l’amic de Bush pel nou càrrec de president de l’UE que es decidirà la setmana vinent, i que no cal confondre amb la presidència rotativa que Espanya assumirà l’1 de gener del 2010.

La publicació americana FP (Foering Policy) de novembre ha presentat una llista de candidats a la presidència basats en els 6 criteris que el càrrec exigeix i que són:
ha de ser avorrit, de centre-dreta, d’un país usuari de l’Euro, d’un país petit (és a dir ni francès, ni alemany ni britànic), ha de parlar francès i ha d’haver estat contra la invasió americana de l’Iraq.

El volen avorrit perquè la política de Brussel•les és avorrida, ha de ser del centre-dreta perquè de moment és la posició política amb més països dins de l’UE i ha de parlar francès per afalagar a la «grande nation».

De la llista de 11 polítics, dos d’ells són espanyols: Aznar i Felipe González. Ambdós, però, no acompleixen els 6 criteris. Aznar obté 5 punts ja que li manca el rebuig a la guerra de l’Iraq, encara que tinc els meus dubtes sobre el seu domini del francès. Felipe no és considerat avorrit ni és de centre-dreta de manera que obté 4 punts.

L’únic candidat amb 6 punts és el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Jucker. Amb independència de la llista de FP, crec honestament que és un home molt preparat i molt estimat arreu d’Europa de manera que segurament serà el primer President de l’UE. I ens estalviarem una nova presència a la primera fila del senyor Aznar i fins i tot del políticament «pansit» Felipe.

Home, espero que no. L’UE disposa de polítics amb millors qualificacions que l’amic de Bush pel nou càrrec de president de l’UE que es decidirà la setmana vinent, i que no cal confondre amb la presidència rotativa que Espanya assumirà l’1 de gener del 2010.

La publicació americana FP (Foering Policy) de novembre ha presentat una llista de candidats a la presidència basats en els 6 criteris que el càrrec exigeix i que són:
ha de ser avorrit, de centre-dreta, d’un país usuari de l’Euro, d’un país petit (és a dir ni francès, ni alemany ni britànic), ha de parlar francès i ha d’haver estat contra la invasió americana de l’Iraq.

El volen avorrit perquè la política de Brussel•les és avorrida, ha de ser del centre-dreta perquè de moment és la posició política amb més països dins de l’UE i ha de parlar francès per afalagar a la «grande nation».

De la llista de 11 polítics, dos d’ells són espanyols: Aznar i Felipe González. Ambdós, però, no acompleixen els 6 criteris. Aznar obté 5 punts ja que li manca el rebuig a la guerra de l’Iraq, encara que tinc els meus dubtes sobre el seu domini del francès. Felipe no és considerat avorrit ni és de centre-dreta de manera que obté 4 punts.

L’únic candidat amb 6 punts és el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Jucker. Amb independència de la llista de FP, crec honestament que és un home molt preparat i molt estimat arreu d’Europa de manera que segurament serà el primer President de l’UE. I ens estalviarem una nova presència a la primera fila del senyor Aznar i fins i tot del políticament «pansit» Felipe.

Dos temes amb una forta càrrega emocional per tocar la religió acaparen l’atenció de tot Suïssa.

D’una part l’assumpte dels minarets que ja vaig comentar el 8 de febrer del 2008 i l’onze de gener d’enguany. Finalment el dia 29 de novembre anirem a votar per aprovar o rebutjar la iniciativa popular que demana la prohibició de construir minarets en tot el territori suïs i que demana que la prohibició sigui integrada al text de la constitució.

És un tema bastant delicat i els arguments d’uns i d’altres demostren que les emocions lligades a la religió, que és com dir en part a la tradició, provoquen rebutjos o adhesions amb una força poc coneguda en aquests indrets.

Per a uns, un minaret és un símbol de força i com que l’Alcorà no parla dels minarets encara amb més motiu s’han de prohibir per no donar ocasió a manifestacions diferents de les que la mesquita, com a lloc d’oració, ofereix.

Els oposats a la prohibició parlen de la llibertat religiosa i de la tolerància que Suïssa té i demostra envers altres cultures i religions, i que un minaret, com a tal, només està sotmès a les lleis que legislen sobre la construcció d’immobles (alçada, distància amb els edificis veïns, ombres etc.).

Els partits més a la dreta són els que han organitzat la recollida de signatures que ha portat a la votació a nivell nacional del dia 29. Tant les autoritats de l’església catòlica com de les esglésies reformades han mantingut un to bastant baix, encara que no han recolzat la prohibició.

El segon tema, que tractaré amb més extensió separadament és el fet d’eliminar de les aules els crucifix, allà on encara estan presents. També aquí la polèmica ultrapassa el fet estricte i els arguments a favor o en contra barregen sentiments religiosos amb tradició, tolerància amb identitat.

Em tornaré a repetir, però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

(L’il.lustració és el cartell dels favorables a la prohibició dels minarets)

Demà dijous 12 el programa de TV3 „Afers exteriors “estarà dedicat a Suïssa i el dijous següent dia 19 s’emitirà una segona part.

Ara fa un any vaig tenir una entrevista a Suïssa amb un dels responsables del guió del programa, el Francesc Orteu, filòsof i guionista, conegut per ser un dels “pares” de les Tres bessones i per les seves publicacions. Com a resultat de la nostra trobada, la productora del programa va contactar-me a la primavera d’enguany per tal que participés en la filmació.

Fet i dit. Els dies 1 i 2 de maig vaig trobar-me amb l’equip del Miquel Calçada i varem enregistrar un parell d’intervencions meves, concretament al Palau de les Nacions (ONU) a Ginebra i en diversos llocs de la capital Berna.

Jo no conec el resultat final dels dos programes, i ignoro si hi sortiré un minut o cinc o cap.Com és natural, de tot el material enregistrar en les diverses entrevistes a catalans de Suïssa només se’n pot aprofitar una part ja que tant el guió com el temps d’emissió imposen la seva llei.

De totes maneres, suposo que si no és el primer dia almenys al segon trauré el cap pels televisors de moltes cases. No és important el que jo surti o el que jo digui. Important és el programa, fet per gent altament professional i que treballa amb una naturalitat que permet a l’espectador entrar sense dificultats dins dels temes del guió.

Personalment les hores passades amb l’equip d’ «Afers Exteriors» van ser molt plenes de vivències i, perquè no dir-ho, em van fer sentir per unes hores una mica important.

La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.