De Suïssa estant

Els resultats del referèndum d ‘ahir a Suïssa han sorprès i complicat la posició internacional del país.

Amb un 57,5% de vots, la iniciativa que proposava prohibir la construcció de minarets a Suïssa va guanyar (vegeu al meu post del 12 de novembre).

Durant tota la campanya, tant als diaris com a la televisió o entre converses, el tema minaret va anar en segon o tercer lloc. Per la gent del carrer el fet de prohibir o no els minarets va ser l’excusa per parlar de la por creixent a una islamització del país. L’augment d’immigrants de Turquia, del nord de l’Africa i dels Balcans ha causat molts temors a bona part de la població que veu en aspectes externs (vestimenta, tracte social a les dones, el vel a les escoles…) una pèrdua de la pròpia personalitat i un perill «d’invasió» de certes idees contraries a la tradició històrica.

L’extrema dreta va fer una campanya molt subtil i molt ben finançada. Els partits contraris a la prohibició van confiar massa en uns valors com la tolerància religiosa o la significació arquitectònica i no ideològica dels minarets, i no van fer cap campanya eficaç.

Ara al govern oposat en bloc a la prohibició no li queda més remei que explicar a tot el món musulmà que la prohibició de minarets no va contra cap religió ni cap comunitat, i esperar que l’extremisme no faci sentir la seva veu.

Fins i tot és possible que el Tribunal Europeu d’Estrasburg declari la prohibició com contraria a les llibertats religioses que Suïssa sempre ha defensat. Segurament amb la votació d’ahir, democràtica malgrat tot, no hem arribat al final de l’assumpte dels minarets i em tocarà parlar-ne encara un parell de vegades.

Tal com està el pati, només ens faltava això.

L’editorial que ahir van publicar una gran part dels diaris catalans és un fet sorprenent i gens habitual. Segurament aquest fet, junt amb la substància de l’editorial, és a dir el binomi Estatut – Tribunal Constitucional, ha provocat reaccions de gran interés.

El text de l’editorial dels diaris es pot llegir amb ulls nets o amb ganes de trobar-hi motius d’enuig. Deixant de banda els atacs barroers, repetitius i mentiders habituals parlats i escrits per l’equip Losantos-Pedro J., la majoria de comentaris crítics a l’editorial parlen de la pressió que s’intenta fer davant el TC.

Si analitzem el comportament del TC en l’assumpte Estatut veurem que la lentitud, la manca aparent de ganes de decidir i tots els enrenous interns han permès fer dubtar de l’eficàcia i fins i tot de la independència que el TC ha de tenir davant del poder polític. De manera que si algun defecte hem de donar a l’editorial és que ha arribat massa tard. Més de tres anys a l’espera d’una decisió és un abús i una vergonya.

Com que potser no teníem prous enemics, l’editorial ens n’ha afegit uns quants de nous. Paciéncia. No em puc estar de recordar un parell de versos de Machado, bon coneixedor de l’Espanya que no ens ha entès mai.

«Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja, tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar de la cabeza…”

La sortida al mercat del segon CD d’Arianna Savall, em permet que avui parlem dels Savall, de la família musical Savall.

Els pares d’Arianna, Jordi Savall i Montserrat Figueras, han assolit a nivell mundial un lloc privilegiat i han fet descobrir a molts melòmans músiques medievals i del barroc poc conegudes. Tots dos van estudiar a Basilea, ciutat on va néixer Arianna, i van exercir molts anys la docència musical al temps que Jordi va fundar el conjunt Hèsperion XXI i posteriorment la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations.

Amb Jordi com a virtuós de la viola de gamba i amb el gran recolzament de la veu de la seva esposa Montserrat Figueras, el nom de Catalunya ha estat sempre lligat al matrimoni i continuarà amb els seus fills.

Arianna és arpista clàssica i canta, de manera que de manera sorprenent ha seguit el camí instrumental del pare i vocal de la mare. El recent CD, amb el títol de “Peiwoh” conté diverses cançons composades sobre poemes d’autors diversos, un d’ells «Si tornes» de Marti i Pol. Arianna toca tres tipus d’arpes: la italiana barroca, la gòtica i la celta. Segons ella, aquestes arpes permeten millor la improvisació ja que son més flexibles que les modernes i no tenen pedal. El seu germà Ferran Savall, que és intèrpret de theorbe, un tipus de llaüt, participa de la gravació ja que fa part del conjunt que acompanya a Arianna.

Catalunya ha de sentir una gran satisfacció per tenir entre els seus fills una família com els Savall, que amb una gran modèstia personal, han arribat als primers llocs mundials musicals. Una mica menys de política i una mica més de cultura no ens poden fer cap mal.

Un dels motius essencials que ha ajudat al „divorci “existent entre la classe política i els denominats electors és la manca de credibilitat. Molt poca gent creu sense restriccions tot el que els polítics diuen o escriuen: la sensació que menteixen, exposen mitges veritats o callen el que saben està arrelada dins de tothom i serà molt difícil que desapareixi.

Naturalment que no sempre es pot anar explicant a tothom els detalls de les estratègies o dels acords mentre es treballa en ells. Tampoc ningú demana una allau d’informacions especialitzades o tècniques que en el fons ajudarien més a confondre que a aclarir.

Però la credibilitat dels polítics està en un punt molt baix, i la culpa és d’ells. Els exemples són tants i tan recents que és impossible fer la llista complerta. Tant se val si els que parlen estan col•locats a l’esquerra o a la dreta del ventall polític; tots ells han aconseguit que la desconfiança i la credibilitat s’imposin a l’hora de jutjar dits i fets.

Segurament no és res de nou, però en moments com els actuals, i en el cas de l ‘Estatut i el TC, tothom recorda les paraules del senyor ZP ( «Recolzaré l’Estatut que surti del Parlament»). Un exemple entre dotzenes o centenars.

És possible que el concepte de mentida, en política, tingui uns altres condicionaments morals que en la vida quotidiana. Si més no, recordem alguns conceptes expressats per gent important:

Ningú menteix tant com després d’una caçera, durant una guerra o abans d’unes eleccions. (Otto von Bismark)
No ser descobert al dir una mentida és igual que dir la veritat. (Aristòtil Onassis)
No menteixi mai deliberadament. Però, sovint, convé ser evasiu. (Margareth Thatcher)

Amb l‘elecció avui de les presidències del Parlament i del Senat, i en un parell de dies de la presidència del Govern, Suïssa es trobarà amb tres dones ocupant els tres càrrecs més alts del país.

Pascale Bruderer de 34 anys serà la presidenta del Parlament, Erika Foster, de 65, la del Senat i Doris Leuthard, de 46 anys, serà la Presidenta del Govern de la Confederació per tot l’any vinent.

El fet de que siguin càrrecs rotatius no treu cap mèrit ni cap atenció al fet que per primera vegada a Suïssa (i potser al món) els tres càrrecs de més alta representativitat d’un país siguin entregats per votació a mans de tres dones.

Suïssa va donar el vot federal a les dones el 7 de febrer de l’any 1971, per referèndum (66% a favor i 34% en contra). És per tant un dret molt recent i que va demanar molts anys de lluita.

Una vegada el dret de vot adquirit, les coses van anar endavant amb calma, sense sorolls, sense manifestacions sinó amb feina ben feta. Les dones van anar ocupant càrrecs a nivell municipal, després cantonal i finalment federal amb naturalitat. També les indústries i empreses de serveis van notar l’entrada de dones ocupant posicions importants sense cap trauma ni cap necessitat d’apel•lar a reivindicacions de cap tipus.

Encara no s’ha arribat a la igualtat absoluta entre homes i dones ja que els sous són més d’un 10% inferiors en el cas de les dones, per la mateixa feina. Però la societat ha donat a les dones la possibilitat d’arribar on vulguin amb menys de quaranta anys de dret de vot i això em sembla digne de menció i d’exemple.

La vicepresidenta del govern espanyol, senyora Fernández de la Vega, ha demanat als responsables polítics catalans que s’abstinguin de comentar els treballs del TC sobre l’Estatut.

En unes declaracions que semblarien sortides d’un programa d’humor si el tema no fos tan seriós, la vicepresidenta justifica que quatre dels magistrats de TC no hagin estat rellevats malgrat que fa dos anys que han esgotat mandat amb l’argument que «la renovació es troba al Senat». Reclama la vicepresidenta silenci als polítics catalans perquè «el que toca és que els que tenim responsabilitats polítiques no interferim».

Si després de més de tres anys el TC encara no ha dictat sentencia, ni s’ha renovat com cal per llei, no pot pretendre la senyora vicepresidenta que tothom es quedi mut. I com que les sospites d’intervenció del govern sobre el TC no han estat esborrades pels fets, demanar silenci és un despropòsit.

Amb actituds com les del TC i amb declaracions com les de la senyora Fernández de la Vega el nombre d’impacients augmenta i també el dels que ja n’estan tips de les actituds que arriben de Madrid i s’apunten a la independència que és justament l’efecte contrari del que el govern central diu defensar.

Aquí no es tracta d’independència o no, sinó de l’eficàcia d’un tribunal i d’un sistema de govern que fins ara no ha demostrat altre cosa que haver malgastat lo positiu rebut del govern Aznar i no haver sabut crear res de nou, ni disposar d’idees per sortir del forat on es troba l’economia i per tant el món laboral.

He vist la minisèrie televisiva basada en la novel•la “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré. Abans havia llegit el llibre i fins i tot escoltat una traducció a l’alemany que s’ha publicat com a àlbum amb 6 CD’s.

Jaume Cabré no és cap desconegut en els ambients literaris de llengua alemanya, com és el meu a Suïssa. L’any 2007, l’any de la Fira del llibre de Frankfurt amb presència catalana, va publicar-se a Alemanya «Les veus del Pamano» (Die Stimmen des Flusses) en una excel•lent traducció de Kirsten Brandt, traductora també de la recent publicada novel•la «Senyoria», que en alemany ha conservat el títol i que justament avui es presenta a Hannover dins d’un acte cultural seguit d’una lectura.

Cabre no és l’únic autor actual català conegut, admirat i llegit a l’estranger. La seva qualitat ha fet que el publiqués l’editorial Suhrkamp, una de les de més prestigi a Alemanya cosa que sens dubte permetrà que l’obra de Cabré encara no traduïda, arribi aviat als lectors en alemany.

Amb Cabré, el nom de Catalunya tindrà més projecció exterior ja que com tantes vegades he dit, el camí de la cultura és l’únic que ens permetrà donar a conèixer la nostra personalitat, amb defectes i virtuts, de manera que més endavant la política trobi un terreny millor per conrear els fruits que tots desitgem pel nostre país.

El nostre aeroport més important necessita amb tota urgència d’un canvi d’estructures o va camí de convertir-se en un aeroport de tercera categoria malgrat la nova terminal.

No cal explicar els detalls a tots els que són o han estat passatgers del Prat: manca de connexió amb el metro, deficient connexió amb el tren i l’estació de Sants, inacceptable „llançadora “entre les dues terminals amb grans pèrdues de temps i moltes altres deficiències que fan tremolar als viatgers habituals.

La desolació de la terminal „vella “ara que han inaugurat la nova, amb la majoria de botigues tancades, amb un enorme espai d’entrada totalment buit i on el cavall de l’escultor Botero sembla fins i tot prim no dona la millor sensació a tot estranger que arriba o surt.

És clar, dirà algú, és el terminal de les companyies de baix cost. Doncs no. Les dites companyies de baix cost han tractar l’aeroport del Prat molt millor que l’estatal Iberia, i el gran nombre de vols i de passatgers que arriben a Barcelona per Easy Jet o Air Berlin, per donar només dos noms, mereixen tot el respecte.

Ara diuen que Ryanair vol també arribar a Barcelona. Atenció!. Ryanair deixarà a finals d’any de volar a l’aeroport de Basilea perquè demanava privilegis amb les tarifes d’ús de l’aeroport i unes condicions a la baixa que la direcció de l’aeroport de Basilea no va acceptar.

L’única sortida viable per l’aeroport del Prat és l’autonomia total, desfer-se d’AENA i gestionar-ho tot de manera conseqüent i directa amb les companyies i no deixar-se arraconar com fins ara per privilegiar l’aeroport de Madrid.

Potser si comencem amb el Prat podrem demostrar que l’autogestió la podem portar a altres àmbits molt més importants, ens traurem molta pols del damunt i anirem ensenyant la imatge que realment tenim.

El nostre aeroport més important necessita amb tota urgència d’un canvi d’estructures o va camí de convertir-se en un aeroport de tercera categoria malgrat la nova terminal.

No cal explicar els detalls a tots els que són o han estat passatgers del Prat: manca de connexió amb el metro, deficient connexió amb el tren i l’estació de Sants, inacceptable „llançadora “entre les dues terminals amb grans pèrdues de temps i moltes altres deficiències que fan tremolar als viatgers habituals.

La desolació de la terminal „vella “ara que han inaugurat la nova, amb la majoria de botigues tancades, amb un enorme espai d’entrada totalment buit i on el cavall de l’escultor Botero sembla fins i tot prim no dona la millor sensació a tot estranger que arriba o surt.

És clar, dirà algú, és el terminal de les companyies de baix cost. Doncs no. Les dites companyies de baix cost han tractar l’aeroport del Prat molt millor que l’estatal Iberia, i el gran nombre de vols i de passatgers que arriben a Barcelona per Easy Jet o Air Berlin, per donar només dos noms, mereixen tot el respecte.

Ara diuen que Ryanair vol també arribar a Barcelona. Atenció!. Ryanair deixarà a finals d’any de volar a l’aeroport de Basilea perquè demanava privilegis amb les tarifes d’ús de l’aeroport i unes condicions a la baixa que la direcció de l’aeroport de Basilea no va acceptar.

L’única sortida viable per l’aeroport del Prat és l’autonomia total, desfer-se d’AENA i gestionar-ho tot de manera conseqüent i directa amb les companyies i no deixar-se arraconar com fins ara per privilegiar l’aeroport de Madrid.

Potser si comencem amb el Prat podrem demostrar que l’autogestió la podem portar a altres àmbits molt més importants, ens traurem molta pols del damunt i anirem ensenyant la imatge que realment tenim.

Imagineu-vos una empresa gran, molt gran, amb un ample equip directiu. Al capdavant de l’empresa, col•locat per raons familiars, s’hi troba un senyor que no ha necessitat demostrar cap qualitat per arribar on és.

El capdavanter no té cap funció especial excepte la de fer un tomb per l’empresa un parell de dies cada mes i assistir a les recepcions quan visita l’empresa algun client de casa o de fora.

No cal dir que el sou del capdavanter és generós i la majoria de despeses van a càrrec de l’empresa. Per contracte, el capdavanter signa tots els papers importants però ho fa per pura formalitat ja que ni necessita conèixer el que signa, ni té cap opinió ni cap responsabilitat. A més a més, un contracte “blindat” li garanteix dispensa si comet algun acte del que en podríem dir “penats per la llei”. Per cert, el seu càrrec està previst que quedi dins de la família, de manera que es converteix “de facto” en vitalici.

Tothom estarà d’acord que una tal empresa no és viable, que no pot durar quatre dies sota aquestes condicions i que s’imposa una revisió total de les estructures i els contractes per no seguir amb un esquema injust i caduc.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment: “La persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad” i l’article 64.2 defineix que «de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden”, Comentant l’article 62, els lletrats constitucionals diuen que «el Rey no tiene ninguna función de defensa del buen orden constitucional; su actuación es debida y obligatoria, por eso hemos llamado a estas funciones “funciones-deber”.