De Suïssa estant

Una ràpida ullada a les primeres pàgines dels diaris de paper o d’internet d’ahir, o d’avui i segurament de demà, fa que inevitablement diguem: Quin fàstic!.

Estem a Catalunya en un moment delicat ja que a la sensació d’haver perdut força de cara a fora s’uneix la desil•lusió, la ràbia, el fàstic en definitiva envers partits, institucions i persones que, almenys fins ara, donaven una sensació de credibilitat a una majoria que, de cop i volta, veu que l’han enganyat.

Una comunitat, un país, pot perdre moltes coses menys una: l’ il•lusió. I tots els casos que han ocupat diaris i converses els darrers temps han causat molts estralls a l’il•lusió de la gent, encara que cal esperar que de manera reversible.

No cal ara i aquí fer una llista detallada dels ensurts que ens han assagetat d’un mes ençà. Recordem els principals de casa nostra: el «cas» Millet amb la seva cua de l’Agrupació Mútua, les inútils despeses del govern amb informes inútils, les grises i espeses sospites sobre el finançament de fundacions a dreta i esquerra, els cops de colze entre membres dels partits en detriment de l’eficiència de la gestió i de les promeses fetes quan demanaven el vot, etc., etc..

Sembla ser que tots els partits disposen d’un «codi moral» que obliga als seus membres, sobretot als que tenen càrrecs directius, a encendre el llum i fer claror sobre el seu patrimoni i els seus compromisos personals i professionals. Com que l’aplicació del «codi» sembla que ha estat més aviat escassa convindrà anar en compte, ara que ja han engegat la cursa per les properes eleccions, a l’hora de triar una persona o un partit perquè el nostre vot no sigui, involuntàriament, còmplice d’un comportament indecent posterior a la votació.