De Suïssa estant

Els governs, alguns elegits i altres imposats, estan destinats a governar cosa òbvia i que el mateix nom defineix.

La veritat, però, és que en temps dificils, quan s’ha de demostrar capacitat de decisió i de previsió, el ciutadà arriba a la conclusió que està poc o mal governat i que els responsables es dediquen a tapar forats i excletxes, a donar unes fines capes de pintura per anar tirant i confiar en temps millors. Com a molt, i no sempre, en casos crítics els governs administren però no governen.

Quan una ciutat infla el pit perquè el nombre de visitants ha augmentat i al mateix temps no s’adona de la pèrdua de qualitat de la vida ciutadana, esta administrant però no governant. La tolerància que Barcelona demostra envers una part dels turistes de comportament barroer i brut, permetent pixarades i vòmits a les cantonades, soroll i semi-nuesa serà molt bona per les estadístiques però és un menyspreu pels turistes correctes i, sobretot, un menyspreu pels ciutadans de Barcelona que veuen com la seva ciutat es transforma en una quadra dia i nit.

La revista Forbes acaba de considerar Barcelona com la tercera ciutat més feliç del món. La llista de les deu primeres és: Rio de Janeiro, Sidney, Barcelona, Amsterdam, Melbourne, Madrid, San Francisco, Roma, Paris i Buenos Aires.

Jo he visitat 8 de les 10 ciutats de la llista i puc assegurar que l’estadística o l’enquesta és més que discutible. ¿Que vol dir ciutat feliç? ¿Quins criteris s’han seguit per fer la tria?. Forbes destaca de Barcelona el seu clima càlid, la seva animada cultura i que té un dels millors equips de futbol del món.

Els comentaris que aquesta explicació del tercer lloc em suggereixen els estalviaré. Forbes deu tenir un problema de temes, potser per culpa de l’estiu. I l’alcalde de Barcelona farà molt bé si no es creu a Forbes, surt al carrer i intenta governar, que per administrar ja ho fan els funcionaris. I que miri on trepitja!.

Això que sembla un títol provocatiu o una broma de mal gust és en realitat la noticia amb la que varem anar ahir a dormir a Suïssa.

Ja vaig explicar amb el post del 22 d’agost el conflicte diplomàtic que oposa Líbia i Suïssa, sorgit de la detenció a Ginebra del fill de Gaddafi, Hannibal, per maltractaments a dos servents. La tensió ha estat constant els darrers dies, i encara dos ciutadans suïssos estan retinguts fa més de 400 dies a Líbia per suposats problemes de visat.

Segons informa la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament suïs, Líbia vol proposar durant l’Assemblea General de l’ONU que comença el dia 15 de setembre a Nova York la dissolució de Suïssa. Líbia tindrà durant un any la presidència de L’assemblea, de manera que és bastant probable que Líbia intenti que el tema de Suïssa entri dins dels punts a tractar.

Segons Gaddafi, Suïssa és un país «artificial» de manera que s’ha de dissoldre i repartir entre els seus veïns: la part de parla alemanya a Alemanya, la part francòfona a França i el Ticino a Itàlia.

Segurament no arribarà a discutir-se una semblant proposta a l’ONU. D’altre part, és una proposta sense base històrica ni jurídica i que ataca directament els drets i la sobiranitat d’un poble. Les sortides de to de Gaddafi no són cap novetat, i sempre trobarem polítics i fins i tot paísos que li riuen les gràcies. És l’avantatge de tenir a les mans l’aixeta de molts bilions de barrils de petroli. Trist, molt trist.

Et coneixia de lluny, i no és ironia. T’havia vist i escoltat quan viatjava a Catalunya i poca cosa més. Els anys de més presència teva a la televisió no vaig tenir recepció a Suïssa de manera que coneixia més el Mikimoto que el Miquel Calçada.

Al mes de maig d’enguany ens varem trobar i conèixer a Suïssa, compartint dos dies amb tu, el Francesc Orteu i la resta del teu equip de televisió per tal gravar un dels programes d’Afers exteriors que s’emetrà aquesta tardor. Vaig viure la teva professionalitat, la teva preparació per tal que tot tingués un aire de naturalitat i vaig comprendre que, no en va, ets un personatge públic respectat i admirat.

En les converses al costat de la gravació també vaig captar la teva capacitat de saber escoltar, de voler escoltar, per tal d’entendre el teu interlocutor i establir un veritable diàleg. Només espero que algun dia tindrem oportunitat de tornar a parlar i entrar en temes que la manca de temps no va permetre que toquéssim a Suïssa.

He llegit el teu darrer article a l’AVUI, «La dignitat d’en Xavier Solà», i el meu alt apreci a la teva persona s’ha vist augmentat. La teva defensa dels bons professionals maltractats per la direcció de Catalunya Ràdio demostra no només un gran coneixement del tema, sinó un posicionament personal clar en favor de la feina ben feta i de la dignitat professional.

La teva conclusió que a Catalunya Ràdio encara queda molt talent i que la veritat sempre triomfa té un doble mèrit: primer per la teva clara i pública posició i segon perquè tu que vas crear i comparteixes propietat del Grup Flaix, en certa manera un competidor de Catalunya Ràdio. Ni per un moment has pensat al escriure l’article en altra cosa que no fos la defensa de la dignitat de la professió per damunt de tot. Tot molt coherent amb la teva personalitat. Fins aviat, Miquel, i gràcies.

Et coneixia de lluny, i no és ironia. T’havia vist i escoltat quan viatjava a Catalunya i poca cosa més. Els anys de més presència teva a la televisió no vaig tenir recepció a Suïssa de manera que coneixia més el Mikimoto que el Miquel Calçada.

Al mes de maig d’enguany ens varem trobar i conèixer a Suïssa, compartint dos dies amb tu, el Francesc Orteu i la resta del teu equip de televisió per tal gravar un dels programes d’Afers exteriors que s’emetrà aquesta tardor. Vaig viure la teva professionalitat, la teva preparació per tal que tot tingués un aire de naturalitat i vaig comprendre que, no en va, ets un personatge públic respectat i admirat.

En les converses al costat de la gravació també vaig captar la teva capacitat de saber escoltar, de voler escoltar, per tal d’entendre el teu interlocutor i establir un veritable diàleg. Només espero que algun dia tindrem oportunitat de tornar a parlar i entrar en temes que la manca de temps no va permetre que toquéssim a Suïssa.

He llegit el teu darrer article a l’AVUI, «La dignitat d’en Xavier Solà», i el meu alt apreci a la teva persona s’ha vist augmentat. La teva defensa dels bons professionals maltractats per la direcció de Catalunya Ràdio demostra no només un gran coneixement del tema, sinó un posicionament personal clar en favor de la feina ben feta i de la dignitat professional.

La teva conclusió que a Catalunya Ràdio encara queda molt talent i que la veritat sempre triomfa té un doble mèrit: primer per la teva clara i pública posició i segon perquè tu que vas crear i comparteixes propietat del Grup Flaix, en certa manera un competidor de Catalunya Ràdio. Ni per un moment has pensat al escriure l’article en altra cosa que no fos la defensa de la dignitat de la professió per damunt de tot. Tot molt coherent amb la teva personalitat. Fins aviat, Miquel, i gràcies.

El títol d’avui l’he copiat sense permís d’un article que l’escriptor Ramon Solsona va publicar la darrera setmana on feia unes consideracions sobre el silenci i la tranquil•litat.

Deia Ramon Solsona que a Alemanya està rigorosament prohibit per la llei fer soroll el diumenge. Jo, modestament, voldria afegir que no només a Alemanya sinó en alguns països on el fet de fer soroll públicament es considera un atemptat al dret al descans del proïsme.

Concretaré amb Suïssa com exemple perquè el visc diàriament. A Suïssa, amb lleugeres diferències entre ciutats, el silenci és obligatori entre les 22.00h i les 07.00h del mati. Després venen els anomenats «temps de calma” on no es fan soroll públic, on cap pagès, ni cap constructor, ni cap establiment que faci naturalment soroll es dedica al seu treball, ni a les cases es posa la radio o la televisió a alt volum, ni ningú toca el piano o un altre instrument, ni ningú talla la gespa. Aquests “temps de calma” són de les 12.00h fins a les 13.30h i de les 20.00h fins a les 22.00h. El dissabtes el silenci obligatori s’allarga fins a les 08.00h del mati i el de la tarda comença a les 18.00h. El diumenge, no cal dir-ho, la manca de sorolls és total.

Vist de Catalunya estant això pot semblar una presó, un avorriment i una cotilla que impedeix que la gent faci les coses al seu aire. La realitat és molt diferent: aquestes mesures són per augmentar la qualitat de vida de tothom, demostrant respecte als altres i després d’un cert temps «d’aprenentatge» no és gens difícil de comportar-se com cal, fins i tot diré que és una cosa que es fa sense pensar-hi.

El resultat és que ningú molesta, ningú escridassa pels carrers ni de dia ni de nit i tots vivim més tranquils. Llàstima que no són normes que siguin fàcils d’imposar en altres llocs perquè demanen una societat acostumada i que ensenya als petits com ha de ser un comportament respectuós.