De Suïssa estant

Ahir vaig tenir el temps i la paciència de seguir per la cadena de televisió BBC, amb traducció simultània a l‘anglés, el discurs que el president de Líbia Gaddafi va pronunciar davant l’Assemblea de l’ONU.

Va durar gairebé una hora i mitja i, com tots els discursos massa llargs, va tenir moments de curta amnèsia, altres de conceptes repetits i bastants d’obvietats. Era la primera vegada que Gaddafi era a l’ONU i per tant va sobrepassar els 15 minuts acordats moltes vegades, com si volgués recuperar les ocasions mancades durant els 40 anys de poder a Líbia.

El discurs de Gaddafi pronunciat després del d’Obama va centrar gran part de les seves crítiques en la mateixa organització de l’ONU. Els comentaristes polítics ja s’encarregueran d’escriure avui a la premsa les seves opinions expertes, de manera que jo només parlaré de les coses que vaig trobar «interessants» dins de la cataracta verbal de Gaddafi, que moltes vegades va fer dubtar fins i tot al traductor.

Amb el llibret dels estatuts de l’ONU a les mans, Gaddafi va dir que ells van entrar a l’ONU per ser iguals als altres, cosa que dins l’organització no es compleix i que la democràcia no és pels rics. També va dir que 65 guerres s’han començat des que l’ONU existeix, de manera que ha fracassat en la recerca de la pau. El Consell de Seguretat, segons Gaddafi, s’ha d’anomenar Consell del Terror, els vots de l’Assemblea General han de tenir més pes i el país que no els obeeixi ha de ser expulsat, en clara referéncia a Israel. Com que el Consell de Seguretat no dona seguretat s’imposa un canvi radical d’estructures i no és possible que existeixin membres amb dret de vet. Finalment proposà que la seu de l’ONU es traslladi a la Xina o a l’India, en un intent de lligar la seu a la demografia.

No tot el que va dir Gaddafi és “palla”. Certes crítiques a l’ONU les han fet molts altres polítics i també molta gent del carrer. El problema que arrossega Gaddafi és el del seu passat «tolerant» amb el terrorisme i que el seu poder està basat en el petroli i el gas. Dos llastres que no permeten distingir clarament els bons arguments dels dolents.