De Suïssa estant

Permeti’m començar dient que no ens coneixem personalment i que dubto molt que alguna vegada ens trobem. Malgrat això, em permeto donar a aquestes ratlles un to col•loquial, directe i poc embafat.

No estic segur que vostè arribi a llegir aquest article. Escriure un blog és com cantar sota la dutxa: es fa perquè surt de dins, sense preocupar-nos de si algú ens escolta.

Jo tinc, president Montilla, un gran respecte pel seu càrrec ja que ens representa a tots malgrat que per ocupar-lo no van ésser suficients els vots de les urnes i ha necessitat unir-se a dos partits que no sempre han harmonitzat amb el de vostè.

El seu govern està, doncs, condicionat (i crec que fins i tot frenat) per dos circumstàncies especials. La primera és el pacte tripartit que cada dos per tres demostra poca consistència de fons, encara que s’esforcen els tres partits en demostrar que manen sense fissures. I aquest problema el tindrà encara bastant temps perquè no sembla que a les properes eleccions el PSC pugui guanyar per manar en solitari.

El segon gran condicionament del seu govern és la relació de massa dependència entre el PSC i el PSOE. Els estatuts del PSC de juliol del 2008 ja assenyalen que el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i que decideixen «la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE”. La veritat, president Montilla, a mi em sembla massa PSOE i voldria que pensés que Catalunya necessita un partit socialista propi i independent, i que no estigui a cada moment mirant de reüll a Madrid.

Ahir, en l’acte institucional al Parlament, vostè va dir coses que feia molt temps que esperava escoltar-li. Va ser molt contundent parlant de l’Estatut i marcant fins i tot una certa distància entre el govern de Catalunya i el del senyor Rodríguez Zapatero. Espero de tot cor que aquestes declaracions siguin un canvi d’actitud i no només un fet circumstancial degut al moment i al lloc on es van produir.

Bona Diada, president Montilla, i visca Catalunya.