De Suïssa estant

El senyor Carod-Rovira no disposa d’un càrrec amb pes polític ni dins del govern ni dins dels seu partit, de manera que pot dedicar temps (i pressupost) a ocupar-se de l’ anomenada “política exterior” de Catalunya.

Aquestes delegacions de la Generalitat a l’exterior parteixen d’un principi comprensible per promocionar Catalunya com a entitat pròpia, és a dir, d’una manera diferenciada d’Espanya. De tal manera la idea és atractiva que fins i tot la ciutat de Barcelona està fent un tipus de campanya similar i l’alcalde Hereu obre també delegacions informatives sobre Barcelona en diversos llocs del món.

A mi, que visc fa 40 anys a l’estranger, totes aquestes despeses “institucionals” no m’han donat mai l’evidència de ser molt útils. Catalunya, ens agradi o no, es coneix poc, molt poc. L’assimilació amb Espanya, tan volguda per Madrid, ha fet que el nom de Catalunya “soni” a molta gent però sense apreciar el fet diferencial pretès. El turisme, no ens enganyem, tampoc majoritàriament s’interessa per la diferenciació de Catalunya i com a molt sap que parlem una llengua diferent de l’espanyol i poca cosa més.

A la vista dels resultats, sembla que obrir delegacions ha d’ajudar a un coneixement i un reconeixement internacional de Catalunya. La realitat s’obstina a demostrar el contrari. La manca d’entitat política acceptable internacionalment de Catalunya no permet fer determinades actuacions que serien pròpies d’un estat reconegut, i tot queda en recepcions per cercles reduïts, i poca cosa més.

Crec que la promoció de Catalunya no ha de començar pel fet polític sinó per dues iniciatives que obriran un camí per arribar-hi: la cultura i l’industria. Els dos conceptes estan resumits en dues paraules i per tant m’obliguen que demà proposi les actuacions que crec que poden donar a Catalunya un prestigi que ara per ara només existeix en una escala menor.

Ahir vaig tocar el tema de les informacions, o de les desinformacions, a las que estem sotmesos i que fan caure molta gent en el parany consistent en donar moltes noticies i fer creure que això és transparència.

Els suposats pirates que van (també suposadament) segrestar el vaixell Arctic Sea han estat detinguts, segons informa el ministre de defensa rus. Es tracta de 4 ciutadans d’Estònia, 2 de Letònia i 2 de Rússia. Els 15 mariners estan en bon estat i han estat transportats a un vaixell de la flota militar russa.

Tot molt oficial però que no dona la mínima llum a les preguntes obertes, com per exemple la versió que diu que els pirates, emmascarats, van estar 15 hores dins del vaixell regirant-ho tot i van desaparèixer sense emportar-se res. El Arctic Sea va continuar el seu recorregut i davant la costa portuguesa van ser atacats de nou i els pirates van desconnectar les senyals automàtiques etc., etc. etc.. Com si fos un film de la serie B.

L’OTAN va ajudar amb els seus satèl•lits a localitzar el vaixell, cosa que no ha estat desmentida. L’UE va ser avisada de tot ja que el vaixell anava sota bandera de Malta. Si en tota aquesta historia han intervingut públicament i oficialment el president rus Medwedew, el ministre de defensa rus Serdjukow, l’OTAN i l’EU, cal pensar que el transport no era només de fusta sinó armament atòmic, o diamants com circula per les redaccions dels diaris internacionals.

Jo ja no parlaré més d’aquest assumpte perquè no sabrem mai la veritat i per empassar-me un bon guió i gaudir de bons actors, ja vaig al cinema.

Ahir vaig tocar el tema de les informacions, o de les desinformacions, a las que estem sotmesos i que fan caure molta gent en el parany consistent en donar moltes noticies i fer creure que això és transparència.

Els suposats pirates que van (també suposadament) segrestar el vaixell Arctic Sea han estat detinguts, segons informa el ministre de defensa rus. Es tracta de 4 ciutadans d’Estònia, 2 de Letònia i 2 de Rússia. Els 15 mariners estan en bon estat i han estat transportats a un vaixell de la flota militar russa.

Tot molt oficial però que no dona la mínima llum a les preguntes obertes, com per exemple la versió que diu que els pirates, emmascarats, van estar 15 hores dins del vaixell regirant-ho tot i van desaparèixer sense emportar-se res. El Arctic Sea va continuar el seu recorregut i davant la costa portuguesa van ser atacats de nou i els pirates van desconnectar les senyals automàtiques etc., etc. etc.. Com si fos un film de la serie B.

L’OTAN va ajudar amb els seus satèl•lits a localitzar el vaixell, cosa que no ha estat desmentida. L’UE va ser avisada de tot ja que el vaixell anava sota bandera de Malta. Si en tota aquesta historia han intervingut públicament i oficialment el president rus Medwedew, el ministre de defensa rus Serdjukow, l’OTAN i l’EU, cal pensar que el transport no era només de fusta sinó armament atòmic, o diamants com circula per les redaccions dels diaris internacionals.

Jo ja no parlaré més d’aquest assumpte perquè no sabrem mai la veritat i per empassar-me un bon guió i gaudir de bons actors, ja vaig al cinema.

La rocambolesca historia del vaixell de càrrega finlandès Arctic Sea, perdut el 24 de juliol al Bàltic i que va reaparèixer fa dos dies davant les costes d’Africa demostra fins a quin punt malgrat l’allau d’informacions que rebem seguim estant desinformats.

Potser no sabrem mai la veritat de l’aparent segrest perquè probablement res del que ha succeït i succeirà ens arribarà de manera fidel, ans serem manipulats amb informacions preparades sobre la càrrega real del vaixell, sobre els “segrestadors”, sobre el rescat pagat i molts altres punts importants.

Quan connecto l’anomenat GPS del cotxe, immediatament s’estableix una connexió entre el receptor i tres satèl•lits, que permet precisar la meva posició amb un error d’escassos metres, i tot això simultàniament amb milions i milions d’altres usuaris d’arreu del món. I ara ens volen fre creure que un vaixell de càrrega pot deixar d’estar localitzat durant un parell de dies.

Sempre ens han explicat que els satèl•lits que controlen la terra poden detectar i retratar fins i tot una persona damunt d’una bicicleta. Si entrem a Google Earth podem observar amb detall pràcticament tots els racons del món. Si això és el que ens permeten veure sense pagar, podem imaginar fins a quin punt els satèl•lits espies controlen el nostre pobre planeta.

Els amos dels satèl•lits saben perfectament qui posseeix armes nuclears, on estan estacionades, qui i quan fa proves de míssils i tot el que podem imaginar sobre moviments de tropes i materials. ¿Com és que un simple vaixell pot «esvair-se»?.

¡Ens volen fer beure a galet!.

El problema és general: les ciutats són cada vegada més brutes. Tirar a terra papers, llaunes, envasos i burilles de cigarreta sembla una cosa normal malgrat el nombre cada vegada més gran de papereres i cendrers tant al carrer com a l’entrada de moltes botiges o empreses.

Fins i tot a Suïssa, paradigma de la netedat, ha arribat l’onada de brutícia i deixadesa que alguns consideren una conseqüència de l’emigració descontrolada, sobretot de gent de països on la netedat pública es desconeix, mentre que per altres és el resultat de la deficient educació tan a nivell familiar com escolar on la tolerància domina els principis.

Sigui com sigui, algunes ciutats suïsses han decidit prendre mesures radicals, com és el cas de la ciutat de Baden, no massa lluny de Zuric, coneguda per ser la base de la multinacional ABB, i que vol que els seus 16.000 habitants tinguin millors condicions.

Amb l’augment d’establiments que serveixen menjar i begudes en envasos de plàstic o cartró, l’augment de brutícia és enorme. El fet de tirar a terra o deixar abandonat un envàs o una llauna (l’ anomenat “littering”) suposarà a Baden una multa de gairebé 30 Euros. Si les deixalles són d’un volum més gran, fins a 5 litres, la multa puja a 60 Euros. Fins i tot tirar una burilla a terra abans de pujar a l’autobus es multarà amb 30 Euros ja que a cada parada es poden trobar cendrers.

Una patrulla civil de la policia municipal anirà als llocs estratègics de la ciutat, també a hores de nit i sobretot els caps de setmana, per multar a qui agafin tirant brutícia a terra. A Baden es recullen 550 tones per any de deixalles urbanes, és a dir uns 30 quilos per habitant que és una gran quantitat absoluta i relativa.

Com que la gent no és disciplinada, no ha quedat altre solució a les autoritats municipals que multar, amb l’esperança que pagant s’ arribarà a tenir més respecte pels espais públics, i la ciutat lluirà la netedat que tenia fa una dotzena d’anys. Ja veurem els resultats.

Acabo de llegir els resultats d’una enquesta que el sociòleg americà Joe Sirgy ha fet entre alguns dels seus compatriotes sobre les vacances, i estic sorprès i espantat.

Si amb les vacances nostres passa com en tantes altres coses que hem copiat dels americans, ja estem arreglats. Resulta que preguntats els que tornaven de vacances sobre les seves millors experiències i els millors records dels dies d’esbarjo, ningú ha donat com a principal argument la descoberta de llocs nous, o la coneixença o amistat amb persones d’altres indrets, o en un enriquiment cultural, gastronòmic o espiritual.

Les respostes van donar prioritat al fet de tornar a casa amb salut, que l’hotel no tenia escarabats o era brut i que, per sort, no van augmentar de pes. També van dir molts que va ser molt positiu el no quedar-se sense diners i el no haver ultrapassat el pressupost.

De manera que els enquestats, representatius del poble americà, consideren que la salut i la seguretat són més importants que les vivències positives, i que no ser robat o no gastar més del compte és preferible a la satisfacció d’haver viscut coses noves que, naturalment, tenen un preu.

A tota aquesta gent podem recomanar que l’any vinent es quedin a casa: enlloc viuran més barat i amb menys sorpreses. I si no tenen res per explicar, que deixen fer-ho als seus veïns que, inconscients com són, han fet vacances com les d’ abans, a la descoberta de coses i gent.

La crisi real no és de les companyies de viatges o de les línies aèries: la crisi està dintre de les persones, d’una societat que està pervertint i invertint els valors reals de les coses i que convida a la mediocritat.

Cada vegada són més les entitats i les personalitats que estan disposades a assistir a la manifestació proposada per Maragall i coordinada per Omnium Cultural. Sens dubte que la categoria dels fins ara probables assistents dona a la convocatòria un pes específic molt alt malgrat el dubte que planeja sobre molta gent respecte a l’oportunitat i els efectes d’una tal manifestació.

Per començar, la manifestació no es convoca «oficialment» ja que només tindrà lloc si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut. La polèmica ja està oberta perquè és molt difícil definir “a priori” que és retallar o que és retocar, fins a quin punt la sentència del TC afectarà l’essència de l’Estatut o només serà una operació cosmètica de cara a la resta de l’estat espanyol.

Lamentablement cal suposar que el TC tocarà assumptes bàsics de l’Estatut i per això s’ha llençat ja ara la proposta de la manifestació. Els països tenen pocs moments on és necessari i és possible demostrar unitat per damunt de les tendències i els partits, i no es pot desaprofitar l’ocasió quan arriba. Cal esperar que el PSC es desprengui d’una vegada del seu compromís reverencial amb el PSOE i actuï com a partit català independent donant suport a la manifestació.

Per això, i encara que la manifestació no serveixi perquè la sentencia del TC pugui modificar-se, convé està a punt per anar-hi. És vergonyós que una vegada aprovat l’Estatut pel Parlament, pel poble català i pel Congrés de l’estat central, vingui ara el TC i pontifiqui, i que ho faci amb més de tres anys de retard.

Alguns sectors, sobretot independentistes, han coincidint amb la idea de manifestar no només una defensa de l’Estatut sinó denunciar al mateix temps la ingerència del Tribunal Constitucional en la decisió del poble català i plantejar una actitud ferma de cara al futur.

La manifestació, ¿val la pena?. Doncs si, val la pena.

Ahir parlàvem de l’estructura del govern suïs i de les possibilitats dels ministres per desplaçar-se. Avui entrarem a detallar el sou i alguns petits privilegis.

Un Conseller federal (Ministre) en actiu cobra uns 275.000 Euros bruts a l’any. Comparat amb el que cobren els dirigents de l’industria o les altes finances és una quantitat fins i tot discreta. Després d’un mínim de quatre anys en el càrrec, el ministre té dret a una pensió que és de l’ordre de la meitat del sou en actiu, és a dir uns 140.000 Euros bruts per any. De totes maneres, si un ex-ministre accepta un càrrec privat la pensió oficial es redueix de tal manera que la suma del salari més la pensió no superi el sou d’un ministre en actiu. Suïssa sempre sorprèn!.

Si un ministre que resideix oficialment en un altre cantó que el de la capital decideix llogar una vivenda a Berna, ho ha de pagar de la seva butxaca. L’Estat no posa vivendes gratuïtes pels seus ministres, i no parlem per càrrecs menors.

Els ministres poden telefonar tant com vulguin sense pagar, fins i tot durant un any després de plegar del càrrec. De totes maneres, els impostos que tots paguem per la concessió de radio i televisió els han de pagar de la seva butxaca.

També reben un abonament general pels trens, autobusos, tramvies i vaixells dels llacs per a ells i l’esposa o el marit, i el poden gaudir fins i tot després de deixar el càrrec. Al Teatre Municipal de Berna hi ha una llotja amb sis butaques reservada pel govern. Però si a les 14.00h del dia de la representació cap ministre ha avisat que hi assistirà, la llotja es posa a la venda.

No he parlat de la seguretat dels ministres perquè no és possible de fer cap comparació amb Espanya o Catalunya. Naturalment, també a Suïssa la seguretat és una preocupació però en un grau moltíssim menor que a l’exterior. Els ministres tenen un membre de seguretat al costat quan assisteixen a actes oficials. Però com a persones privades, és fàcil trobar-los al tren, o fent cua a la caixa del supermercat, o caminant per Berna o el seu lloc de residència sense protecció especial. A Suïssa tenim (encara) una seguretat a tots nivells que en altres llocs no han tingut mai.

La dimissió d’un Conseller federal (Ministre) i el consegüent ball de candidats, ha portat a primera pàgina l’atractivitat, el llast i els privilegis d’un càrrec tan alt.

Comencem per recordar que a Suïssa el govern està format per set persones, els Consellers Federals i que per simplificar anomenaré Ministres, actualment de cinc partits diferents (2 del Partit Socialista, 2 del Partit Lliberal, 1 del Partit Popular Cristià, 1 del Partit Popular i 1 del Partit Burgés Democràtic que és una escissió del Partit Popular).

No existeix cap Cap de Govern i les decisions del Consell de Ministres són del Consell i no de cada un dels ministres o ministeris. Això significa que, sovint, un ministre ha de defensar com a membre del Consell alguna llei que el seu partit i fins i tot ell mateix no recolza. És un exercici molt difícil però molt instructiu de solidaritat, del treball en comú i un factor d’estabilitat a nivell nacional.

Doncs bé, els Ministres a Suïssa disposen de certs privilegis inherents al seu càrrec, com és natural, i que és molt interessant de comparar amb els que disposen els ministres de l’estat central i potser fins i tot els consellers del govern català.

Cada ministre suïs te un vehicle oficial (un Mercedes S340) amb xofer per fer els seus desplaçaments a reunions o actes públics oficials. L’esposa (o el marit) poden també fer ús del cotxe i el xofer però només si el viatge està directament lligat a un acte de representació del Consell Federal.

Pels desplaçaments personals (un ministre pot anar on vulgui conduint ell mateix, fins i tot de vacances a la Costa Brava) disposa d’un cotxe de la classe mitja-alta, és a dir d’un preu als voltants dels 60.000 euros, i de lliure elecció. No tots el ministres han fet ús d’aquesta possibilitat, com per exemple el darrer arribat Ueli Maurer, que continua conduint cada dia el seu Subaru Legacy.

Per desplaçaments ràpids entre dos llocs allunyats, els ministres disposen dels helicòpters de l’exercit i del petit jet del govern. No existeixen restriccions en l’us a l’interior del país però ja es preocupen els ministres, per raons ecològiques i econòmiques, de tenir el mínim de necessitat d’arribar a algun lloc amb helicòpter o jet. Els viatges a l’estranger els fan amb el petit jet o amb els vols standard de la companyia Swiss. Pels desplaçaments privats, disposa cada ministre i esposa o marit d’un descompte especial a la Swiss.

Demà continuarem amb temes interessants com el sou, la jubilació, la vivenda i altres.

La majoria de mitjans de comunicació ens va recordar ahir diumenge que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, ara fa tres anys. Va ser un recordatori obligat, però no un aniversari per celebrar ja que encara està pendent de la decisió del Tribunal Constitucional.

Aquesta decisió s’ha allargat molt, en part per renovacions dintre del TC i també per l’aparent complexitat que suposa fer lligar la Constitució amb l’Estatut, i la política general autonòmica amb la voluntat del poble i el parlament català.

Curiosament en els darrers tres anys s’han aprovat moltes lleis que desenvolupen l’Estatut i d’altres es troben en tràmit parlamentari, de manera que no hi ha hagut una total paralització mentre el TC decideix que és i que no és inconstitucional.

Un article a l’AVUI d’ahir de l’avocada de la Generalitat davant el TC, Dolors Feliu, explica d’una manera molt clara les incògnites que s’han d’aclarir aviat, esperem. Diu la senyora Feliu que no és possible saber si l’Estatut quedarà retallat o buit de contingut abans de conèixer la sentència i avisa que «… no tot el que digui la sentència tindrà jurídicament la mateixa força. Una interpretació confusa, o una afirmació que no sigui un argument rellevant per a la decisió, tindrà menys valor vinculant». Amb aquesta afirmació ja ens prepara el camí per fer més o menys cas a certes interpretacions de la sentència, de manera que tindrem la possibilitat de conviure amb un Estatut que aplicarem una mica al nostre aire. No crec que sigui el que ens convé.

Els dubtes de la senyora Feliu es resumeixen amb la frase final de l’article: “Potser el dia després que surti la sentència tampoc sabrem exactament el seu abast, encara que, segurament, tindrem més pistes.”

Feliç el dia que ja no parlarem de l’Estatut sinó que ens dedicarem a aplicar-lo sense mirar de reüll a Madrid.