De Suïssa estant

Una vegada arribats a un acord els tres partits al govern per tal de no trencar l’entesa han començat les declaracions dels implicats i en totes elles planeja un significatiu entusiasme molt mesurat.

Suposo que els que remenen les cireres i els que han acceptat l’acord, coneixen les dades, els milions i els terminis. Els ciutadans sense carnet ens hem de refiar del que ens diuen els de dalt, sempre que hagin fet proves de credibilitat fins ara. No sabem quants milions arribaran a Catalunya, encara que asseguren que d’entrada el finançament «compleix molt satisfactòriament
l‘Estatut», en paraules del Conseller Castells.

Home, senyor Castells, complir «molt satisfactòriament» és una manera de dir que no el compleix del tot. També ens recorda que “tindrà actualitzacions de variables puntuals cada any i la revisió de variables estructurals cada 5 anys, de forma que no caldrà discutir el model cada 5 anys, sinó ajustar les variables”. Doncs, que vol que li digui senyor Castells, em semblen moltes variables imprecises perquè jo surti al carrer entusiasmat.

I per acabar d’adobar-ho, el President d’ERC, Joan Puigcercós n’ha dit dues de bones:
– En una entrevista a la radio va dir que “… és lògic que sabem com les gasten a Madrid i hi hagi un recel natural… Hem d’estar en alerta permanent i tot i així veurem amb els anys si apareix algun parany”

– En un article a “El Periodico” escriu: “ ¿Satisfets?. Amb les cartes que teníem a la mà, ho podem estar. Però hi ha una certesa que no podem oblidar: el nostre model de finançament,…, és el Concert Econòmic, al qual no solament no hem renunciat sinó que el plantegem inequívocament com el proper repte de futur per al nostre país.”

Davant les explicacions de dos personatges tan importants suposo que molt poca gent creu que les coses són com ens diuen. Sóc de la generació física i sentimental del Raimon, i despès de molts anys encara trobo vigent el seu crit sobre el país, que faig meu: «Canto les esperances i ploro la poca fe».