De Suïssa estant

Ahir a la ciutat de Basilea es va inaugurar pels convidats, i avui pel públic, l’ART 40 Basel, la fira d’art més gran i important del món.

En un moment on la crisi s’ha escampat arreu i tothom dubta de quan començarà la recuperació, aquesta fira sembla donar una imatge de „normalitat “que fins el cap de setmana es confirmarà o no.

De moment s’ha de dir que més de 1000 galeries del tot el món han demanat per participar en aquesta edició (i ja en van 40!) però només 300 han estat acceptades per raons d’espai. Aquestes galeries presenten obres d’uns 2500 artistes i s’espera que com a mínim la fira sigui visitada per unes 60.000 persones en els 5 dies que romandrà oberta.

No cal dir que cap de les galeries preguntades ha donat la més mínima pista sobre les vendes previstes però tothom espera que serà una edició amb un nivell de vendes alt, no tant pel nombre d’obres comercialitzades sinó per les obres d’alt preu.
Els analistes diuen que davant l’enfonsada de les borses i del interessos baixíssims que donen els bancs per les inversions monetàries, la gent amb capital cerca especular (i alguns fins i tot gaudir, espero) amb obre d’art d’alt preu. No penseu que es tracta de Picassos, o Matisses o Warhols, no. Les escultures d’Anish Kapoor, poc conegut del públic no especialista, s’ofereixen a Basilea per 650.000 i 800.000 euros, i les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto valen 80.000 euros.

Els 2.300 periodistes acreditats de mitjans de comunicació de tot el món, i que aprofiten per visitar també la simultània Biennal de Venècia donaran compte dels resultats de la Art 40 i potser confirmaran l’èxit comercial i inversionista.
Almenys una pintura o una escultura són més agradables de mirar que un paquet d’accions que, en realitat, el comprador no veu mai.

Ars gratia artis, l’art per l’art mateix, és només l’antic lema del lleó de la Metro Goldwyn Mayer. Avui, en bona part, l’art és comerç, però comerç que dona el plaer de l’observació.

Ahir a la ciutat de Basilea es va inaugurar pels convidats, i avui pel públic, l’ART 40 Basel, la fira d’art més gran i important del món.

En un moment on la crisi s’ha escampat arreu i tothom dubta de quan començarà la recuperació, aquesta fira sembla donar una imatge de „normalitat “que fins el cap de setmana es confirmarà o no.

De moment s’ha de dir que més de 1000 galeries del tot el món han demanat per participar en aquesta edició (i ja en van 40!) però només 300 han estat acceptades per raons d’espai. Aquestes galeries presenten obres d’uns 2500 artistes i s’espera que com a mínim la fira sigui visitada per unes 60.000 persones en els 5 dies que romandrà oberta.

No cal dir que cap de les galeries preguntades ha donat la més mínima pista sobre les vendes previstes però tothom espera que serà una edició amb un nivell de vendes alt, no tant pel nombre d’obres comercialitzades sinó per les obres d’alt preu.
Els analistes diuen que davant l’enfonsada de les borses i del interessos baixíssims que donen els bancs per les inversions monetàries, la gent amb capital cerca especular (i alguns fins i tot gaudir, espero) amb obre d’art d’alt preu. No penseu que es tracta de Picassos, o Matisses o Warhols, no. Les escultures d’Anish Kapoor, poc conegut del públic no especialista, s’ofereixen a Basilea per 650.000 i 800.000 euros, i les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto valen 80.000 euros.

Els 2.300 periodistes acreditats de mitjans de comunicació de tot el món, i que aprofiten per visitar també la simultània Biennal de Venècia donaran compte dels resultats de la Art 40 i potser confirmaran l’èxit comercial i inversionista.
Almenys una pintura o una escultura són més agradables de mirar que un paquet d’accions que, en realitat, el comprador no veu mai.

Ars gratia artis, l’art per l’art mateix, és només l’antic lema del lleó de la Metro Goldwyn Mayer. Avui, en bona part, l’art és comerç, però comerç que dona el plaer de l’observació.

Dinamarca i Catalunya no tenen aparentment moltes coses en comú. Tot i que Europa ha estat al llarg dels segles un terreny predestinat a facilitar els moviments dels pobles, ja sigui en pau o en guerra, el poble danès i el nostre no ofereixen gaires coincidències històriques.

Amb tot, vegem alguns aspectes que ens poden apropar: De cara als seus veïns Dinamarca és un país petit, de 43.000 kilòmetres quadrats (Catalunya uns 32.000). Això sense comptar els territoris dependents de Groenlàndia i les Illes Fèroe. Els habitants de Dinamarca són 5,4 milions mentre que a Catalunya en comptem uns 7,5 milions., Tots dos països tenen una llengua pròpia amb un àmbit d’expansió clarament delimitat per l’entorn.

A les eleccions del diumenge al Parlament europeu, Dinamarca va votar 13 parlamentaris cosa que demostra que Catalunya, al no estar considerada com a país dins l’EU no pot elegir el nombre de parlamentaris que per població li corresponen. Els danesos van votar el Partit Socialista en primer lloc (tindrà 4 diputats) i a la coalició ALDE en segon lloc i que tindrà 3 diputats, i que és la mateixa coalició on es troba CiU. Per tant, l’ordre de vots en els primers llocs s’assembla molt al de Catalunya.

Els parlamentaris danesos, conscients que el seu país és petit, es reuneixen abans de cada votació dins del Parlament europeu per tal d’ajuntar-se i votar en comú quan es tracte de prendre decisions que afectin molt directament Dinamarca. Per damunt de totes les diferencies polítiques, la raó de país s’imposa i dona un exemple que potser els parlamentaris catalans podrien copiar. És una utopia, ja en sóc conscient, perquè els parlamentaris danesos representen directament els seus partits mentre que una part dels catalans depenen del partit «mare» de Madrid o no se n’han sabut distanciar clarament.

Per cert, el diumenge els danesos van votar per una majoria del 85,4 % una modificació de la Constitució que fa el primer fill hereu al tron independentment de si és home o dona acabant així amb la discriminació que suposava donar preferència al baró, encara que tingués germanes més grans. A Espanya encara ningú ha gosat tocar aquest anacrònic ús, que és anticonstitucional per discriminatori envers les dones.

A veure si a Madrid n’aprenen dels danesos i ja que volen mantenir una institució tan discutible com la monarquia, almenys que sigui constitucional i no discriminatòria.

Avui resistiré la temptació de comentar el resultat de les eleccions al Parlament europeu perquè molts d’altres més competents que jo ho estan fent.

Malgrat tot, constato que en general a Europa les esquerres han perdut vots i les dretes n’han guanyat. Amb mirada local, a Catalunya el PSC perd gairebé 200.000 vots i el PP uns 20.000 mentre que CiU en guanya uns 70.000, trencat la tendència de l’estat espanyol i una part de l’estranger. També ens hem de preguntar el motiu de la rotunditat amb la que el PP ha guanyat al País Valencià i a les Illes. Tenim molta feina per acostar aquests pobles germans a posicions que responguin a la identitat comuna que de moment semblen no recordar.

Una anècdota em sigui permesa: el «Teletext» de TVE donava el dissabte a quarts de sis de la tarda el següent titular: «Jornada de reflexión coñícios UE ». El follet que sempre es passeja per les redaccions va fer bona feina. Una mica més tard, el titular va ser rectificat.

Eleccions a part, podria parlar de la victòria de Federer a Roland Garros, molt treballada a les eliminatòries i que no desmereix malgrat l’absència de Nadal. Federer és (amb Sampras) el tenista que més torneigs Grand Slam ha guanyat fins ara (14) i un del únics sis jugadors del món que ha guanyat tots els Grans Slam (Austràlia, Wimbledon, Roland Garros, Estats Units) almenys una vegada. De Suïssa estant és una noticia que no podia silenciar.

Com a català em va empegueir la penosa “actuació” del malauradament conegut Jimmy Jump (Jaume Marquet i Cot) que va fer el seu show al interrompre el partit de Federer i Söderling arribant al costat del suïs amb la intenció de posar-li una barretina. Vestit amb una samarreta amb el nom de “Suisse” i amb uns mitjons amb la creu de l’escut suïs, va poder dissimular les seves intencions de manera que ell, el Marquet, ha sortit als diaris i amb ell el nom de Catalunya. Una propaganda totalment innecessària per lo negativa.

Avui és el que se’n diu „jornada de reflexió», un dia on cap partit ni cap polític ens pot atabalar amb les seves consignes o els seus crits. Crec que instituir un dia de repòs abans d’unes eleccions és una mesura d’higiene mental més que de caire polític. A fi de comptes els (pocs) que aniran a votar ja deuen saber per qui ho volen fer i em temo que per a molts la curta però sorollosa campanya no ha servit per fer canviar la intenció de vot.

Posats a gaudir d’una jornada de reflexió, també podríem fer-ho sobre l’Estatut, que porta anys esperant la benedicció del Tribunal Constitucional, fet que suposa una bufetada permanent al poble que el va votar.

També podríem reflexionar sobre el finançament que cada parell de setmanes el govern central ens diu que està a punt de tancar-se, però que no acaba d’arribar mai situant en una posició molt incòmoda al PSC i frenant molts projectes.

I també podríem reflexionar sobre la necessitat urgent que els partits amb mirada nacional catalana es moguin pel seu compte per tal que el fet català sigui més conegut a Europa, amb senyals inequívocs d’iniciativa pròpia ja que a la resta d’Espanya ni ens volen conèixer, ni ens entenen, ni faran altra cosa que cobrar-nos el màxim i una vegada els diners al sac, menysprear-nos com han fet fins ara. De manera que reflexió, molta reflexió.

Els polítics han d’anar amb peus de plom amb les coses que fan i amb les que diuen. En molt poques ocasions es poden permetre el luxe d’improvisar ja que cada mot pot girar-se contra seu o contra el seu partit.

El discurs d’ahir a El Caire a càrrec del president Obama serà comentant durant molt temps perquè per primera vegada en molts anys s’han sentit paraules conciliadores amb el món musulmà per part d’un president dels Estats Units. Cada frase ha estat col•locada en el lloc just, amb les paraules adequades i amb l’èmfasi necessari. Era un discurs dirigit a tots els musulmans però també, no ho oblidem, a l’electorat americà que ja porta temps perdent a poc a poc les il•lusions que Obama va donar quan era candidat. Sobretot en l’aspecte econòmic, el govern Obama no ha donat encara cap senyal de saber com solucionar el problema que en gran part el seu país ens va crear.

Darrera de les paraules del president Obama ahir (per cert molt ben transmeses ja que és un bon comunicador i sap fer oblidar el Teleprompter), hi ha l’autor real dels textos: Ben Rhodes. És un americà de 31 anys, poc conegut contràriament al seu cap Jon Favreau que la revista Time considera una de les 100 persones amb més influència dels Estats Units. Favreau només té 43 anys. Un equip molt jove per un president també jove.

Paraules són paraules i tothom espera ara els fets. De totes maneres és molt positiu que el canvi de to de la presidència americana es faci sentir arreu. Amb una certa esperança però amb un ull molt crític esperarem els esdeveniments. Ara és el moment d’actuar, tal com deien els llatins: Facta, non verba.

Els polítics han d’anar amb peus de plom amb les coses que fan i amb les que diuen. En molt poques ocasions es poden permetre el luxe d’improvisar ja que cada mot pot girar-se contra seu o contra el seu partit.

El discurs d’ahir a El Caire a càrrec del president Obama serà comentant durant molt temps perquè per primera vegada en molts anys s’han sentit paraules conciliadores amb el món musulmà per part d’un president dels Estats Units. Cada frase ha estat col•locada en el lloc just, amb les paraules adequades i amb l’èmfasi necessari. Era un discurs dirigit a tots els musulmans però també, no ho oblidem, a l’electorat americà que ja porta temps perdent a poc a poc les il•lusions que Obama va donar quan era candidat. Sobretot en l’aspecte econòmic, el govern Obama no ha donat encara cap senyal de saber com solucionar el problema que en gran part el seu país ens va crear.

Darrera de les paraules del president Obama ahir (per cert molt ben transmeses ja que és un bon comunicador i sap fer oblidar el Teleprompter), hi ha l’autor real dels textos: Ben Rhodes. És un americà de 31 anys, poc conegut contràriament al seu cap Jon Favreau que la revista Time considera una de les 100 persones amb més influència dels Estats Units. Favreau només té 43 anys. Un equip molt jove per un president també jove.

Paraules són paraules i tothom espera ara els fets. De totes maneres és molt positiu que el canvi de to de la presidència americana es faci sentir arreu. Amb una certa esperança però amb un ull molt crític esperarem els esdeveniments. Ara és el moment d’actuar, tal com deien els llatins: Facta, non verba.

Tots sabem que les eleccions, polítiques, d’empresa o de club, suposen un veritable bombardeig de promeses, auto-complaences, cops baixos i altres instruments per permetre de pispar algun vot dels que anirien a un candidat rival. També és comú que els que fan part del segon o tercer nivell «ensabonin» al cap o facin «la pilota».

En tots el casos, s’ha de demanar una certa mesura i un mínim de nivell intel•lectual, no fos cas que pensin que fem part d’un ramat que camina a cop d’esquella, amb el xiulet del pastor o amb el bordar del gos.

Les paraules de la secretaria d’organització del PSOE, Leire Pajín, reclamen una desqualificació immediata i mesures internes altrament no només es retrata ella sinó tot el partit. Aquesta senyora ha tingut la patxoca de dir, textualment, sobre la coincidència de la presidència de Barack Obama als Estats Units i la de José Luis Rodriguez a l’UE : «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta : la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico…dos liderazgos, una visión del mundo, una esperanza para muchos seres humanos ».

Estic segur que molts membres i partidaris del PSOE s’han enrojolat de vergonya i els del PSC tindrien de donar senyals de no participar d’aquestes manifestacions malgrat l’apropament entre els dos partits.

Si ningú reacciona davant de tanta estupidesa, l’independentisme que ja té un bon paquet d’arguments a favor en pot afegir un altre que per molt intranscendent que sembli, reflecteix un estil, un tarannà que ningú de nosaltres, independentistes o no, pot aprovar. Sobretot, que no ens confonguin amb ells, els de l’esdeveniment històric!.

Segueixo amb distància física els debats dels candidats catalans al parlament europeu i també amb una certa distancia afectiva ja que Suïssa no fa part de l’UE. Malgrat tot, els diferents tractats vigents entre Suïssa i l’UE han apropat el país a la unió i avui dia bastants lleis internes les ha adaptat Suïssa a la legislació europea, per no parlar dels acords Schengen i altres que s’apliquen al 100%.

La premsa per internet i la televisió catalana que rebo per cable són els instruments que em serveixen per fer-me una imatge personal dels candidats, de les seves intencions i de les seves possibilitats. Com que el vot és secret, no faré servir aquestes ratlles per explicar qui m’agradaria que guanyés o a qui no m’agradaria que els altres votessin. Sigui’m, però, permés fer un petit comentari.

El debat de la setmana darrera a TV3 em va donar la satisfacció de trobar uns candidats que, partits i posicionaments apart, tenien un bon nivell de preparació i dialèctic, molt pel damunt del que sovint veig en candidats o dirigents dels dos partits de més projecció a España. L’escassa representativitat que el baix nombre d’elegits de Catalunya permet, no ha d’allunyar la gent de les urnes, ans bé tothom ha de participar-hi perquè Catalunya tingui més veu de la que molts li volen donar.

Compte ! Com a totes les eleccions, molts dels discursos, de les promeses i de les volades de coloms són per fer badar la boca al crèduls. Tal com escrivia en Francesc Vicenç i Garcia, el Rector de Vallfogona, fa 400 anys:

«Ja són tants los que vui fan de poetes
Que ens faltaran llorers per a corones.»

Segueixo amb distància física els debats dels candidats catalans al parlament europeu i també amb una certa distancia afectiva ja que Suïssa no fa part de l’UE. Malgrat tot, els diferents tractats vigents entre Suïssa i l’UE han apropat el país a la unió i avui dia bastants lleis internes les ha adaptat Suïssa a la legislació europea, per no parlar dels acords Schengen i altres que s’apliquen al 100%.

La premsa per internet i la televisió catalana que rebo per cable són els instruments que em serveixen per fer-me una imatge personal dels candidats, de les seves intencions i de les seves possibilitats. Com que el vot és secret, no faré servir aquestes ratlles per explicar qui m’agradaria que guanyés o a qui no m’agradaria que els altres votessin. Sigui’m, però, permés fer un petit comentari.

El debat de la setmana darrera a TV3 em va donar la satisfacció de trobar uns candidats que, partits i posicionaments apart, tenien un bon nivell de preparació i dialèctic, molt pel damunt del que sovint veig en candidats o dirigents dels dos partits de més projecció a España. L’escassa representativitat que el baix nombre d’elegits de Catalunya permet, no ha d’allunyar la gent de les urnes, ans bé tothom ha de participar-hi perquè Catalunya tingui més veu de la que molts li volen donar.

Compte ! Com a totes les eleccions, molts dels discursos, de les promeses i de les volades de coloms són per fer badar la boca al crèduls. Tal com escrivia en Francesc Vicenç i Garcia, el Rector de Vallfogona, fa 400 anys:

«Ja són tants los que vui fan de poetes
Que ens faltaran llorers per a corones.»