De Suïssa estant

Avui s’inaugura a Atenes el nou Museu de l’Acròpoli, Per l’estadística diguem que el projecte és de l’arquitecte suïs Bernard Tschumi, nascut a Lausana el 1944 i amb despatx a Paris i Nova York. Autor de moltes obres arreu del món, es considerat un dels més importants dins de la corrent conceptual.

El Museu es va començar el 2003 i ha costat uns 130 milions d’euros. Els materials emprats són essencialment vidre per la façana, ciment i acer pels elements estructurals i marbre per les decoracions. Fins al’1 de gener del 2010 l’entrada costarà 1 euro, i després 5 euros, gràcies a un finançament conjunt entre l’estat grec i el fons europeu de desenvolupament regional. Recomano entrar a la pàgina “www.theacropolismuseum.gr” per conèixer els detalls.

Per a tots el que culturalment pertanyem a la mediterrània, Grècia no ha estat mai un país estrany. Sense parlar la seva llengua, el sol fet de caminar per les seves ciutats i no diguem els seus llocs arquitectònics ens dóna la sensació d’estar a casa. He fet molts viatges a Grècia, de Salònica fins al Peloponès per motius professionals i el tracte amb la gent era molt fàcil perquè tenim moltes virtuts- i segurament alguns defectes- comuns, i l’entesa sempre fou ràpida.

El nou museu ha tornat a llençar la polèmica sobre les obres que es trobem a l’estranger, principalment el fris del Partenó ja que 56 de les 96 plaques originals es troben al British Museum de Londres «gràcies» que Lord Elgin, ambaixador a Istanbul, va decidir el la venda dels marbres al govern britànic l’any 1816. Fins ara, les condicions de conservació de certes obres no eren a Atenes les millors: la molt forta pol•lució atmosfèrica ha fet molt mal.

Amb el nou museu, l’argument de la manca de condicions desapareix, de manera que ara comença la lluita diplomàtica on, potser, els britànics tenen les de perdre. En qualsevol cas, ja tenim un motiu més per tornar a Atenes.

Ahir va fer 3 anys que el poble de Catalunya va refrendar l’Estatut d’Autonomía, un aniversari que mereix ser recordat encara que per altres motius que l’alegria.

Un mes abans les Corts Generals d’Espanya l’havien aprovat amb els vots en contra del PP i algunes abstèncions com per exemple ERC. El text de l’Estatut apovat a les Corts era una modificació del que el Parlament de catalunya va proposar el setembre del 2005, amb el vot negatiu del PPC.

Actualment, l’aplicació total de l’Estatut no és possible perque es troba en mans del Tribunal Constitucional a Madrid, « gràcies » a diverses impugnacions per inconstitucionalitat per part del PP i també del Defensor del Pueblo i dels governs de les comunitats autònomes de Múrcia, la Rioja, Valéncia i les Illes.

Segurament el treball del Constitucional referent a l’Estatut és molt complicat ja que altrament no s’explica com després de 3 anys encara no hi ha data per la resolució, que molts temen favorable en gran part a les tesis dels recurrents.

La presidenta del TC, la senyora Maria Emilia Casas va donar a entendre ahir que segurament el TC pot sentenciar l’Estatut a l’agost. Amb el finançament previst segons la darrera estimació del senyor Rodríguez pel juliol, es preparen unes vacances distretes per tothom.

Una frase popular diu lo de riure’s del mort i del qui el vetlla. Doncs això em ve a la memória quan llegeixo certes declaracions

És evident que molts temes són essencialment polèmics i que cada vegada que treuen el nas, les reaccions de tot tipus no es fan esperar. Un d’aquests temes és el de la llengua a Catalunya.

D’entrada semblaria indiscutible que tothom admetés que el català és la llengua de Catalunya i per tant és normal que sigui l’habitual entre les relacions dels habitants, tal com el francès a França o l’italià a Italià, per exemple. A diferència del dos països veïns, a Catalunya hi entra un factor històric/politic i és el del castellà o espanyol, a èpoques imposat, a altres assimilat i avui dia integrat en la complexa xarxa humana que configura el nostre país. D’altre part, Catalunya fa políticament part d’Espanya i la llengua espanyola, segons la Constitució, l’han de conèixer tots el espanyols i tots la podem emprar.

Davant aquest fet, no comprenc com l’escrit del dimarts al meu bloc ha pogut “disparar” molts sentiments fins a arribar a acusar-me d’ofendre, de ser un esbiaixat i de mal educat entre altres galanteries.

He llegit i rellegit el meu escrit i no he trobat en cap moment res que pugui ofendre al senyor Falcones, fora del fet que em va semblar de poca cultura no dir ni «bon dia» en català. No vaig negar al senyor Falcones el seu dret a parlar qualsevol de les llengües que a bon segur domina, ni d’escriure en la que millor li sembli, cosa que ja fa amb molt d’èxit. Jo només vaig escriure sobre la meva sorpresa davant d’un fet ja que em va semblar que parlar en català hagués estat un senyal de bona educació i de cultura. Punt.

Alguns m’ha escrit dient que estaven d’acord am mi. Jo no volia, ni vull, obrir una polèmica sobre la llegua perquè jo no sóc la persona adequada ni el meu blog el vehicle ideal. Respecto molt els que no estan d’acord amb mi, encara que demanaria una lectura més reposada del que vaig escriure, per no treure conclusions una mica a repèl, i amb molt agraïment a tots els que em llegeixin.

És evident que molts temes són essencialment polèmics i que cada vegada que treuen el nas, les reaccions de tot tipus no es fan esperar. Un d’aquests temes és el de la llengua a Catalunya.

D’entrada semblaria indiscutible que tothom admetés que el català és la llengua de Catalunya i per tant és normal que sigui l’habitual entre les relacions dels habitants, tal com el francès a França o l’italià a Italià, per exemple. A diferència del dos països veïns, a Catalunya hi entra un factor històric/politic i és el del castellà o espanyol, a èpoques imposat, a altres assimilat i avui dia integrat en la complexa xarxa humana que configura el nostre país. D’altre part, Catalunya fa políticament part d’Espanya i la llengua espanyola, segons la Constitució, l’han de conèixer tots el espanyols i tots la podem emprar.

Davant aquest fet, no comprenc com l’escrit del dimarts al meu bloc ha pogut “disparar” molts sentiments fins a arribar a acusar-me d’ofendre, de ser un esbiaixat i de mal educat entre altres galanteries.

He llegit i rellegit el meu escrit i no he trobat en cap moment res que pugui ofendre al senyor Falcones, fora del fet que em va semblar de poca cultura no dir ni «bon dia» en català. No vaig negar al senyor Falcones el seu dret a parlar qualsevol de les llengües que a bon segur domina, ni d’escriure en la que millor li sembli, cosa que ja fa amb molt d’èxit. Jo només vaig escriure sobre la meva sorpresa davant d’un fet ja que em va semblar que parlar en català hagués estat un senyal de bona educació i de cultura. Punt.

Alguns m’ha escrit dient que estaven d’acord am mi. Jo no volia, ni vull, obrir una polèmica sobre la llegua perquè jo no sóc la persona adequada ni el meu blog el vehicle ideal. Respecto molt els que no estan d’acord amb mi, encara que demanaria una lectura més reposada del que vaig escriure, per no treure conclusions una mica a repèl, i amb molt agraïment a tots els que em llegeixin.

Avui tota la premsa i la radio van plenes de noticies i comentaris sobre l’acte d’inauguració de la terminal anomenada T1 a l’aeroport del Prat.

Fora del Rei (que per cert ningú ha explicat perquè no el varen convidar), les màximes autoritats de l’estat espanyol i de Catalunya estaven presents a l’acte i la veritat és que el volum de l’obra i el pressupost demanaven a crits una assistència de primera categoria.

Molts parlen del “nou aeroport”, però es deu tractar d’una hipèrbole ja que només és una terminal. Per cert, una terminal que arriba amb sis o set anys de retard, que ningú sap com la podran omplir i que no disposa de cap connexió amb la xarxa ferroviària ni amb el metro.

No es tracta ara d’amargar l’alegria natural dels catalans davant d’una terminal moderna que donarà segurament una imatge molt positiva als passatgers que arribin o surtin.

El president del govern espanyol senyor Rodríguez (més conegut com Zapatero) va aprofitar l’acte per recordar per enèsima vegada que l’acord sobre el finançament de Catalunya està a punt de tancar-se i que (literalment) ““colmará las necesidades de Catalunya”, i “porque es la financiación que deseo para Catalunya”.

En aquest moment no hi va haver cap riallada, cosa que només puc atribuir a la bona educació dels catalans presents. Com tampoc van esclatar de riure quan el senyor Rodríguez va prometre per abans d’acabar l’any, una gestió nova, compartida de l’aeroport.

Vist el poc interés que AENA, i també IBERIA, han demostrat els darrers anys per l’aeroport de Barcelona, l’única gestió realment nova és la cessió total a Catalunya. La resta són flors i violes i romaní.

A TV3 van entrevistar l’escriptor Ildefonso Falcones, autor de „La Catedral del Mar “, amb motiu de la sortida del seu nou llibre “La mano de Fátima”.

El senyor Falcones va néixer a Barcelona l’any 1958 i és segurament un dels autors amb més vendes ja que de La Catedral del Mar es parla de 4 milions d’exemplars venuts.

Falcones escriu en castellà, cosa que entra dintre dels seus drets. Suposo que la seva educació va ser en gran part en castellà i que a casa era l’únic idioma que parlava. Dit això, sorprèn que a l’entrevista a TV3 no digués ni una sola paraula en català, ni tan sols “bon dia” al arribar a l’estudi.

Va aprofitar l’entrevista per promocionar el seu nou llibre i per auto-promocionar-se amb frases com: “Soy una persona con estudios universitarios, con una cierta edad y una cierta cultura”. Això de la “cierta cultura” ho va dir almenys dues vegades.

Jo crec que l’expressió és molt adequada: “una cierta cultura”. Això de “cierta”, que és un mot que denota ambigüitat, quadra perfectament en el personatge. Jo més aviat diria que paral•lelament també té «una cierta incultura ».

Si després de néixer i viure a Barcelona més de 50 anys no vol (¿serà que no pot?) donar una entrevista en català a la televisió catalana, em permeto de posar en dubte la seva “cierta cultura”.

Ja no es tracta de ser catalanista o nacionalista o que sé jo, es tracta de respectar el lloc on es viu i jo que porto 40 anys a Suïssa sé perfectament del que parlo. Falcones pot escriure en castellà (de fet no és l’únic escriptor barcelonès que ho fa) però parlar en català, encara que sigui de manera menys brillant que escrivint, seria un senyal de bona educació i de cultura.

I com que ell es pren les llibertats que li semblen correctes, jo em prenc també les meves i no llegiré ni la Catedral ni la Fátima, ni en castellà ni en les traduccions catalanes que per cert també han ajudat a omplir de diners el senyor Falcones, malgrat el seu desinterès per la nostra llengua.

A TV3 van entrevistar l’escriptor Ildefonso Falcones, autor de „La Catedral del Mar “, amb motiu de la sortida del seu nou llibre “La mano de Fátima”.

El senyor Falcones va néixer a Barcelona l’any 1958 i és segurament un dels autors amb més vendes ja que de La Catedral del Mar es parla de 4 milions d’exemplars venuts.

Falcones escriu en castellà, cosa que entra dintre dels seus drets. Suposo que la seva educació va ser en gran part en castellà i que a casa era l’únic idioma que parlava. Dit això, sorprèn que a l’entrevista a TV3 no digués ni una sola paraula en català, ni tan sols “bon dia” al arribar a l’estudi.

Va aprofitar l’entrevista per promocionar el seu nou llibre i per auto-promocionar-se amb frases com: “Soy una persona con estudios universitarios, con una cierta edad y una cierta cultura”. Això de la “cierta cultura” ho va dir almenys dues vegades.

Jo crec que l’expressió és molt adequada: “una cierta cultura”. Això de “cierta”, que és un mot que denota ambigüitat, quadra perfectament en el personatge. Jo més aviat diria que paral•lelament també té «una cierta incultura ».

Si després de néixer i viure a Barcelona més de 50 anys no vol (¿serà que no pot?) donar una entrevista en català a la televisió catalana, em permeto de posar en dubte la seva “cierta cultura”.

Ja no es tracta de ser catalanista o nacionalista o que sé jo, es tracta de respectar el lloc on es viu i jo que porto 40 anys a Suïssa sé perfectament del que parlo. Falcones pot escriure en castellà (de fet no és l’únic escriptor barcelonès que ho fa) però parlar en català, encara que sigui de manera menys brillant que escrivint, seria un senyal de bona educació i de cultura.

I com que ell es pren les llibertats que li semblen correctes, jo em prenc també les meves i no llegiré ni la Catedral ni la Fátima, ni en castellà ni en les traduccions catalanes que per cert també han ajudat a omplir de diners el senyor Falcones, malgrat el seu desinterès per la nostra llengua.

El pitjor que pot succeir és que els esforços possibles per tractar de millorar l’aire i l’aigua – dos elements primaris i necessaris per la vida humana- no s’apliquin per deixadesa política o perquè les persones implicades, que som tots, pensin que no poden fer res a nivell individual.

Vegeu alguns resultats espectaculars: la qualitat de l’aire, a Suïssa, ha millorat els darrers anys amb tant d’èxit que avui dia els valors són equivalents als de l’any 1960. Estic parlant del diòxid de sofre, dels òxids de nitrogen i altres paràmetres mesurables. Fins i tot l’Institut Alemany d’Economia, poc propens a fer elogis, ha dit que l’aire net és una gran força de Suïssa i que com a país està al davant de tots els altres europeus.

Que ningú pensi que Suïssa és el país de la Heidi, ple de vaques i de prats, rierols amb truites i edelweiss a cada cantonada. A Suïssa tenim una forta industria química (propensa a pol•luir), industries metal•lúrgiques i de maquinaria pesada (amb xemeneies actives), molta circulació de vehicles per ser una cruïlla entre el nord i el sud i l’est i l’oest d’Europa. Només una política conseqüentment aplicada durant molts anys ha permès d’arribar allà on som.

I més sorprenent és encara l’estat dels llacs. Les aigües domèstiques i industrials són tractades abans de reenviar-les a la canonada, al rierol o al riu. També s’ha promulgat lleis, que s’han complert, per reduir la quantitat de fòsfor de les aigües residuals, a base de fer servir nous detergents i productes químics industrials adequats, i regulant l’us d’adobs a l’agricultura. Resultat: el nivell de fòsfor en pràcticament tots els llacs suïssos és quatre vegades més baix que l’any 1982.
Afegiré que un 50% les deixalles domèstiques es recicla i l’altre 50% es crema en instal•lacions comunals (el meu poble en té una) i serveix per produir un 2% de l’energia que el país necessita.

L’Estat dedica cada any uns 100 milions d’euros per mantenir i augmentar els 20 parcs naturals que disposem.

El tema dona per més explicacions però em sembla que per ara és suficient: Si es vol, és possible millorar les condicions ambientals. En gran part, gràcies siguin donades als ecologistes, que no han parat fins a trobar respostes estatals i de les industries. I tots n’aprofitem.

L’any 2008 es van retirar dels bancs suïssos un milió set-cents mil milions de francs de diners de clients que els bancs administraven ; no de comptes corrents sinó de capital per fer rendir. Perquè ens entenguem: un 17 seguit de 11 zeros. Traduït a euros: un bilió, és a dir un milió de milions.

Home!, encara en quedes uns quants; segons les estadístiques mes o menys uns 5 bilions. La garrotada però és forta i demostra dues coses: una manca de confiança en la manera que han tingut alguns bancs d’administrar els capitals i una certa por davant l’eliminació “de facto” del secret bancari.

Com que els diners no s’evaporen, ara estaran en altres indrets cercant silenci i rendibilitat, o invertits en diamants, barres d’or, obres d’art i altres coneguts refugis. Potser alguns milions, fins i tot, estaran invertits en jugadors de futbol perquè ningú encara ha explicat d’on surten els diners que el Real Madrid no té però disposa per comprar a qui li sembla.

Això de la crisi, els que som del mig de la munió no ho acabem d’entendre i només ens preocupa no perdre el poc que hem arraconat, que no és molt davant els 9 milions nets que cobrarà per any el Cristiano Ronaldo.

Com que resulta que ens hem tornat bojos, avui sortiré al carrer amb un barret fet de paper de diari i un timbal del meu nét i segur que ningú em farà cas.

Segons informa Catalunya Ràdio, el president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, ha amenaçat en ajornar sense data fixa la negociació del finançament si no s’arriba a un acord abans del dia 15 de juliol.

El president Rodríguez potser s’ha adonat que la gent, els catalans, ja comencen a estar farts d’una negociació que no és tal sinó que es tracta de propostes molt per sota del que l’Estatut, el bon sentit i les matemàtiques diuen. I ara tira pilotes a fora i posa en evidència al PSC, que ha de moure peça.

Al PSC se li presenta una magnífica ocasió de demostrar la “C” de les seves sigles, i per damunt de tots els seus apropaments amb el PSOE defensar la posició de Catalunya, amb la seguretat que els altres partits polítics catalans se’n felicitaran.

Ara és l’hora de fer realitat les promeses que legitimen als que manen. No és el moment de decebre!.