De Suïssa estant

En general, els diaris de casa nostra disposen de comentaristes d’alt nivell dels que, fins i tot quan no s’està d’acord, s’ha d’admirar la seva claredat, el seu estil, en definitiva la seva «bona ploma».

Un dels comentaristes que acostumo a llegir sempre és el Sebastià Alzamora. L’escriptor de Llucmajor escriu de manera fresca i clara, amb un xic d’ironia que no amaga de vegades una certa amargor, i mai argumenta de manera barroera o mal educada.

Amb motiu de rebre el lingüista Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fa una dotzena de dies, Alzamora va escriure a l’AVUI el seu article diari amb el títol de “Insubordinació”. Comentava les paraules de Solà que va denunciar la situació de subordinació que pateix la llengua catalana, vinculada a una subordinació de naturalesa política.

Alzamora parlava del marc legal que és l’únic que pot regular i gestionar el bilingüisme, i posava l’exemple de Suïssa, amb quatre llengües oficials (alemany, francès, italià i romanx). Efectivament, les quatre llengües de Suïssa disposen d’una regulació d’igualtat que ningú discuteix i que fins i tot arriba a fer un repartiment de ministeris de manera que les llengües dites «llatines» no estiguin en desavantatge. En parlaré un altre moment amb més detall perquè és un tema molt interessant i ara molt actual ja que ha presentat la dimissió un ministre francòfon, i el seu substitut tothom concorda que ha de ser de parla francesa o italiana, per no donar dins dels 7 membres del govern una majoria massa forta a l’alemany.

Acaba Alzamora l’article dient: “I quan la legalitat no és justa, és quan els ciutadans tenen el dret, i potser el deure, de la insubordinació”.