De Suïssa estant

És evident que molts temes són essencialment polèmics i que cada vegada que treuen el nas, les reaccions de tot tipus no es fan esperar. Un d’aquests temes és el de la llengua a Catalunya.

D’entrada semblaria indiscutible que tothom admetés que el català és la llengua de Catalunya i per tant és normal que sigui l’habitual entre les relacions dels habitants, tal com el francès a França o l’italià a Italià, per exemple. A diferència del dos països veïns, a Catalunya hi entra un factor històric/politic i és el del castellà o espanyol, a èpoques imposat, a altres assimilat i avui dia integrat en la complexa xarxa humana que configura el nostre país. D’altre part, Catalunya fa políticament part d’Espanya i la llengua espanyola, segons la Constitució, l’han de conèixer tots el espanyols i tots la podem emprar.

Davant aquest fet, no comprenc com l’escrit del dimarts al meu bloc ha pogut “disparar” molts sentiments fins a arribar a acusar-me d’ofendre, de ser un esbiaixat i de mal educat entre altres galanteries.

He llegit i rellegit el meu escrit i no he trobat en cap moment res que pugui ofendre al senyor Falcones, fora del fet que em va semblar de poca cultura no dir ni «bon dia» en català. No vaig negar al senyor Falcones el seu dret a parlar qualsevol de les llengües que a bon segur domina, ni d’escriure en la que millor li sembli, cosa que ja fa amb molt d’èxit. Jo només vaig escriure sobre la meva sorpresa davant d’un fet ja que em va semblar que parlar en català hagués estat un senyal de bona educació i de cultura. Punt.

Alguns m’ha escrit dient que estaven d’acord am mi. Jo no volia, ni vull, obrir una polèmica sobre la llegua perquè jo no sóc la persona adequada ni el meu blog el vehicle ideal. Respecto molt els que no estan d’acord amb mi, encara que demanaria una lectura més reposada del que vaig escriure, per no treure conclusions una mica a repèl, i amb molt agraïment a tots els que em llegeixin.