De Suïssa estant

Honorable President Montilla: La veritat és que em costa escriure José perquè atès el càrrec que exerceix, a mi, espontàniament em surt Josep. Però ho entenc, vostè va néixer a la província de Còrdova i a casa i els amics sempre li han dit José o fins i tot Pepe. El nom, realment, no fa l’home; només he dit això de Josep per una qüestió superficial d’estètica, si em permet l’expressió.

Vostè va accedir al càrrec malgrat no ser el seu el partit més votat i haver perdut 250.000 vots i 5 escons, gràcies a un tractat de governabilitat amb ERC i amb ICV. Tot legal, de manera que no li discutiré mai el dret que té a ser President de la Generalitat encara que vostè, persona sensible, segur que és el primer en saber la fragilitat del poder adquirit a base de compromisos post-electorals.

La gran sort que vostè te és que ERC no «molesta» massa dins del Govern, ja que es conforma en tenir una certa representativitat amb el senyor Carod-Rovira (essencialment en temes secundaris) i ICV és un conglomerat de petits grups que a l’ombra del poder semblen trobar-si bé, amb algun crit descontrolat de tant en tant però sense massa transcendència real.

El pitjor problema del PSC (vostè n’és el Primer Secretari) és, al meu entendre, l’escassa diferenciació amb el PSOE. Com que el PSOE, al Congrés dels Diputats, necessita els vots del PSC, acostuma a fer-li festes i pessigolles que serveixen per distreure però que no es corresponen a fets concrets de total col·laboració. Vostè, President, sap perfectament que el PSOE cada dos per tres els fa beure a galet, i els omple de promeses incomplides i de bons mots que el vent s’emporta.

Catalunya, com tota democràcia, per ser sòlida necessita alternatives polítiques clares i fortes; a Catalunya, una esquerra socialista no depenent de Madrid és necessària per manar amb visió catalana quan guanyi o per fer oposició amb la mateixa visió quan perdi.

President Montilla, planti cara a Madrid quan tornin a venir a distreure’l amb jocs de mans. Vostè, el PSC i Catalunya hi guanyaran.

Rebi una respectuosa salutació de Suïssa estant.

Honorable President Montilla: La veritat és que em costa escriure José perquè atès el càrrec que exerceix, a mi, espontàniament em surt Josep. Però ho entenc, vostè va néixer a la província de Còrdova i a casa i els amics sempre li han dit José o fins i tot Pepe. El nom, realment, no fa l’home; només he dit això de Josep per una qüestió superficial d’estètica, si em permet l’expressió.

Vostè va accedir al càrrec malgrat no ser el seu el partit més votat i haver perdut 250.000 vots i 5 escons, gràcies a un tractat de governabilitat amb ERC i amb ICV. Tot legal, de manera que no li discutiré mai el dret que té a ser President de la Generalitat encara que vostè, persona sensible, segur que és el primer en saber la fragilitat del poder adquirit a base de compromisos post-electorals.

La gran sort que vostè te és que ERC no «molesta» massa dins del Govern, ja que es conforma en tenir una certa representativitat amb el senyor Carod-Rovira (essencialment en temes secundaris) i ICV és un conglomerat de petits grups que a l’ombra del poder semblen trobar-si bé, amb algun crit descontrolat de tant en tant però sense massa transcendència real.

El pitjor problema del PSC (vostè n’és el Primer Secretari) és, al meu entendre, l’escassa diferenciació amb el PSOE. Com que el PSOE, al Congrés dels Diputats, necessita els vots del PSC, acostuma a fer-li festes i pessigolles que serveixen per distreure però que no es corresponen a fets concrets de total col·laboració. Vostè, President, sap perfectament que el PSOE cada dos per tres els fa beure a galet, i els omple de promeses incomplides i de bons mots que el vent s’emporta.

Catalunya, com tota democràcia, per ser sòlida necessita alternatives polítiques clares i fortes; a Catalunya, una esquerra socialista no depenent de Madrid és necessària per manar amb visió catalana quan guanyi o per fer oposició amb la mateixa visió quan perdi.

President Montilla, planti cara a Madrid quan tornin a venir a distreure’l amb jocs de mans. Vostè, el PSC i Catalunya hi guanyaran.

Rebi una respectuosa salutació de Suïssa estant.

A l’escut d’Hondures es pot llegir. „ República de Honduras, libre, soberana e independiente”. Un lema que tothom pot adoptar com a seu i que fatalment no sempre s’ha vist respectat.

Hondures és un país molt complex, amb una geografia diversa i amb desigualtats cròniques entre les diverses capes de la població. És un país que he visitat moltes vegades principalment la ciutat de San Pedro Sula, capital econòmica del país, i l’antiga ciutat maia de Copan. Tinc bons amics allà i em preocupa tot el que pot succeir davant l’expulsió per la força del president electe Zelaya.

El president Zelaya, que acaba el seu mandat a finals d’any, abans que arribin les properes eleccions del 20 de novembre va proposar un referèndum per modificar la Constitució i així poder representar-se com a President per un altre mandat.

L’inspirador del referèndum és el President Chávez de Veneçuela, de manera que Zelaya no tenia un bon padrí per tirar endavant el seu projecte de referèndum, que fou considerat il·legal pel Congrés i el Tribunal Superior.

Tot sembla una mica forçat, patètic i provocat. Hondures, regularment castigada per fenòmens meteorològics que fan retrocedir l’economia i causen moltes morts, mereix la pau. Les industries que els darrers anys s’han creat dins de les anomenades ZIP (Zonas Industriales de Procesamiento) amb empreses modernes que donen molt treball a milers de persones, i una industria turística en creixement no poden ara posar-se en perill.

Zelaya, un terratinent reconvertit en esquerrà messiànic, a la Chávez, ho tindrà difícil per tornar com a President. Però el més important ara és que no es perdin els avanços que el país ha fet els darrers 20 anys, i que de cap manera les raons s’imposin per les armes. Ni Hondures ni Amèrica Central, ni ningú ho pot permetre. Esperem que les reunions que aquesta setmana s’han convocat a diversos nivells internacionals portin la calma a la regió.

L’escriptor hondureny Javier Abril Espinoza, que resideix a Suïssa, va guanyar un premi literari amb un conte de títol: “No es mi culpa si nos arrastra a todos este río”. Espero que no sigui un títol profètic.

La majoria de premis són susceptibles de polèmica ja que no sempre es pot acontentar a tothom, i els premis els donen persones que tenen la seva manera de pensar, les seves simpaties i les seves antipaties, com tothom.

El darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el filòleg Joan Solà i Cortassa, no admet cap mena de discussió. Fins i tot els que no hem tingut cap relació universitària o professional amb la filologia, coneixem el professor Solà si més no pels seus articles de l’AVUI on de manera molt amena però filològicament rigorosa, ens explicava les diferències entre «mentre que» i «mentrestant», o si s’ha de dir «sisplau» o «si us plau».

Com que no tinc cap mèrit per fer un panegíric del mestre Solà, copiaré alguns passatges de la Presentació del seu llibre “Parlem-ne”, de l’editorial Proa, i que és un recull d’articles publicats entre els anys 1990 i 1997 al Diari de Barcelona i a l’AVUI:

«He procurat sempre dir les coses un cop n’estava mitjanament segur i he mirat sempre d’evitar una vaguetat o una precipitació. (…) Escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d’un món meravellós, de l’enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d’una de les virtuts més entranyables que té.»

La meva modesta felicitació, mestre, i gràcies per tots el moments que la lectura ens ha fet passar junts.

La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al costat de les idees d’ETA per un País Basc independent.

Jo vaig conèixer la seva obra teatral a començaments del anys 60 quan a Manresa els del Grup de Teatre del Club Universitari Bages prepararem una representació de la seva obra “En la red”. Posteriorment aquesta obra va ser prohibida a tot l’estat espanyol tot i que vostè va tenir el detall que l’acció tingués lloc al Nord d’Africa, cosa que d’entrada va permetre que es publiques i es representés ja que els censors, en aquell temps, no eren massa intel•ligents per copsar la metàfora.

Nosaltres no érem revolucionaris, ni estàvem afiliats clandestinament al Partit Comunista, com ara vostè. De totes maneres, dins la nostra modèstia, representàrem obres d’autors tan compromesos com Strindberg, Camus o vostè mateix, per exemple.

Més endavant, per circumstàncies de la vida, només vaig tenir noticies seves o de la seva esposa pels diaris i a distància de manera que no puc fer cap judici personal ni de rebuig ni d’apropament.

Ara, amb motiu de la llista Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees dels dia 7, vostè a tornat a sortir amb intensitat a tota la premsa escrita. He llegit alguna de les seves declaracions i tinc sentiments contraposats. D’un part no m’agraden certes posicions al costat dels que fan ús del terrorisme per defensar les idees, i per altra banda vostè diu coses que tenen sentit i que fan pensar, com ara que el conflicte, al País Basc, és greu i polític i que la solució només està en una negociació. Vostè pronostica temps de molt dolor si el PSOE no negocia amb ETA.

Realment, les seves paraules em fan por. Si el País Basc arriba a ser independent gràcies al terrorisme, mai no serà feliç, ni sòlid, perquè matar no ha estat mai una bona solució.

Deixar de matar i d’amenaçar pot ser un bon camí perquè el món, i no només el govern de Madrid, comenci a mirar el conflicte basc amb altres ulls. Vostè pot fer molt per la pau i m’agradaria retrobar l’autor de “En la red”, de manera que espero que ho intenti.

Cordialment

La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al costat de les idees d’ETA per un País Basc independent.

Jo vaig conèixer la seva obra teatral a començaments del anys 60 quan a Manresa els del Grup de Teatre del Club Universitari Bages prepararem una representació de la seva obra “En la red”. Posteriorment aquesta obra va ser prohibida a tot l’estat espanyol tot i que vostè va tenir el detall que l’acció tingués lloc al Nord d’Africa, cosa que d’entrada va permetre que es publiques i es representés ja que els censors, en aquell temps, no eren massa intel•ligents per copsar la metàfora.

Nosaltres no érem revolucionaris, ni estàvem afiliats clandestinament al Partit Comunista, com ara vostè. De totes maneres, dins la nostra modèstia, representàrem obres d’autors tan compromesos com Strindberg, Camus o vostè mateix, per exemple.

Més endavant, per circumstàncies de la vida, només vaig tenir noticies seves o de la seva esposa pels diaris i a distància de manera que no puc fer cap judici personal ni de rebuig ni d’apropament.

Ara, amb motiu de la llista Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees dels dia 7, vostè a tornat a sortir amb intensitat a tota la premsa escrita. He llegit alguna de les seves declaracions i tinc sentiments contraposats. D’un part no m’agraden certes posicions al costat dels que fan ús del terrorisme per defensar les idees, i per altra banda vostè diu coses que tenen sentit i que fan pensar, com ara que el conflicte, al País Basc, és greu i polític i que la solució només està en una negociació. Vostè pronostica temps de molt dolor si el PSOE no negocia amb ETA.

Realment, les seves paraules em fan por. Si el País Basc arriba a ser independent gràcies al terrorisme, mai no serà feliç, ni sòlid, perquè matar no ha estat mai una bona solució.

Deixar de matar i d’amenaçar pot ser un bon camí perquè el món, i no només el govern de Madrid, comenci a mirar el conflicte basc amb altres ulls. Vostè pot fer molt per la pau i m’agradaria retrobar l’autor de “En la red”, de manera que espero que ho intenti.

Cordialment

En general, els diaris de casa nostra disposen de comentaristes d’alt nivell dels que, fins i tot quan no s’està d’acord, s’ha d’admirar la seva claredat, el seu estil, en definitiva la seva «bona ploma».

Un dels comentaristes que acostumo a llegir sempre és el Sebastià Alzamora. L’escriptor de Llucmajor escriu de manera fresca i clara, amb un xic d’ironia que no amaga de vegades una certa amargor, i mai argumenta de manera barroera o mal educada.

Amb motiu de rebre el lingüista Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fa una dotzena de dies, Alzamora va escriure a l’AVUI el seu article diari amb el títol de “Insubordinació”. Comentava les paraules de Solà que va denunciar la situació de subordinació que pateix la llengua catalana, vinculada a una subordinació de naturalesa política.

Alzamora parlava del marc legal que és l’únic que pot regular i gestionar el bilingüisme, i posava l’exemple de Suïssa, amb quatre llengües oficials (alemany, francès, italià i romanx). Efectivament, les quatre llengües de Suïssa disposen d’una regulació d’igualtat que ningú discuteix i que fins i tot arriba a fer un repartiment de ministeris de manera que les llengües dites «llatines» no estiguin en desavantatge. En parlaré un altre moment amb més detall perquè és un tema molt interessant i ara molt actual ja que ha presentat la dimissió un ministre francòfon, i el seu substitut tothom concorda que ha de ser de parla francesa o italiana, per no donar dins dels 7 membres del govern una majoria massa forta a l’alemany.

Acaba Alzamora l’article dient: “I quan la legalitat no és justa, és quan els ciutadans tenen el dret, i potser el deure, de la insubordinació”.

El 24 de juny del 1859, avui fa 150 anys, els soldats francesos, italians i austríacs s’enfrontaven en una de les batalles més cruentes de l’època moderna: la batalla de Solferino, població situada no lluny del Llac de Garda.

El dia següent un suïs de Ginebra, Henri Dunant, va arribar al lloc per tal de parlar amb Napoleó III sobre uns projectes de farineres a Algèria. El panorama era desolador: les assistències sanitàries eren insuficients i mal preparades, els soldats eren atesos segons la seva filiació i es morien entre grans patiments i crits.

Dunant va quedar impactat, la imatge de la desolació no el va deixar tranquil. L’any 1862 va publicar «Records de Solferino» i va proposar mesures per millorar l’atenció a ferits en situacions difícils. Després de moltes reunions, el 1863 es va crear un comitè estable, que l’any 1876 va adoptar el nom de Comitè Internacional de la Creu Roja, amb la bandera de tots coneguda i que correspon a la bandera suïssa amb els colors invertits.

La Creu Roja no ha evitat les guerres però si ha fet que, cada vegada amb més dificultats, pugui intervenir com a cos internacional i neutral en molts conflictes ajudant ferits, orfes i desterrats.

Les guerres han soferts canvis en les conseqüències: la Batalla de Solferino va ocasionar 38.000 morts militars i 1 mort civil. La guerra de l’Iraq i l’ocupació posterior, és a dir entre 2003 i 2009, ha ocasionat 14.000 morts militars i mínim 90.000 morts civils. La desproporció entre civils i militars justifica encara més activitats com les de la Creu Roja.

Per cert que la institució integra també les activitats de la Mitja Lluna Roja, anomenada així per evitar susceptibilitats amb la creu, encara que la creu de l’escut de Suïssa no té cap significació religiosa.

Tinguem avui un record per tots els col•laboradors de la Creu Roja que arreu del món fan una tasca dura, sovint incompresa però de gran valor humà.

El dissabte, Ramon Solsona publicava a l’AVUI un article amb el títol „És dels pocs que saluden “, que recomano a tothom, sobretot als pares amb fills escolars i als mestres.

Solsona diu que som un país mal educat i que el més habitual és entrar i sortir dels llocs sense dir ni ase ni bèstia. Té raó.

Visc fa molts anys en un país on tothom es saluda. Al entrar en una botiga, a l’hora de demanar un cafè al bar de la cantonada o senzillament als creuar-se dues persones pel carrer.

Recordo quan vaig arribar a Suïssa la meva sorpresa cada mati al anar al treball perquè tots els escolars amb qui em creuava em deien “bon dia”. Naturalment, vaig immediatament aprendre a respondre “bon dia”.

També em va sorprendre que quan es brinda, amb una copa de cava per exemple, a casa nostra tothom mira les copes que s’entrexoquen. A Suïssa s’ha de mirar als ulls de la persona o de cada una de les persones amb qui es brinda.

Es diu “si us plau” al cambrer quan es demana un cafè, se li diu “gràcies” quan el porta, es demana el compte “per favor” i es diu “passi-ho bé” al marxar. El cambrer no és un esclau, ni una màquina. Cobra per fer el seu treball, però això no dona cap dret a ignorar-lo com si no existís. Aquest és el fonament de les salutacions que diàriament ens fem els uns als altres.

La noia que em pesa i embolica uns embotits, ha estudiat tres anys i ha fet exàmens per ser venedora d’embotits i ha rebut un títol oficial. No estic exagerant. De manera que cada vegada que em serveix, demostra que sap l’ofici, i per això es mereix la meva salutació i no només pagar i marxar amb cara de gos.

Avui a les 3 de la tarda el president francès Sarkozy marcarà d’alguna manera la història política de França ja que parlarà per primera vegada davant l’Assemblea Nacional (diputats i senadors) reunits conjuntament al palau de Versalles. La darrera vegada que un tal esdeveniment va tenir lloc va ser l’any 1848, sota una altre constitució i estructura de l’estat.

Aquesta primícia és possible gràcies a que el juliol del 2008 (aprofitant les vacances) el senyor Sarkozy va proposar un canvi constitucional que permet al President de la República parlar una vegada a l’any davant les càmeres reunides. El canvi va ser aprovat i ara s’aplica per primera vegada.

Que el senyor Sarkozy aprecia molt al senyor Sarkozy és indiscutible. Que el senyor Sarkozy no rebutja gairebé mai les possibilitats que se li presenten per donar explicacions en públic, també és cert. Amb tots els seus defectes el domina una virtut i és la de fer feina. Viatges, reunions arreu del món, propostes dins i fora de l’UE, tot és bo per mostrar un esperit inquiet i per fer que França recuperi a nivell mundial la importància que els darrers anys havia perdut.

El senyor Sarkozy podrà o no agradar (jo si fos francès no l’hauria votat) però és indiscutible que un cap d’estat amb iniciatives, actiu, malgrat les errades sempre és més presentable que un cap d’estat que es dedica a anar a caçar, a repartir medalletes o a inaugurar exposicions. La constitució francesa dona al cap de l’estat feina concreta, i també al primer ministre. No totes les constitucions són tan pràctiques.

El diari «Liberation» parla de monarquia republicana en referència a la presidència Sarkozy. Potser també s’escau dir república monàrquica. De qualsevol manera jo mi apuntaria.