De Suïssa estant

Tal com estava previst el senyor Patxi López serà el nou lehendakari gràcies al pacte PSE, PP i UPyD. Tot molt legítim, però que no deixa de donar motiu a algunes consideracions.
Crec que va ser l’inefable Fraga Iribarne que ve dir – més o menys- que la política feia companys de llit molt estranys. Mai tan ben definit per el que ara a succeït en el País Basc. Està claríssim que el pacte entre els socialistes bascos i el PP, amb l’afegit del insignificant UpyD s’ha fet només per treure el PNB del govern. I quan dic només és només: cap dels principis polítics dels dos (tres) partits coincideix per fer pensar que el pacte pot donar algun resultat polític positiu.
A Catalunya, el anomenat Tripartit presenta, a priori, almenys alguna coincidència entre els tres membres, encara que només petita degut també a la dependència del PSC envers el PSOE malgrat momentànies enrabiades. És clar que també el tripartit fou creat per treure del govern a CiU, però aparenta ser més “natural” que el pacte basc. Encara que, finalment, a la Generalitat hi trobem un oficiant i dos escolans.

Una cosa em preocupa i fins i tot em molesta de totes aquestes aliances, pactes i arranjaments post-electorals: és que són post-electorals. Em sembla una enganyifa envers els electors el fet de que una vegada obtingut un cert nombre de vots amb el programa i les idees pròpies, un partit s’ajunti amb un altre (proper o llunyà) per tal de manar. Els electors no van ser advertits de les possibilitats o intencions del pacte i per tant van donar el vot a un partit i no a una idea d’aliança.

Ja tinc clar que tot això és legal i legítim. Però es veu massa el llautó de tots els polítics i els partits que en el fons estan interessats en manar i no en governar. Ai de nosaltres!

Els polítics tot l’any ens van llençant suaument les seves promeses, que poques vegades arriben a ser un fet, per la necessitat que tenen que els recordem quan vinguin noves eleccions. Fan el que en podríem dir una pluja fina d’intencions, una xim-xim de bones frases.

Quan s’atansen noves eleccions, la pluja fina es torna més forta i comença a ploure a semalades. És el que ara succeeix amb les eleccions al Parlament Europeu.

Per dir-ho clar, ningú sap molt bé quines són les funcions del parlamentaris europeus; de vegades fins i tot crec que no ho saben ni els candidats. Un parlament amb 785 diputats de 27 països diferents és molt interessant del punt de vista humà però té totes les característiques per ser ineficient. Ni tots els diputats tenen idees pròpies, ni tenen temps per exposar-les de manera que si casualment estan presents en el moment d’una votació (mireu els informatius de la televisió!), no tenen altra cosa per fer que votar el que el seu partit ha ordenat. Les aliances entre partits del mateix color de països diferents no aporten cap millora sensible ja que els problemes, l’estructura i l’experiència democràtica d’uns i dels altres difereixen, per molt que els partits portin el mateix nom genèric.

Que Catalunya es prepari a sofrir doncs la pluja forta de promeses, de visites per part dels que fins ara la ignoraven. No oblidem que el Parlament Europeu és també un bon aparcament pels polítics «incòmodes» que convé mantenir allunyats – amb un càrrec que vesteix- per tal que no interfereixin massa en la manera com es porten els assumptes a casa.

S’està apunt d’aixecar el teló d’una mena de Commedia dell’Arte, d’un sainet, d’una escenificació carnavalesca on tothom és bo, tothom ens estima i on ens diuen -com a la cançó – que anirem cap al cel. Amén.

Ens han dit i ens han repetit dotzenes de vegades que l’economía és més estable i els riscs es redueixen si es fa un repartiment « carregant el pes sobre diverses espatlles ». És a dir que si un sistema econòmic reparteix els seus recursos en un entramat d’opcions diverses es torna més estable i te un menor perill de sofrir pèrdues importants. No posar tots els ous en un únic cistell, com es diu vulgarment.

Doncs bé, no és veritat. Segon publica el «SonntagsZeitung» el teòric de sistemes Stefano Battiston, del Politècnic de Zuric junt amb el Premi Nobel d’Economía Joseph Stiglitz han demostrat que arriba un moment que la xarxa de diversificacions es torna negativa i fins i tot perillosa per l’ existència de la empresa. La crisi actual sembla que els hi dona raó.

Diuen que si el número de enllaços o nexes augmenta molt, es produeix un efecte de retroacció que ocasiona la caiguda del sistema. Els sistemes complexos, arriben a un punt que es tornen inestables, principalment perquè si falla un dels nexes és impossible de detectar i corregir a temps i provoca una reacció negativa en cadena.

Pels que no som experts en economia ens explica el senyor Battiston que la natura ja coneix el principi que ell explica. Una celula cancerosa per exemple, pot arribar a destruir el conjunt de l’organisme d’un persona. Però la barrera natural entre els individus evita que s’expadeixi a la resta de la població. La natura ha creat molts petits sistemes que eviten o redueixen l’intercanvi nociu. Només si aquestes barreres naturals es retiren artificialment és quan existeix un risc de pandèmies, con ara coneixem amb la grip porcina.

Conclusió : les empreses s’han de concentrar en la seva activitat principal i deixar-se d’entrar, intervenir i invertir en altres activitats alienes a la seva pròpia. Van estudiar 600.000 empreses amb activitats internacionals arreu del món i van trobar que 400.000 estaven ficades dins d’un sistema tancat de relacions de propietat. I encara pitjor : 127 consorcis controlen el 50% de tot el volum productiu de les companyies trans-nacionals, i entre ells estan també entrelligats per participacions de capital. D’aquesta manera és impossible aïllar els problemes greus i tot el castell de sorra se’n pot anar a terra.

Tindrem de posar el quatre rals que tenim a sota el coixí com les nostres besàvies, i esperar que els que manipulen el món financer pleguin o n’aprenguin.

Abans d’ahir vaig comentar les negres previsions turístiques a Europa per l’estiu vinent. Avui voldria tocar un aspecte menys conegut i més distret : el de les reclamacions que els turistes adrecen a les agencies de viatges.

Naturalment em referiré a les reclamacions que es fan a Suïssa, on també existeix l ‘Oficina del Protector dels Viatgers, complementària de les reclamacions que es fan directament a les agències organitzadores dels viatges.

Una quants exemples ens donan una idea de lo escarafallosos que poden arribar a ser una gent en principi suposadament culta i preparada. Un suïs va reclamar, arribant d’un viatge a Egipte :”Lamentablement, el tour que entrava dins dels « paquet » va ser molt poc variat, és a dir, masses piràmides” .

Un altre, molt poc preparat i sense la més mínima noció de geografia, desprès de reclamar de l’hotel de Mallorca on estava allotjat, “perquè no l’hi agradava “, va demanar tornar a Suïssa. Tots el vols estaven plens, de manera que va respondre a l’agència de viatges que “no hi ha cap problema: estic a Espanya i agafaré el tren” .

Un client es va queixar d’un viatge a la Índia : « Perquè tinc de menjar sempre curry ? »
Una senyora també va demostrar poc coneixement del lloc on anava perquè insistia en llogar un cotxe a una de les illes Maldives que, com que són majoritàriament esculls de coral, estan en part lliures de cotxes. Un altre turista a les Maldives va reclamar que la platja estava bruta : « La sorra tenia masses fulles de palmera ».

En general, un 3 % dels viatgers reclamen o critiquen les seves vacances. La meitat rep algun tipus de compensació. També es constata un augment de les reclamacions perquè avui dia amb els mòbils, les càmeres digitals i el correu electrònic, l’operació de reclamar s’ha fet més fàcil, encara que la majoria protesten per coses d’importància menor.