De Suïssa estant

Assumeixo el risc de fer-me pesat, però no vull deixar passar l’ocasió d’escriure un moment sobre les votacions que tingueren lloc a Suïssa el darrer cap de setmana ajuntant votacions de nivell federal amb les cantonals i municipals, de manera que es va aprofitar millor el camí cap al local de vot.

Resumiré els temes de les votacions amb un curt comentari, si cal:
A nivell nacional:
Proposta per introduir les dites medecines complementàries (homeopatia, acupuntura, plantes i herbes…) dins de l’assegurança bàsica obligatòria. Aprovat amb un 67% de vots positius.

Proposta perquè els passaports siguin «biomètrics», és a dir que tinguin un «xip» on es guarden les dades personals, foto i dues empremtes digitals. Aprovat amb un 50.14% de vots positius. Els contraris, van manifestar la seva por a que les dades dels xips, guardades en un arxiu central, poguessin ser utilitzades per altres coses que pels passaports; això explica l’escassa majoria.

A nivell cantonal:
Quatre propostes per harmonitzar els estudis primaris i secundaris amb la resta de Suïssa. L’ensenyament és competència cantonal, de manera que existeixen diferencies entre cantons. Rebutjades les quatre propostes amb un 60% de vots negatius de mitjana. Les propostes van ser mal explicades i molta gent no les va valorar correctament.

A nivell municipal:
Elecció dels cinc membres del govern municipal (regidors) entre els que el 27 de setembre votarem l’alcalde. Els cinc que es van presentar van sortir elegits però la gràcia de tot era saber la quantitat de vots de cada un d’ells de cara a l’elecció del setembre.

Aquest resum pretén demostrar fins a quin punt la democràcia directa porta als ciutadans a prendre posició sobre temes molt diversos però que tenen incidència directa en la convivència.

Cap sistema és perfecte i tot és discutible i es pot canviar, però de moment em sembla molt reconfortant ser preguntat i poder-hi respondre directament.

Picasso va arribar a Barcelona, com molts immigrants, sense escollir-ho ja que el seu pare que va rebre per permuta el càrrec de professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. Tenia tretze anys i ja era un bon dibuixant i pintor.

És un bon exemple d’integració a Barcelona i Catalunya que molts tindrien de conèixer per tal d’evitar polèmiques tant poc productives com la de la llengua i d’altres que només enrareixen la cordialitat que de sempre ha tingut el nostre país pels que volen, de veritat, fer part de nosaltres.

Picasso no va estar molts anys a Catalunya però es va incorporar al nostre país i es va considerar un dels nostres. Ell no era un home només d’instints sinó que estava ple d’una sensibilitat que moltes vegades el seu caràcter amagava. Picasso va fer molt aviat amics a Barcelona, va participar a tertúlies artístiques i va parlar el català i fins i tot el va escriure, malgrat que la seva relativa curta estada entre nosaltres hauria justificat una menor integració.

Tinc reproduïdes unes cartes que va escriure l’any 1906 al seu amic l’escultor Enric Casanovas on escriu literalment:

“ (…) Hasta ahora ha hecho bastante frio pero hoy empieza a hacer un poco de calor y sol y no llueve. Y tu que fots? Y la teva mare està millor? Y apa un abrazo de tu amigo Picasso dit el Pau de Gòsol. Avui és dimecres. »

« Amic Casanovas Te escric perque no compris els encarregs que et va fé la Fernande perque dintre de pocs dias ens anem a París per Puixcerdà y prendrem el tren a Aix i d’allà cap a París (…) »

Una delícia llegir aquestes mostres de voluntat d’integrar-se, malgrat totes les comprensibles errades. Molts dels que fa anys que viuen a Catalunya no arriben al mateix nivell, i és trist.

Picasso va demostrar moltes vegades el seu amor a Barcelona i Catalunya: les donacions al seu Museu, els esgrafiats del Col•legi d’Arquitectes -tant a la façana com a l’interior- les quatre barres al capçal del seu llit i l’amistat fidel que va demostrar a Sabartés, Pallarés, Casagemas, Pixot, Fernandez de Soto, Manolo Hugué, Miró, Palau i Fabre i a tants d’altres.

Picasso no va aprendre a pintar a casa nostra, però aquí va trobar ambient per desenvolupar la seva vocació, uns paisatges que impactaren molt en la seva obra (Gósol, Horta de St. Joan, principalment) i sobretot amics, molts i bons amics. I encara en troba avui d’amics a Catalunya qui de veritat en busca. Som terra d’amics.

(Il·lustració: dibuix sobre full de diari, atribuït a Picasso)

Maurice Koechlin, un enginyer de nacionalitat suïssa i francesa va estudiar al Politècnic de Zuric abans d’anar a treballar a l’empresa constructora de Gustave Eiffel. Com a enginyer principal es va encarregar del càlcul d’estructures d ‘algunes obres molt conegudes com ara el Viaducte sobre el riu Tardes a l’Auvergne o el Pont Maria Pia a Porto.

És poc conegut que l’empresa Eiffel va rebre l’encàrrec de fer els càlculs de la base per l’estàtua de la Llibertat de Nova York, regal de l’estat francès als Estats Units. Els dissenys d’estructures són de Koechlin.

Quan França va decidir oficialment l’any 1884 organitzar una Exposició Universal, un enginyer anomenat Sebillot va fer pública la idea de construir una torre dita “Tour du soleil” amb la que volia il•luminar tot París, com un nou Far d’Alexandria. Era una torre de granit amb uns focus gegants a dalt de tot.

Koechlin, junt amb el seu col•lega Nouguier, van proposar un «Pylone de 300 m d’hauteur», que no va entusiasmar massa a Gustave Eiffel que va encarregar algunes petites modificacions, com per exemple arrodonir en forma d’arc les estructures de la base i la distribució de les plataformes. El projecte fou aprovat per les autoritats franceses i la torre, dissenyada i calculada per Koechlin i el seu equip va passar a ser coneguda com a Torre Eiffel, silenciant els veritables creadors.

Per acabar diguem que la torre s’hauria d’haver desmuntat després de l’Exposició (com també era el cas del Palau de Montjuïc l’any 1929), però que gràcies a la decisió de no fer-ho pot Paris avui dia lluir el seu símbol més conegut.

Per cert, el nom de família de Gustave Eiffel era Bönickhausen, d’origen alemany de la regió d’Eifel (amb una f), absolutament impronunciable a França i que un avantpassat de Gustave va canviar. Us imagineu que de la torre se’n digués Tour Koechlin o Tour Bönickhausen?.

(Il·lustració: disseny original de Koechlin per la torre)

Una mica apagada la fogera mediàtica que la xiulada del dimecres a Mestalla va provocar, i ja amb una certa calma, convé fer un parell de reflexions.

En primer lloc, la xiulada era previsible per anunciada, de manera que no cal ara fer el sorprès. La coincidència de l’aparició de la parella reial a la llotja amb l’inici de l’himne nacional espanyol és una qüestió protocol•lària de manera que tant es pot dir que la gent va xiular contra el rei com contra l’himne. En realitat em sembla que els xiulets eren contra la monarquia personificada pel rei ja que aquest tipus d’institució anacrònica no crec que tingui masses entusiastes entre els bascos i els catalans.

Cada diari i cada emissora de ràdio ha fet la seva interpretació segons del costat que escora. Em sorprèn llegir que la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, va dir que des de la llotja de Mestalla els reis no van ser conscients de l’escridassada,. Llàstima, perquè si a més de viure lluny del dia a dia dels seus “súbdits” no s’enteren del que aquests pensen més que al Palau de la Zarzuela viuen als llimbs.

Totes les protestes i els testimonis patriòtics que hem sentit i llegit han portat com a conseqüència un cert oblit del fet esportiu, en realitat el motiu que va fer que la gent omplís l’estadi. El partit, el comportament de les dues aficions, els aplaudiments dels jugadors guanyadors a l’afició perdedora, tot això s’ha arraconat i no és just.

Ara cal reconsiderar i preguntar, modestament, perquè la “Copa del Rey”, abans “Copa del Generalísimo”, no se n’ha de dir, per exemple “Copa de España”. A Anglaterra en diuen FA Cup i no Queen’s Cup, i a França és la Coupe de France.

Per acabar, TVE va cometre un acte vergonyós amagant la xiulada i les excuses que van donar (una falla humana) no se les creu ningú. Censura pura i dura, i res més. I sempre fan plegar els de segona fila, mentre que els veritables responsables miren cap a l’infinit amb cara de no haver trencat mai cap plat. No en diuen «la caja boba»? Doncs, això.

Ahir volia treballar al jardí: trasplantar un llorer, netejar d’herbes els voltants de les maduixeres, adobar les oliveres… Però el temps no em va ajudar i cada dos per tres va plovisquejar de manera que vaig fer la meitat de la feina i gràcies.
Les interrupcions les vaig „aprofitar“ per seguir a la televisió alguns moments de l’anomenat debat de l’estat de la nació en un acte que suposa part de masoquisme i part d’auto-penitència.

Un debat on prèviament s’han posat d’acord sobre quins temes no tocar, un debat on tots els arguments estan preparats i que per acabar-ho d’adobar coincideix amb l’inici de la campanya de les eleccions europees presenta poques opcions fora de ser un castell de foc sorollós que el vent s’emporta.

Vaig recordar la coneguda rèplica del segon acte d’Hamlet:

“ – What do you read, my lord?
– Words, words,words.”

Doncs això, paraules, paraules, paraules.

Fa uns quaranta anys, Pere Quart va escriure un poema amb el títol “Tirallonga de monosíl•labs” on proposa un exercici d’austeritat fent ús només de monosíl•labs dels que la nostra llengua en disposa a milers. Vegem el començament:

«    Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
I un xic de pa.
Un poc de fred
I un poc de foc.
Un xic de son
I un poc de llit.
Un xic de set
I un poc de vi
I un poc de llet.
I un poc de pau.
(…) “

És una “mezzo-soprano” molt coneguda en els ambients operístics malgrat que el seu repertori inclou poques obres de les dites populars (Verdi, Puccini, Rossini…). Les seves actuacions es reparteixen essencialment entre Salzburg, Paris, Londres i molt poc a Itàlia. El seu nom sembla un pseudònim: Anna Bonitatibus.

Preguntada sobre la seva opinió de la vida cultural italiana diu coses dures i clares:
“Itàlia té una història plena de cultura. Tot se n’ha anat en orris (…) El públic es torna estúpid. Els italians ja no coneixen el seu passat. La televisió italiana ho ha matat tot i els italians viuen quasi només d’aquestes imatges. És una tragèdia que a la televisió italiana no es faci cultura, tot és sense contingut. I els telespectadors, quan tenen dos dies lliures, van a la platja o a la muntanya. Viatges culturals? No. (…) A Munic trobo gent que tenen la força molts vespres de tancar la televisió i dos o tres vegades al mes van a l’òpera o al teatre. I no són un parell de sonats: és un sistema cultural, també un sistema escolar el que permet arribar a això.”

L’Anna Bonitatibus estima el seu país i s’adona, com molts d’altres, que el paper cultural que històricament ha representat Itàlia s’està oblidant i no té continuïtat. Poca lectura de llibres, molta lectura de revistes dites “del cor”, molta televisió i un progressiu embrutiment buscat i consentit donen poques esperances a un paper cultural d’Itàlia dins d’Europa.

Em pregunto: I si les paraules de la senyora Bonitatibus les traslladem a un altre país? Per exemple Espanya o fins i tot Catalunya?.

El dissabte vaig comentar i preguntar de quina manera s’ha de dir en català l’instrument de comunicació que ara llegiu: bloc o blog.

Dels sis llocs on es pot accedir al meu blog he rebut uns quaranta comentaris, per cert formulats amb la correcció que moltes vegades es troba a faltar quan es toquen temes que permeten les discrepàncies. La majoria està a favor de blog.

Com que segons l’humorista morir i pagar impostos són les dues úniques coses segures en aquest món, jo de moment seguiré fent ús de l’expressió blog amb una certa predisposició a canviar si les autoritats (lingüístiques, és clar) m’ho demanen.

A tots els que, aprofitant la qüestió bloc/blog, m’han fet adonar d’algun error gramatical en el meu escrit, moltes gràcies. La veritat és que la culpa és tota meva, en part per la pressa (una part del text no va passar pel corrector) i en part per la meva manca de pràctica del català escrit. No cal oblidar que vaig néixer l’any 1942 i que del primer dia de classe de primària a les monges de Manresa fins el darrer dia a la Universitat, tot l’ensenyament que vaig rebre va ser en castellà. Segurament un punt de partida molt diferent dels amables correctors.

Als 26 anys, és a dir el 1969, vaig anar a Suïssa on encara em trobo. Ni el meu entorn ni la meva activitat professional m’han facilitat el parlar habitualment el català, i no diguem d’escriure’l. Per tant, només un desig de sobreviure culturalment parlant, molt proper al d’un nàufrag, m’ha donat l’ànim d’escriure més o menys passablement cinc o sis dies a la setmana aquest blog. No és una excusa; només una explicació.

Intentaré no anar escàs de temps quan escrigui. I confio que segueixin llegint-me i corregint-me els amables amics desconeguts.

És evident que l’informàtica, concretament el Internet, ens ha deixat un vocabulari especial, del que en fem un ús practicament diari sense analitzar ni l’origen ni la possible substitució per una paraula de la nostra llengua. Pensem a chat, e-mail, blog i tantes d’altres.

Concretament l’instrument que ara estem fent servir, vosaltres lectors i jo, s’anomena de dues maneres : bloc per a uns i blog per els altres.

El fet d’escriure amb una determinada regularitat una serie d’apunts personals fins fa uns quants anys hauria necessitat d’una llebreta d’apunt o de notes, fins i tot un bloc amb tapa dura i espiral, com el que feiem servir a l’escola els que som grans. La informàtica va facilitar les coses, i ara s’escriu gairebé sense paper.

També recordo els blocs que es colocaven a la paret per arrencar cada dia una fulla. Eren blocs com el Duran o el Maragall, amb una cara dominada per la xifra del dia de la setmana, amb el Sants, la lluna i la sortida i la posta del sol diaria. L’altre cara era variada perque alternaba receptes de cuina, anécdotes, poesies i acudits.
Vist així, tant per el bloc amb espiral com per el bloc diari, podriem denominar aquest recó com a bloc.

De fet, la paraula blog prové de l’anglés i és una deformació/contracció de l’expressió web log . El mot web vol dir teixit, i per extensió xarxa, i log que el diccionari defineix com a diari que els vaixells escrivien amb les incidències i la ruta seguida ; també s’anomena quadern de bitàcola. Per tant, també l’expressió blog és correcte ancara que es pot discutir si s’ha d’emprar ja que és de l’idioma anglés i no del nostre.

També hem assimilat al català foot-ball, hand-ball, goal, penalty i tantes d’altres. De manera que, per una vegada, intentaré no ser massa purista i em proposaré acceptar les dues versions, a gust de cada autor.

Estic disposat a escoltar altres opinions, i rectificar si cal.

Sortosament no tothom té la memòria tan curta com aparentment sembla. La Universitat Politècnica de València ha organitzat un homenatge a Raimon, el poeta que canta.

Els que tenim, si fa o no fa, la mateixa edat que ell, sabem el que va significar Raimon per tota la nostra generació ajudant-nos a retrobar- i per alguns a descobrir- la identitat que ens amagaven.

Raimon, amb poc soroll mediàtic, amb una absoluta discreció sobre la vida privada, ha anat donant-nos mostres del seu talent i de les seves conviccions. Els seus poemes responen a les inquietuds de la meva i de les actuals generacions, i això és un mèrit que no tothom pot assolir. Amb les seves cançons sobre poemes de poetes clàssics i contemporanis va fer una labor pedagògica molt més eficient que moltes càtedres, enciclopèdies i conferències.

En el meu record està un recital a la Ciutat de Mallorca l’any 1967. Dos anys desprès anava a viure a Suïssa i malgrat l’allunyament físic del nostre país l’impacte de l’actuació de Raimon encara m’acompanya avui dia.

Voldria acabar el meu senzill homenatge a Raimon amb un extracte del seu poema «T’adones, amic» de l’any 1972:

« …T’adones, company
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d’ells,
t’adones amic…. »

L’eufòria -comprensible per altre part- que el partit del Barça ha provocat serà el tema de la majoria de converses avui a Catalunya.

Els mateixos diaris que, amb raó, mostren l’alegria per la classificació del Barça omplen les primeres pàgines amb altres noticies que si bé no han d’enfosquir l’esportiva, ens han de fer reflexionar una vegada el gol de l’Iniesta afluixi la pressió.

Per exemple llegeixo que els experts són crítics amb els plans anti-crisi del govern central que dit clar significa que s’està navegant sense brúixola, en el millor dels casos.

També escriuen els diaris que el Conseller Castells diu que no hi ha avanços en el tema finançament. Mal moment per demanar diners a Madrid, per molt que ens corresponguin de tot dret.

Avui arriba a Barcelona el Ministre de Foment per tractar el traspàs dels trens de rodalies, mentre Montilla diu que és un tema molt complex i s’ha d’anar amb calma.

Fàcilment és veu que no hi ha res de segur en cap tema. Ni el Chelsea va guanyar l’eliminatòria malgrat la seva aparent avantatge perquè l’darrer minut compta tant com qualsevol d’altre, ni els trens de rodalies ens els donaran fàcilment i justament, ni podrem disposar de diners per finançar els nostres projectes fins qui sap quan.

I per adobar-ho, l’expert en art suïs Hans Stierli acaba de publicar un llibre en el que demostra que el famós bust de la Reina Nefertiti, que tothom coneix i que es troba al Museu de Berlín, és una falsificació. Si fins i tots els mites, els ideals de bellesa, són sospitosos ja no cal que ens hi encaparrem amb les portades dels diaris d’avui. Ni amb les de demà, per cert.