De Suïssa estant

El dissabte vaig comentar i preguntar de quina manera s’ha de dir en català l’instrument de comunicació que ara llegiu: bloc o blog.

Dels sis llocs on es pot accedir al meu blog he rebut uns quaranta comentaris, per cert formulats amb la correcció que moltes vegades es troba a faltar quan es toquen temes que permeten les discrepàncies. La majoria està a favor de blog.

Com que segons l’humorista morir i pagar impostos són les dues úniques coses segures en aquest món, jo de moment seguiré fent ús de l’expressió blog amb una certa predisposició a canviar si les autoritats (lingüístiques, és clar) m’ho demanen.

A tots els que, aprofitant la qüestió bloc/blog, m’han fet adonar d’algun error gramatical en el meu escrit, moltes gràcies. La veritat és que la culpa és tota meva, en part per la pressa (una part del text no va passar pel corrector) i en part per la meva manca de pràctica del català escrit. No cal oblidar que vaig néixer l’any 1942 i que del primer dia de classe de primària a les monges de Manresa fins el darrer dia a la Universitat, tot l’ensenyament que vaig rebre va ser en castellà. Segurament un punt de partida molt diferent dels amables correctors.

Als 26 anys, és a dir el 1969, vaig anar a Suïssa on encara em trobo. Ni el meu entorn ni la meva activitat professional m’han facilitat el parlar habitualment el català, i no diguem d’escriure’l. Per tant, només un desig de sobreviure culturalment parlant, molt proper al d’un nàufrag, m’ha donat l’ànim d’escriure més o menys passablement cinc o sis dies a la setmana aquest blog. No és una excusa; només una explicació.

Intentaré no anar escàs de temps quan escrigui. I confio que segueixin llegint-me i corregint-me els amables amics desconeguts.