De Suïssa estant

El diumenge obrira al Museu d’Art de Basilea l’exposició ” Vincent Van Gogh — Entre terra i cel. Els paisatges”.
Serà, segurament, una de les exposicions més comentades i visitades dels darrers anys: els organitzadors esperen, pel cap baix, uns 500.000 visitants fins el 27 de setembre, data a la que es clourà. Estan exposades 70 pintures del tema paisatge vingudes d’arreu del món, tant de museus com de particulars, amb un valor assegurat d’uns dos mil milions de Euros.

Tot aquest gegantisme és necessari per reunir per primera vegada una exposició monotemàtica sobre els paisatges de Van Gogh. Tothom sap que en vida pràcticament no va vendre cap pintura i que només va sobreviure gràcies a els diners que l’hi enviava el seu germà Theo, que disposava d’un situació confortable en una companyia dedicada al comerç d’art.

Van Gogh, fill d’un pastor protestant, va rebre el mateix nom que un germà seu mort al néixer un any abans que ell (curiosa similitud amb Salvador Dalí, també acomplexat per el fet de ser “un substitut” del germà mort i no un fill desitjat per a ell mateix). Van Gogh va intentar la vida de predicador i de missioner però no va reeixir per no saber llatí ni grec. Va treballar un temps a unes mines de carbó on va conèixer la vida dura dels miners, cosa que va afectar molt el seu caràcter sensible, complicat i depressiu.

Sorprèn el fet de que tota l’obra de Van Gogh va ser pintada entre 1883 i 1890, és a dir en només set anys. La seva capacitat creativa anava a un ritme que era marcat per les seves depressions : internat en un hospital a Auvers-sur-Oise, va pintar 75 quadres en només 70 dies, com un possés.

Dels seus paisatges ens queda l’impressió de les seves pinzellades curtes i potents, el domini dels grocs no només en els camps de blat, i la força inexplicable que el conjunt de la seva obra dona a qui s’hi atansa.

Una magnifica excusa per visitar Basilea que, exposició a part, mereix una aturada per molts altres motius.