De Suïssa estant

La vigília de la nostra festa de Sant Jordi, tant lligada als llibres, em fa pensar en la gran quantitat de novetats editorials que demà sortiran a la llum, i al gran nombre d’autors que els lectors podran trobar i deixar signar exemplars. És molt important que els autors, que només poden sentir la seva popularitat indirectament pels exemplars venuts, puguin, almenys un dia a l’any, trobar-se cara a cara amb alguns dels seus lectors.

El moment és adequat per recordar escriptors que ja no estan entre nosaltres peró que van contribuir ( i encara ho fan a través la seva obra) a que la nostra llengua visqui malgrat tots el intents de reducció que ha sofert i encara sofreix. Un dels autors més prolífics ja que va conrear la poesia, el teatre i la prosa és Josep Maria de Sagarra, sempre interessant de rellegir perquè la seva prosa, culta i rica, ens permet amb molta facilitat descobrir aspectes del català que donen una gran riquesa a la llengua.

Del seu llibre « Memòries » editat el 1954 vull extreure dos passatges descriptius, de gran qualitat al meu entendre. El primer d’ells és la descripció que fa de l’esglèsia Santa Maria de la Salute de Venecia un matí al obrir la finestra de la seva cambra d’hotel :

“Davant els meus ulls es projectava una mena de catedral de nacre; un si és no és grassa, un si és no és esvelta i una mica panxuda, però delicadament nerviosa. S’hi estremia un marbre, mig transparent, tacat del verd, del taronja i del cendra pastós, que reflectien les aigües. En aquell gran edifici, jo descobria el barroc acadèmic fugint de pressa cap a la passió d’unes volutes grandioses; d’unes cargolades banyes de marrà, d’unes immenses curculles de somni. Era com un misteri concebut al fons del mar, que emergia regalimant, massís i fascinador”

El segons passatge l’escriu després del seu llarg viatge per Itàlia, al retornar a Sant Pere de Vilamajor on treballa sobre els seus apunts de poesia :

“Sense cap esforç s’anaren afegint, un a un, els versos del meu poema. La decrepitud de Joan de l’Ós, els pardals de les branques despullades, la paret de la casa blanca, la pagesa tranquil•la i madura, les molles escorrent-se per les dens corcades, la lluna nova albirant-se a penes, el picot, la garsa i el gaig., i la presencia del llop, i la campana plorant dintre l’ull del campanaret romànic. ; tots els elements del meu poema no eren res més que la simple expressió dels element que jo veia des de can Llinàs, o saltant la riera i enfilant-me pel carenal del bosc, o seguint el camí entre els conreus, fins a arribar a les teulades del poble ».