De Suïssa estant

Ahir, remenant papers vaig trobar una capsa, la capsa que tots tenim arraconada i que només obrim cada quinze o vint anys. A l’interior, entre altres coses oblidades, vaig trobar un quadern amb notes de l’escola.

Es tracta d’un quadern no massa gran, folrat amb paper de color blau fosc i amb una etiqueta amb el meu nom. A l’interior, moltes pàgines amb qualificacions que van de l’octobre de l’any 1956 fins el juny de 1957, a raó d’una pàgina per setmana. Són les notes del quart curs de batxillerat a l’Acadèmia Menendez-Arango del carrer Jaume I de Manresa. L’any següent vaig anar a l’Institut Lluís de Peguera on vaig fer el Batxillerat Superior i el curs preuniversitàri.

Tot el quadern està escrit en castellà, com era obligació llavors. És molt interessant repassar les asignatures, que literalment eren : « Matemáticas, Latín, Fisica y Quimica, Literatura, Francés, Religión, História » a més de « Conducta » i « Aplicación ».
També una vegada per setmana venia a l’Académia el senyor Carbó, amb camisa blau marí i corbata negra, a impartir una hora de Formación del Espiritu Nacional. En realitat era per cantar les excel-lències de José Antonio, Ledesma Ramon, Onésimo Redondo i altres “salvadors de la pàtria”. Tinc d’agraïr als germans Menendez-Arango la seva decisió de no incloure la FEN entre les notes del quadern, encara que era obligatori passar l’examen a la fi del curs.

A la primera pàgina del quadern, vaig copiar amb ploma,tremp i tinta, les normes generals que l’Academia dirigia als pares, i que textualment diuen:
“ La puntuación es como sigue: 0 muy mal, 1-2-3 mal, 4 suspenso, 5 aprobado, 6 casi notable, 7 notable, 8 casi sobresaliente, 9 sobresaliente, 10 Matrícula de Honor.
Se ruega encarecidamente a los padres que hagan mucho caso a las notas semanales que reflejan el estudio y aplicación de su hijo durante la semana, y se les recomienda que para ayudarnos en esta labor de estímulo, premíen o sancionen a sus hijos con los medios que cren más oportunos y eficaces.
Observación : Una calificación inferior a 5 equivale a un suspenso sin compensación de ninguna clase. Si una asignatura flaquea con notas inferiores a 5 se han de poner todos los esfuerzos para superarle pués en caso contrario el final seria fatal. Se aconseja que durante el domigo o sábado por la tarde permanezcan en sus casas estudiando la asignaturas suspendidas”.

Gràcies Joan, Pere i Ramon Menendez-Arango! Us tic molt presents per la vostra impecable vocació de magisteri! Sembla que era ahir, i ja han passat més de 50 anys!.

Després d’un hivern molt llag i dur els darrers cinc dies han portat un clima més suau que la natura ha aprofitat per despertar poc a poc .
Ja han sortit al jardí de casa les primeres flors. Es tracta de l’anomenat Safrà bord que sempre és matiner . També els ocells han volgut anunciar la primavera i cap a les sis del matí comencen a cantar per fer-nos el despertar més alegre.

Els ocells són els animals que més aprecio ja que amb la seva presencia i els seus cants ens omplen tot l’any de agraïment. Els pocs ocells que no acostumen a emigrar a l’hivern, sobreviuen fins i tot amb la neu cobrint tot el sòl i es fan notar deixant les petjades sobre la capa blanca, com  a constatació de la seva fidelitat al lloc on han nascut.

En Josep Maria de Sagarra va escriure un llibret deliciós, que recomano a tothom. El títol és « Els ocells amics », publicat per primera vegada l’any 1947 i reeditat posteriorment. El darrer capítol conté una oració que, per llarga, no copiaré sencera:

” Senyor ! …Que mai no els falti llur plat de cuquets i formigues ; que no els manqui l’aigua per a humitejar el bec. Espanteu les mosteles i les rates cellardes que els ensumen el niu ; desvieu els perdigons que els puguin trencar les ales, i les ungles dels esparvers que els cargolen el coll ; aviseu-los quan s’acostin a la branqueta de vesc i a la trampa amagada. I feu, sobretot, Senyor, que no s’estronquin mai en el bec dels ocells aquelles flautes i aquells violins de llur cançó, perquè són la música més delicada dels camps i la joia més dolça de la primavera ! »

Una de les sales de concerts més interessants de les construïdes els darers anys és el KKL (Kultur — un Kongresszenter Luzern/ Centre de Cultura i Congressos de Lucerna).
Construït per l’arquitecte francès Jean Nouvel, l’autor de la Torre Agbar, en un lloc privilegiat tocant el Llac dels Quatre Cantons ha significat un incentiu enorme per una ciutat que ja sempre ha estat al punt de mira de milers i milers de visitants d’arreu del món.

El KKL presenta una façana vidriada d’estructura senzilla que permet integrar-se sense fer mal als ulls en el paisatge “clàssic » de la vorera del llac malgrat les seves línies modernes. El respecte dels espais necessaris a la perspectiva ha esta fonamental per l’exit de la obra.
Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici l’aigua manté un paper principal, amb canals que porten l’aigua fins a l’interior i amb un voladís de la coberta que surt com si es volgués endinsar al llac.

Amb tot, no cal oblidar que es tracta essencialment d’una sala de concerts, i per tant l’acustica és bàsica. Nouvel va comptar amb Russel Johnson un acústic d’alt nivell mundial. L’interior de la sala està subtilment cobert per grups de panells mòbils que segons sigui el tipus de concert (instrument solista, grup barroc, orquestra simfònica, grup vocal etc.) i considerant també l’ocupació de la sala, es mouen per evitar reverberacions, ecos o distorsions del só.

El KKL està directament connectat subterràniament a un gran aparcament i per un ampli passeig amb l’estació ferroviària de Lucerna, que per cert és obra del conegut arquitecte valencià Santiago Calatrava Valls que la va dissenyar de nou després de l’ incendi de l’any 1971. També està a un centenar de metres del famós Pont de la Capella i de la part antiga (i comercial) de Lucerna. Una obra reeixida en tots els aspectes.

Espontàniament em ve a l’esprit el Palau de la Música Catalana, construït també com a sala de concerts però en un context que m’agradarà comentar un altre moment. Les dues obres s’han convertit en necessàries per la vida cultural de les seves ciutats i els iniciadors mereixen el nostre record i la nostra admiració.

Algunes vegades ens topem amb declaracions que ens causen una veritable sorpresa. És el que m’ha succeit al llegir un a extensa interviu al científic David R. Montgomery.

Aquest professor de Geomorfologia a l’Universitat de Seattle als Estats Units ha passat dos mesos a Suiça convidat pel Politècnic de Zuric i per l’Institut d’Investigació d’Allaus i Neu a Davos. El professor Montgomery és una autoritat mundial en Geologia i entre moltes obres a publicat un llibre polèmic titulat “Dirt” (“Bruticia”) on analitza la relació entre les civilitzacions humanes i l’erosió del sòl.

Tot és opinable en aquest món però les constatacions del professor Montgomery són dignes de ser conegudes i meditades. Les detallaré a continuació literalment :

-La terra, el sòl, no el prenem seriosament perquè no ens donem compte que representa la pell del nostre planeta. Ens proporciona la major part dels nostres aliments i és el membre que relaciona la pedra amb els éssers vius.
-Vist amb els ulls d’un geòleg, l’arada és un dels invents més destructius de l’humanitat. A ocasionat una erosió lenta però implacable del sòl al deixar una part de la terra a l’aire lliure i per tant exposada al vent i la pluja.
-La pèrdua de terra per erosió equival a un mil-limetre per any. Pot semblar poc ja que inclús les ungles creixen més ràpidament. Peró per la Geologia es una erosió molt ràpida.
-L’arada s’ha utilitzat sempre per tal d’augmentar les collites, però avui dia l’ús simultani de grans màquines agrícoles i dels adobs químics han portat a monocultius que han empobrit la terra.
-Els petits agricultors tenen més cura de la terra, fan multicultius i retornen moltes deixalles orgàniques al sól.
-El dia que el petroli s’acabi, s’acabaran també els fertilitzants químics de manera que hem de començar a actuar ara. Hem de retornar a l’aprofitament de les deixalles orgàniques i dels fems per els camps.
-Els grans monocultius no han eliminat la fam del món. Els realment pobres no poden comprar el menjar, encara que tingui un preu baix.
– Cuba, que no és necessàriament un model de societat ideal, ha arribat a crear una agricultura independent del petroli i dels fertilitzants químics, degut a l’enfonsament de la URSS i al boicot dels Estats Units, que els van deixar sense recursos externs.

Les explicacions i els arguments del professor Montgomery són molt extensos i no vull abusar de l’espai del blog. Però ja tenim alguns punts per recapacitar i ajudar a una agricultura més biològica.

Algunes vegades ens topem amb declaracions que ens causen una veritable sorpresa. És el que m’ha succeit al llegir un a extensa interviu al científic David R. Montgomery.

Aquest professor de Geomorfologia a l’Universitat de Seattle als Estats Units ha passat dos mesos a Suiça convidat pel Politècnic de Zuric i per l’Institut d’Investigació d’Allaus i Neu a Davos. El professor Montgomery és una autoritat mundial en Geologia i entre moltes obres a publicat un llibre polèmic titulat “Dirt” (“Bruticia”) on analitza la relació entre les civilitzacions humanes i l’erosió del sòl.

Tot és opinable en aquest món però les constatacions del professor Montgomery són dignes de ser conegudes i meditades. Les detallaré a continuació literalment :

-La terra, el sòl, no el prenem seriosament perquè no ens donem compte que representa la pell del nostre planeta. Ens proporciona la major part dels nostres aliments i és el membre que relaciona la pedra amb els éssers vius.
-Vist amb els ulls d’un geòleg, l’arada és un dels invents més destructius de l’humanitat. A ocasionat una erosió lenta però implacable del sòl al deixar una part de la terra a l’aire lliure i per tant exposada al vent i la pluja.
-La pèrdua de terra per erosió equival a un mil-limetre per any. Pot semblar poc ja que inclús les ungles creixen més ràpidament. Peró per la Geologia es una erosió molt ràpida.
-L’arada s’ha utilitzat sempre per tal d’augmentar les collites, però avui dia l’ús simultani de grans màquines agrícoles i dels adobs químics han portat a monocultius que han empobrit la terra.
-Els petits agricultors tenen més cura de la terra, fan multicultius i retornen moltes deixalles orgàniques al sól.
-El dia que el petroli s’acabi, s’acabaran també els fertilitzants químics de manera que hem de començar a actuar ara. Hem de retornar a l’aprofitament de les deixalles orgàniques i dels fems per els camps.
-Els grans monocultius no han eliminat la fam del món. Els realment pobres no poden comprar el menjar, encara que tingui un preu baix.
– Cuba, que no és necessàriament un model de societat ideal, ha arribat a crear una agricultura independent del petroli i dels fertilitzants químics, degut a l’enfonsament de la URSS i al boicot dels Estats Units, que els van deixar sense recursos externs.

Les explicacions i els arguments del professor Montgomery són molt extensos i no vull abusar de l’espai del blog. Però ja tenim alguns punts per recapacitar i ajudar a una agricultura més biològica.

El govern suis, per boca del seu ministre de finances Hans-Rudolf Merz, va decidir ahir “alleugerar” el secret bancari. Requiescat in pace.

Sotmès a enormes pressions per part dels Estats Units i de la UE, principalment Alemanya i França, Suiça a decidit enterrar el secret bancari abans de que es certifiqui oficialment la seva mort.
A la propera reunió del G-20 a principis d’abril està previst elaborar una llista de « paradisos fiscals » que seran objecte de sancions de tot tipus per part dels membres de la G-20. Amb el pas donat ahir, Suiça intenta evitar fer part de la ominosa llista no tant per salvar la cara a un banc o a l’altre sinó per salvar el encara existent prestigi del sistema bancari nacional.
El següent pas serà modificar els acords de doble imposició que Suiça ha signat amb més de 70 Estats del món. El fet que a partir d’ara la col•laboració amb les autoritats financeres i judicials dels països en qüestió permetrà de donar detalls sobre comptes bancaris ha trasbalsat el sistema bancari que, per altre part, necessitava de molts retocs després de 75 anys de funcionament inamovible.

Més d’una testa coronada, més d’un personatge públic d’alt nivell ha dormit malament la passada nit, i segurament tampoc dormirà massa bé les següents. La meitat dels pilots de Formula 1 tenen residència suïssa, igual que molts actors, cantants, tennistes, golfistes i altra gent brillant del món sencer. En principi, els resident reals no han de témer res, però ningú sap on arribarà la « neteja ».

El principi de Robin Hood només funciona a la novela o al cinema. Robar als rics per repartir-ho als pobres és un acte que comença per robar, encara que sigui a un ric. No conec la solució al repartiment just, si existeix. Peró potser l’enterrament en vida del secret bancari sigui un petit pas per aconseguir-ho. Si és així, benvinguda defunció.

Trogen és una petita població a mitja hora de tren de la ciutat de Sankt Gallen, a l’oest de Suïssa.
Els 1688 habitants de Trogen només disposen d’una institució financera o bancaria que és la Sparkasse Trogen (Caixa d’Estalvis de Trogen) fundada l’any 1821. Amb tota seguretat el Banc més petit de Suïssa per no dir del món. La seva estructura és la següent : tres consellers honorífics amb funcions de control, un President i una Directora executiva (foto). Les dues persones que estan a sou són els dos darrers i entre ells dos es reparteixen un lloc de treball del 50%, és a dir que el President treballa mig dia per setmana y la Directora treballa unes 14 hores setmanals. Els President guanya 3.000 Euros i la Directora 15.000 Euros .No cada mes sinó a l’any.

En els estatuts fundacionals es diu que la finalitat de la Caixa és la de « acceptar estalvis, administrar-los i donar interessos correctes que fomentin el sentit de l’estalvi ». Malgrat la crisi general, la Sparkasse Trogen va tancar l’any 2008 amb beneficis record en un temps en que els grans bancs tanquen amb pèrdues multimilionàries. La Caixa disposa de uns 12 milions de Euros de capital, que és més o menys el que el gran banc UBS gasta en targetes de visita i paper d’escriure en un any.

La Sparkasse Trogen només fa dos tipus de operacions : comptes d’estalvi i crèdits hipotecaris. No donen targetes de crèdit, no tenen operacions per Internet ni treballen amb divises estrangeres. Tampoc especulen amb accions a la Borsa ni amb altres productes de risc. Naturalment estan sotmesos a la llei suïssa bancària, amb tots els drets, obligacions i garanties. Per ara disposen de 995 comptes d’estalvi i la caixa de caudals est à col-locada al celler de la casa de la Directora : a l’interior no hi ha diners sinó només certificats de les obligacions i els documents hipotecaris amb els que la Caixa treballa.

Es reconfortant constatar que molt sovint les coses més senzilles funcionen de manera impecable. Per alegria dels clients de la Sparkasse Trogen que fins ara mai han perdut un sòl cèntim.

Trogen és una petita població a mitja hora de tren de la ciutat de Sankt Gallen, a l’oest de Suïssa.
Els 1688 habitants de Trogen només disposen d’una institució financera o bancaria que és la Sparkasse Trogen (Caixa d’Estalvis de Trogen) fundada l’any 1821. Amb tota seguretat el Banc més petit de Suïssa per no dir del món. La seva estructura és la següent : tres consellers honorífics amb funcions de control, un President i una Directora executiva (foto). Les dues persones que estan a sou són els dos darrers i entre ells dos es reparteixen un lloc de treball del 50%, és a dir que el President treballa mig dia per setmana y la Directora treballa unes 14 hores setmanals. Els President guanya 3.000 Euros i la Directora 15.000 Euros .No cada mes sinó a l’any.

En els estatuts fundacionals es diu que la finalitat de la Caixa és la de « acceptar estalvis, administrar-los i donar interessos correctes que fomentin el sentit de l’estalvi ». Malgrat la crisi general, la Sparkasse Trogen va tancar l’any 2008 amb beneficis record en un temps en que els grans bancs tanquen amb pèrdues multimilionàries. La Caixa disposa de uns 12 milions de Euros de capital, que és més o menys el que el gran banc UBS gasta en targetes de visita i paper d’escriure en un any.

La Sparkasse Trogen només fa dos tipus de operacions : comptes d’estalvi i crèdits hipotecaris. No donen targetes de crèdit, no tenen operacions per Internet ni treballen amb divises estrangeres. Tampoc especulen amb accions a la Borsa ni amb altres productes de risc. Naturalment estan sotmesos a la llei suïssa bancària, amb tots els drets, obligacions i garanties. Per ara disposen de 995 comptes d’estalvi i la caixa de caudals est à col-locada al celler de la casa de la Directora : a l’interior no hi ha diners sinó només certificats de les obligacions i els documents hipotecaris amb els que la Caixa treballa.

Es reconfortant constatar que molt sovint les coses més senzilles funcionen de manera impecable. Per alegria dels clients de la Sparkasse Trogen que fins ara mai han perdut un sòl cèntim.

Tanmateix sembla que la Comissió Europea necessiti demostrar cada dos per tres la seva utilitat com a òrgan decisiu i es fica en temes realment sorprenents.

Resulta que estan preparant una norma sobre els vins rosats. Contràriament al que molta gent creu, un vi rosat no és una barreja de vi negre i vi blanc, ans el contrari, aquesta barreja no està permesa encara que no sabem molt bé si és una norma respectada arreu.

Un vi rosat correcte surt de una vinificació normal i rep el seu color perquè les pells dels raïms negres es retiren abans de la fermentació del most. La gràcia del procés està en retirar les pells a temps .

La Comissió Europea vol ara suprimir la prohibició de fer barreja per obtenir vins rosats, de manera que la pràctica fins ara fraudulenta, serà en futur beneïda per la EU. Les protestes dels vinificadors francesos, sobretot els de la Provença s’ha fet sentir. Reclamen deixar la prohibició tal com està ja que d’altre manera la qualitat del vi rosat s’en ressentira i les pèrdues per els productors diguem’ne honrats seran enormes.

El projecte , de moment, està de manera consultiva en mans de l’Organització Mundial de Comerç a Ginebra i s’espera que aviat facin pública la seva opinió. La realitat és que la cosa està molt negra per els productors clàssics ja que tot l’enrenou, encara que no es digui obertament, s’origina en els mercats del vi que s’estan obrin en països “no tradicionals” com ara la Xina. El preu dels rosats-rosats és massa alt per els xinesos, i com que no disposen de tradició vinícola, volen comprar vins rosats més barats, com ara els fets de barreja. Per tant, tot el tema balla al voltant del potencial comercial xinés.

No serà que estem perdent molta personalitat només per guanyar diners?

L’imatge idíl•lica de les muntanyes a la que ens hem acostumat, amaga un aspecte preocupant que convé cridar als quatre vents.

Científics de Alemanya, Àustria, Itàlia, Eslovènia i Suïssa han estudiat mostres del sòl i les plantes de 40 llocs apartats de boscos de muntanya i també mostres de l’aire i els sediments en tres cims dels Alps alemanys, austríacs i suïssos. L’estudi estava centrat en la detecció de contaminants orgànics de descomposició difícil.

Una de les conclusions és que els Pre-Alps i els Alps formen una especie de barrera i acumulen les les masses d’aire que transporten contaminants sobre els flancs de les muntanyes. El fred de la alta muntanya ajuda a que els dipòsits de productes contaminants augmenti.

A temperatures baixes, les partícules queden adherides principalment al sòl, a l’aigua o a les fulles de les coníferes (principalment avets) d’una manera similar a la rosada del matí.
Lo més greu és que els científics no solament van trobar totes les 30 substàncies sospitoses sinó que també van topar-se amb DDT i Mirex, que a Europa ja no s’utilitzen i que fa anys que estan prohibides. La concentració de DDT era en els cims 10 vegades més gran que al terra de la vall. També és va trobar en l’aire i en les fulles dels arbres cosa que demostra que encara ara s’estàn dipositant als Alps, després d’un llag viatge .

Un aspecte positiu és que a les fulles van trobar una concentració de Dioxines 10 vegades inferior a la que existia fa uns deu anys. Això demostra que la prohibició de les dioxines ha portat a una millora substancial de la contaminació. Ara és necessari que la resta de substàncies que es consideren altament perjudicials per el món animal i vegetal arribin a eliminar-se del tot.

Queda molta feina per fer però la senyal d’alarma de l’estudi esmentat ha de donar arguments suficients per no fer cap tipus de concessió a nivell internacional després que la Convenció de Estocolm ja va prohibir el DDT entre altres substàncies.