De Suïssa estant

Qualsevol acord, contracte o conveni que no càpiga en una fulla de paper, ha de ser sospitós.

Tot es pot formular d’una manera senzilla si partim de la base que ambdós signants van amb bones intencions i confien plenament l’un en l’altre. Tot el que sobrepassi unes poques dotzenes de ratlles està escrit pensant amb evitar incompliments de l’acord de principi.
Posem l ‘Estatut de Catalunya com a exemple. El Preàmbul, per ell mateix, ja és una declaració de principis, encara que amb una certa condescendència envers el govern de Madrid, obligada per la necessitat de fer aprovar el contingut de l’Estatut. (« El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. »). Després del Preàmbul, tot l’articulat és necessari per evitar que a cada moment, l’idea bàsica sigui trepitjada, oblidada o desfigurada.

Les intencions idealistes de la Revolució francesa es resumeixen en tres paraules : Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Amb això està tot dit,. La resta són lleis de diversos nivells que condicionen, amenacen i adverteixen tots els que surtin fora del camí marcat per les tres paraules.
Moisès, diu la Bíblia, va baixar del Sinaï amb deu manaments. Set d’ells són de llei natural i tothom els sap entendre cregui en el Déu de la Bíblia o en un altre o en cap. I els deu manaments es resumeixen en dos. Poques paraules per molta i clara definició del comportament humà.

Tot el problema està en la desconfiança, en el recel, en el fingir un somriure quan en el fons voldrien fer un gest de fàstic. I llavors les lleis s’allarguen, els articulats s’emboliquen, i el pobre home (i dona) del carrer, que és a fi de comptes el que ha de complir la llei, ja no sap de que l’hi parlen. I els legisladors masteguen i masteguen sense empassar-se mai res. I un Estatut referendat per la ciutadania el 18 de juny de 2006 encara espera que el tribunal Constitucional d’un Estat, que també el va aprovar a través del seu Congrés i del seu Senat, tingui a bé donar-l’hi el dret a existir i a ser útil. Han passat dos anys i nou mesos.
Ai, les coses senzilles!.