De Suïssa estant

La llengua, per a tots els pobles i sobretot els petits és fonamental per no perdre l’identitat. A Catalunya les diverses circumstàncies històriques han tractat de manera molt diferent la llengua, el seu ensenyament i el seu arrelament.

El català és encara viu perquè és una llengua del poble, i el poble fins i tot en moments històrics no tenia opcions com a entitat, l’ha conservada i ha permès que hagi arribat fins avui malgrat les dificultats. La prepotència del castellà, imposat per raons polítiques i sense necessitat perquè els catalans no han rebutjat mai el fet de parlar dues llengües, ha fet perillar el català com a llengua primera de Catalunya. Un part de l’emigració, amb poques possibilitats o poca voluntat d’assimilar la llengua del país, ajuda a que el català s’empobreixi, es castellanitzi i, si no es prenen mesures contundents, esdevingui minoritari a casa nostra.

A la denominada Suïssa alemanya, que és allà on visc, parlem el dialecte suïss-alemany, que prové de l’alemany parlat a l’edat mitjana. Degut a les característiques geogràfiques i al llarg aïllament entre les valls, el dialecte es va anar desenvolupant amb diferències de vegades molt notables d’una regió a l’altre. Entre nosaltres ens entenem perfectament, però el dialecte que es parla a Berna és molt diferent d’accent i de vocabulari que el que es parla a Basilea o a Zuric.

Com que no existeix gramàtica es manté talment com a dialecte transmès només oralment de generació en generació i de família a família. A l’hora d’escriure, tenim de fer-ho amb l’idioma alemany oficial. Amb el veïnatge de Alemanya i Àustria, Suïssa tenia totes les possibilitats de perdre el seu dialecte i passar a parlar l’alemany oficial. Un fenomen curiós i alhora instructiu ja que ens demostra que el fet de parlar una llengua és bàsic perquè es mantingui i no desapareixi.

Una cosa és certa : per sentir-se integrat totalment l’emigrant ha de parlar l’alemany i sobretot el dialecte. Qui no entén i sobretot no parla el dialecte, no acaba de fer part del país, encara que ningú mai el discriminarà per això. És més una qüestió de sensibilitat , i el suïs agraeix que el de fora, quan porta un cert temps a Suïssa, parli el dialecte encara que cometi errors. A Catalunya també s’aprecia la voluntat d’entendre i de parlar el català amb molt més motiu per el fet de que és un idioma, que es pot estudiar i llegir, cosa que no és el cas amb el dialecte oral de Suïssa.

El problema, a Catalunya, és donar prioritat al català sense que la resta de Espanya se’ns tiri al damunt amb acusacions de racisme, injustícia i insolidaritat. Quin dia entendran que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se?