De Suïssa estant

En el Cant VIII del Paradís, el Dant escriu un hendecasíl•lab moltes vegades mal formulat: “l’avara povertà di Catalogna”. Cal dir que aquesta “Catalogna” del Dant és Sicília, dominada pels reis de la Corona d’Aragó, i no la Catalunya peninsular. També s’ha de recordar que a la Divina Comèdia el poeta fa sortir dotzenes de vegades el concepte d’avarícia que ell assimila o lliga amb la riquesa, de manera que la lectura s’ha de fer vista dins d’un context històric i no actual.

Malgrat això, se’ns ha penjat la llufa de ser “pesseters” i no hi ha manera de que els de fora facin un mínim esforç per entendre’ns. Sempre hem donat més del que rebem, però sembla que als de fora els convé ignorar-ho mentre tinguem una autopista de sortida i un camí veïnal d’entrada.

Els catalans, al néixer, quasi sempre tenen un familiar que els hi obre una llibreta d’estalvis. El sentit del treball és molt arrelat i malgrat una ample tolerància per les debilitats humanes, el català no accepta la ganduleria. Tampoc el suïs.

Ser d’esperit treballador és una virtut, tenir feina una fita i el diner és la justa correspondència a l’esforç. Com a Suïssa. He arribat a llegir que el català manté un esperit calvinista ja que considera lícita la riquesa que s’obté lícitament. Calví era suïs.

L’industrialització va arribar en moments i circumstàncies similars a Catalunya i a Suïssa. El tèxtil ha estat per ambdós països una gran força laboral i cap dels dos ha oblidar l’importància del camp i la ramaderia.

Sense arribar al nivell bancari suïs, Catalunya ha tingut sempre una estructura financera d’acord amb la riquesa generada per el treball i les Caixes de Pensions i Estalvis creades arreu del país en donen bona prova.

En el tema del diners, no hem rebut mai per part dels politics espanyols la més mínima comprensió. Si els andalusos o els extremenys demanen més diners de l’estat, estan en el seu dret. Si ho demanem els catalans ens titllen de “ploramiques” i de insolidaris, malgrat que només demanem el que és de justícia, legislat i aprovat.

Dues característiques igualen suïssos i catalans : ningú critica els rics si treballen molt i presumeixen poc, i parlar de diners és poc elegant i més aviat demostra poca educació.