De Suïssa estant

Els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró han estat celebrats de moltes maneres encara que certament no ha estat mai un artista oblidat .

La seva obra és de gran importància dins de l’art del segle XX i malgrat el rebuig que encara obté per part dels que prefereixen un art plàstic més „identificable“, tots els estaments culturals del món el consideren bàsic per entendre l’evolució artística dels darrers cent anys.

Molt menys recordat, però íntimament lligat a la seva obra, és el Joan Miró home. D’una aparença modesta, amb aires de ser l’avi que tothom podria considerar com el seu, amb una vida privada reservada i normal, posseïa uns principis ferms dels que no va mai fer renuncia.

El seu segell „Aidez l’Espagne“, per recaptar a França diners per ajudar l’exèrcit de la República va fer que una vegada acabada la guerra, l’Estat espanyol l’ignorés durant molts anys. El fet de la seva importància internacional el va d’alguna manera protegir de possibles represàlies i va passar bastants anys a Mallorca en un ostracisme buscat.

No va ser fins els anys seixanta que va accedir a que s’organitzés una gran exposició a Barcelona. Fou a l’Hospital de la Santa Creu, i al saber Miró que el llavors ministre Manuel Fraga Iribarne aniria a l’inaguració va decidir no presentar-se al acte. A Madrid només va permetre una exposició l’any 1978, una vegada mort Franco.

Als que vulguin entendre l’obra de Miró o mirar-la amb uns altres ulls, recomano dos llibres: “Miró llegit” d’Alexandre Cirici i Pellicer (edicions 62), i “ Les arrels de Miró” de Pere Gimferrer (Polígrafa). Dos llibres bàsics per admirar encara més si cal a Joan Miró i la seva sensibilitat.