De Suïssa estant

Avui s’acaba l’any. Les revistes, els diaris, les ràdios i les televisions ens assageten amb resums del fets més importants del 2008, amb els personatges més destacats i amb profecies per el 2009, algunes de molt evidents i la majoria errades com cada any.

També nosaltres, els homes i dones que hem tingut la sort d’arribar fins aquí, despertem l’instint de fer repàs a l’any que se’n va i, sense capficar-nos-hi massa, recordem algun fet interessant o alguna oportunitat mancada. De l’any que s’acaba, com de la fira, tothom en parlarà segons l’hi hagi anat.

De tota manera, com sempre, són els poetes els que per damunt de les coses materials, ens donen el toc d’una altre dimensió de les coses.

Avui voldria acabar l’any amb un curt extracte d’un poema titulat „Any Vell“ i que va escriure el poeta manresà Ferran Puigdellívol i Corrons un 31 de Desembre fred i nevat.

El Ferran va néixer l’any 1919 i morí molt jove el 1941. Fou molt amic del meu pare i de la meva mare i sempre va fer part de les converses familiars, de manera que el meu modest homenatge està molt lligat a records de la meva infància.

„ El fred ve de lluny,
de molt lluny
i tanca totes les portes…

L’últim dia de l’any se’ns esmuny
amb un llençol de papallones mortes.“

Amics, bon any 2009 !

Per no induir a l’error començaré per dir que em refereixo a l’església reformada
(o protestant) de Suïssa, encara que els fets que relataré són molt significatius fora del lloc d’origen.

Abans de tirar endavant crec que val la pena explicar que un Pastor de l’església reformada suïssa rep un sou variable segons la població el cantó en el que exercita el seu càrrec però que dona a nivell nacional una mitjana equivalent a 6.000 Euros al mes (amb 13 mesades per any). Es tracta d’un sou més que respectable dins del context laboral suís, inclús considerant que normalment són persones casades amb esposa i fills a càrrec.

Fins ara, els Pastors eren elegits per un període d’un quants anys, amb pràcticament nul•les possibilitats de suspendre la relació abans de termini. Ara, les autoritats de l’església reformada volen augmentar l’eficiència del’activitat dels Pastors i proposen fer contractes laborals com els que fa una empresa amb els treballadors. Això vol dir amb un temps de prova i la possibilitat de cancel•lar el contracte amb un preavís de 3 a 6 mesos, entre altres normes que fan part del Codi Laboral Suïs.

La reacció dels Pastors no s’ha fet esperar. Per uns, no es pot „degradar“ la funció d’ordre espiritual que ells exerceixen equiparant-la a una treball laboral comú. Per altres, ja no té lògica que el Pastor visqui al costat de l’església on el poden anar a buscar dia i nit, ni tenen per que fer „hores extres“ sense compensació.

La polèmica durarà un cert temps, i segurament tornaré en algun moment a escriure sobre un tema que promet escalfar els ànims com sempre succeeix quan es barregen les coses del cel amb les de la terra.

Un amic m’escriu just acabat d’arribar d’un viatge a Montevideo de manera que inevitablement em venen a la memòria records dels meus viatges a l’Uruguai durant els meus recens anys d’activitat professional.

L’Uruguai és un país bastant mal conegut per la majoria. Sempre se l’ha vist com un „apèndix“ de l’Argentina malgrat la seva personalitat pròpia.

No vull entrar en la seva historia política i social, fàcil de consultar a Internet. De la etapa més propera a nosaltres, a molts els resultarà un records trist la dictadura militar i el moviment dels „tupamaros“. No ha tingut l’Uruguai una història tranquila però malgrat tot es considerat avui dia el país més democràtic de l’Amèrica del Sud i un dels  de menor corrupció.

Per els catalans l’Uruguai porta certs records lligats amb les arts : Margarita Xirgu i Joaquim Torres-Garcia foren catalans d’Uruguai amb gran impacte al nostre món artístic. No podem tampoc oblidar l’influencia política de la família Batlle, originaria de Sitges, que ha donat quatre Presidents a l’Uruguai.

Per acabar dues curiositats sobre el tango, que hom identifica amb Buenos Aires, però que sempre ha tingut a Montevideo una base molt sòlida. El tango més conegut a nivell mundial és „ La cumparsita“, composat a Montevideo l’any 1917 per el llavors jove estudiant uruguaià Gerardo Matos Rodríguez.

L’any 1925, el Teatro Catalunya de Montevideo ( si, no és un error, es deia així) va programar un espectacle amb el títol de „Su majestad la revista“. Per aquesta obreta el músic Edgardo Donato va composar un tango al que un escriptor, Carlos César Lenzi, va posar una lletra que parla d’un prostíbul de Buenos Aires. El tango és „A media luz“, un altre èxit mundial i també uruguaià.

Us recomano interesar-vos per l’Uruguai i, si pot ser, visitar-lo. Val la pena!.

( Il•lustració : Escultura representant els dits d’una mà a les platges de Punta del Este)

Els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró han estat celebrats de moltes maneres encara que certament no ha estat mai un artista oblidat .

La seva obra és de gran importància dins de l’art del segle XX i malgrat el rebuig que encara obté per part dels que prefereixen un art plàstic més „identificable“, tots els estaments culturals del món el consideren bàsic per entendre l’evolució artística dels darrers cent anys.

Molt menys recordat, però íntimament lligat a la seva obra, és el Joan Miró home. D’una aparença modesta, amb aires de ser l’avi que tothom podria considerar com el seu, amb una vida privada reservada i normal, posseïa uns principis ferms dels que no va mai fer renuncia.

El seu segell „Aidez l’Espagne“, per recaptar a França diners per ajudar l’exèrcit de la República va fer que una vegada acabada la guerra, l’Estat espanyol l’ignorés durant molts anys. El fet de la seva importància internacional el va d’alguna manera protegir de possibles represàlies i va passar bastants anys a Mallorca en un ostracisme buscat.

No va ser fins els anys seixanta que va accedir a que s’organitzés una gran exposició a Barcelona. Fou a l’Hospital de la Santa Creu, i al saber Miró que el llavors ministre Manuel Fraga Iribarne aniria a l’inaguració va decidir no presentar-se al acte. A Madrid només va permetre una exposició l’any 1978, una vegada mort Franco.

Als que vulguin entendre l’obra de Miró o mirar-la amb uns altres ulls, recomano dos llibres: “Miró llegit” d’Alexandre Cirici i Pellicer (edicions 62), i “ Les arrels de Miró” de Pere Gimferrer (Polígrafa). Dos llibres bàsics per admirar encara més si cal a Joan Miró i la seva sensibilitat.

Haig de començar dient que soc un enamorat d’Italia, tan per la seva historia i cultura com per els paisatges i per els seus defectes, que ens permeten sentir-nos membres d’una mateixa arrel.

He rellegit el meu escrit del 4 de setembre (Itàlia sorprèn) per lligar conceptes amb la noticia que avui comento.

El govern italià està considerant la possibilitat de reduir la setmana laboral a 4 dies (en alguns sector especials fins i tot a 3 dies), en certa forma fent seu l’eslògan del Partit Comunista dels anys 90 „ Lavorare meno, lavorare tutti“ , „Treballar menys, treballar tots“.

Segons el Ministre del ram, l’Estat es farà càrrec (fins a un 80%) del sou del cinquè dia „suprimit“, de manera que els treballadors no tinguin massa pèrdua salarial. És una variant „sui generis“ per rebaixar la crisi, com ho fou a finals de Novembre l’idea de suprimir els impostos sobre les hores extres per tal d’incentivar el treballar més. El Ministre de Finances va dir que el cost era massa gran, i l’idea es va enterrar.

Ben mirat semblen totes dues solucions „idees de bomber“. Per començar, no es tracta de treballar més ( com volia la variant de les hores extres) ni tampoc de treballar menys (com ho vol la variant d’ara). Es tracta de treballar millor i, sobretot, de fer possible que la gent compri. Si ningú compra, no fa falta produir, ni bé ni malament.

Aquestes mesures del govern italià ( i també les d’altres governs) creen molta inseguretat, i l’inseguretat és un fre a les inversions i només les inversions poden fer disminuir la crisi.

Ai, els italians!. De vegades no m’explico perquè tan sovint els envejo.

Podria començar avui un escrit amb el títol : „Ens volen enredar“, o bé „Ja s’ho faran“, o bé „Amb mi que no hi comptin“ i un parell d’altres.

Però crec que hem d’aprofitar l’esperit de pau i de tolerància que aquestes festes escampen arreu per deixar les desconfiances i les irritacions enterrades si més no per un parell de dies.

Ara tenim l’ocasió de tornar-nos infants sense cap por de fer el ridícul, i val la pena aprofitar-ho. Després ens sentirem molt millor, més tranquils i mirarem als altres, fins i tot els que no ens agraden, amb uns ulls diferents.

És, potser, tant per creients com per no creients el veritable misteri de Nadal.

Ens retrobarem el dissabte. Bon Nadal!

Si no fos tan important i seriós podríem dir que lo del finançament s’ha tornat un galliner.

Promeses fetes sense convenciment i acceptades sabent que no arribaran a terme. Explicacions per calmar el conjunt però que exciten les minories. Molta „simetria“ i avantatges per a tothom, quan la gent sap que no tracten de ser justos sinó de no perdre vots a les futures eleccions europees, regionals o nacionals.

Fa cosa de mig any vaig escriure : „ Cada vegada que sento dir que „ens entenen“, que „compten amb nosaltres“ i ens demanen que „siguem solidaris“, inevitablement em poso la mà a la cartera per saber si encara la tinc o ja me l’han pispat“.

Avui ja no em poso la mà a la cartera. Ara ja sé definitivament que me l’han pispat.

Vegeu quins bons propòsits polítics acabo de llegir :

„Vull que tots els béns siguin comuns, i que tothom hi tingui una part igual i en visqui; que no sigui aquest ric i aquell pobre; que un no conreï un immens camp i un altre no tingui on sepultar el seu cadàver…La pobresa no obligarà a treballar ningú. Tot serà de tothom“

Un programa d’igualtat digne del millor comunisme, entès en el sentit estricte de la paraula. Utòpic, potser, com totes les intencions polítiques abans de que la realitat les esbraveeixi.

Curiosament no és un text d’ara sinó que fou escrit fa 2400 anys per Aristófanes en la seva obra teatral „L’assemblea de les dones“. La protagonista , Praxàgora, explica així la seva concepció de l’Estat ideal i just.

El més interessant és la continuació del diàleg amb el seu marit Blèpir, del que només en citaré dues frases :

Diu Blèpir : „ Però qui conrearà la terra?“
Respon Praxàgora : „Els esclaus“

Llavors igual que avui?

Els avis vivien al mateix carrer que nosaltres, dues cases més enllà. Sempre he considerat un privilegi haver viscut a 25 metres d’ells perquè el seu contacte seguit em va enriquir molt.

Un parell de dies abans de Nadal, anava amb l’avi Joan al celler de casa seva perquè allà guardàvem el tió. Aquell tió no era un tronc d’arbre sinó una veritable soca, d’una fusta vermellosa i com d’un metre de llarg, que a mi em semblava enorme. El pujaven als pis, l’avi el col•locava en un racó de la cuina i el tapàvem amb una vella manta “perquè no es refredés”.

El dia 24 al vespre era el moment de fer “cagar el tió”. El grup familiar dels avis, la mare, el pare, el tiet Lluís i jo (més tard també la meva germana) anàvem a una habitació una mica a les fosques per “resar” l’oració següent que la iaia Carme havia portat del seu Empordà :

Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes glorioses;
dones curioses,
menjarem gall d’indi,
pollastrets que en vinguin,
coques ensucrades, vi d’aquell tan bo.
Cagarà el tió ¿si o no?

Llavors, la tieta Pepita, encarregada d’omplir el tió, deia de lluny amb i una veu fina : “ Siiiiiiiiii!”.

Arribats tots de nou a la cuina, l’avi m’atansava un bastó i jo donava al tió uns cops suaus ( no fos que trenqués algun del queviures amagats!) mentre cantava :

Caga tió,
d’avellana i de pinyó.
Si no cagues tu, cagaré jo.

Després de donar un parell de cops al tió, era el moment de treure la manta i descobrir torrons, neules i alguna ampolla del llavors anomenat xampany.

Tot plegat un costum molt simple però d’una gran emotivitat dins l’àmbit de la família, de manera que es va anar repetint alguns anys més amb la meva germana Rosa, i amb el meu cosí Joan i la meva cosina Maria Carme.

Ara que moltes de les nostres tradicions s’estan perdent, en part substituïdes per costums foranies que poc s’adiuen amb la nostra cultura (Halloween o el Santa Claus en són clars exemples), m’ha agradat recordar els anys 40 i el “meu tió”.

Il-lustració de Joan Vilanova (Manresa, 1908-1990)

La major part de les entrades d’aquest blog toquen (jo diria que inevitablement) assumptes politics. M’agradaria escriure més d’altres temes, però de vegades els fets diaris s’imposen, i acabo posant els peus més d’una vegada a la mateixa galleda.

Per evitar que avui succeeixi el mateix (tinc ja dos o tres temes al cap), deixaré parlar a gent coneguda i brillant que amb sentit del humor ha parlat sobre política i els politics.

„ Suposi que vostè és un estúpid. Imagini també que vostè és membre del Congrés. Ai caram! Ja m’estic repetint“. Mark Twain (1835-1910)

“És una pena que totes les persones que saben com governar un país estiguin ocupades conduint taxis o tallant els cabells” George Burns (1896-1996)

“ Quan era petit, em van ensenyar que qualsevol pot arribar a ser President. Ara ho estic començant a creure”. Clarence Darrow (1857-1938)

“Recessió és quan el seu veí perd la feina; depressió és quan vostè perd la seva” Harry S. Truman (1884-1972)