De Suïssa estant

Molt s’ha escrit i molt s’escriurà sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, inaugurada el dimarts. La polèmica va per molts camins: el preu de 30 milions d’euros, el veritable valor artístic de l’obra de Barceló, la necessitat que Espanya tenia de regalar aquesta obra…
Abans les cúpules estaven recobertes d’or per l’exterior; ara l’interior costa com si estigués recobert d’or, i més encara.

L’inauguració va ser brillant: els Reis d’Espanya, el secretari general de l’ONU, el President de la Confederació Suïssa, el Primer Ministre turc, el President del Govern Espanyol senyor Rodríguez, el Ministre d’Afers Exteriors senyor Moratinos i un llarg etcètera de 700 convidats.

A l’hora dels discursos, els adjectius van superar de molt els substantius. Moratinos va parlar de “ la Capella Sixtina del segle XXI”, Rodríguez d’un “reflex de l’Espanya actual” fet per “ un geni contemporani”, i el Rei va parlar “d’obra impressionant” de “bellesa creativa i força expressiva”.

Naturalment, cap dels tres oradors que he citat mereix credibilitat al parlar sobre art, ja que no han demostrat mai massa interès per la creació artística. El Rei, quan es veu obligat a assistir a un acte cultural, posa una cara entre avorrida i distreta que s’assembla molt amb la que poso jo quan em parlen de monarquia.

Els diaris, tan d’Espanya com de Suïssa, insisteixen en l’obscuritat que envolta el finançament de l’obra. Sembla que el 40% del 30 milions d’euros els paga el govern espanyol i el 60% una fundació anomenada ONUART de la que fan part el grup hoteler Barceló, Iberdrola, la Caixa de Balears, el Grupo Ramon Areces i d’altres. Segurament ens explicaran el motiu de tanta generositat abans de que ens entrin masses dubtes.

Les crítiques sobre el valor artístic tampoc s’han fet esperar i malgrat el llarg article del galerista Artur Ramon a l’AVUI crec que l’art, a més de preu que és el terreny apte per un galerista, ha de tenir valor per justificar el preu encara que el senyor Ramon cregui que és una de les creacions més importants en espais civils del segle XXI. Home, senyor Ramon, el segle XXI només te 9 anys de vida, de manera que no és massa difícil per un artista veterà com Barceló ser el millor ara com ara.

Potser és massa d’hora per jutjar la cúpula del Barceló perquè el cost ens desfigura la creació i el seu lloc en l’art actual. De manera que deixem els experts que diguin la seva, i anem formant els nostres criteris sobre la manera de ajudar l’art (tant necessitat de promoció real, començant a nivell escolar) i els honoraris del Barceló, que segons certes indiscrecions son de 6 milions d’euros.

Escric “de Suïssa estant”, un país petit, amb una llarga historia de modèstia i fins i tot de pobresa que només es va transformar en benestar en els darrers 150 anys mal comptats. Malgrat tot això, ciutats con Basilea, Ginebra o Zuric tingueren una prestigi intel·lectual molt potent anys abans del Congrés de Viena i la declaració de neutralitat de Suïssa.

Com a curiositat, faré una curta i incompleta llista de personalitats nascudes a Suïssa que han tingut prestigi a nivell mundial, encara que pocs coneguin que els seus origines són del país alpí.

Jean Calvin (Calví) 1509-1564, reformador i fundador del calvinisme que tan va influir en la configuració econòmica i social d’Europa i de Nord-amèrica.

Jean-Jacques Rousseau 1712-1778, que amb les seves obres va marcar les bases dels moviments democràtics, entre ells la Revolució Francesa, a més de ser un gran pedagog.

Henri Dunant 1828-1910, fundador de la Creu Roja i impulsor de la Convenció de Ginebra. Primer Premi Nobel de la Pau.

Francesco Borromini 1599-1667, que va crear a Itàlia les bases d’una arquitectura barroca revolucionaria i amb ritme.

Le Corbusier 1887-1965, considerat un dels més importants arquitectes i dissenyadors del segle XX.

Louis Chevrolet 1878-1941, emigrat als Estats Units va fundar a Detroit el 1911 la Chevrolet Motor Car Company que produïa uns vehicles considerats icones de la modernitat.

Julius Maggi 1846-1912, creador dels “cubets de brou” i fundador d’una empresa encara avui pionera en el sector de l’alimentació.

Cäsar Ritz 1850-1918, amb el seu hotel Ritz de Paris obert l’any 1898 va revolucionar l’hoteleria i va ser anomenat “rei dels hotelers i hoteler dels reis”.

Paracelsus 1493-1541, metge, naturalista i filòsof considerat el pare de la medicina moderna.

Jakob Bernoulli 1655-1705, matemàtic, impulsor del càlcul infinitesimal i de la teoria de les probabilitats.

Leonhard Euler 1707-1783, deixeble de l’anterior, fou un geni universal amb grans aportacions a la física, a la geometria i a l’astronomia.

Potser algú es preguntarà : I on és Guillem Tell?.

Malgrat el caràcter històric i simbòlic que la figura de Tell manté encara avui, les proves de la seva existència no són concloents i per tant no és considerat com a personatge real.

Dia si i dia també rebem alguna informació -generalment negativa- sobre el canvi climàtic, l’efecte hivernacle, el desglaç dels pols i la quantitat de CO2 de l’atmosfera. Deixant a part la postura científica o política de cadascú, és evident que la nostra generació no ha ajudat massa a fer que la terra disposi d’unes condicions òptimes. Tots, en major o menor mesura, hem col•laborat a que les coses siguin com són i crec que ningú gosarà tirar la primera pedra.

Acabo de llegir el resum d’un estudi que s’ha fet per analitzar una serie de productes quotidians d’alimentació del punt de vista de l’expulsió de CO2 a l’atmosfera. Els resultats són bastant sorprenents i us en donaré tres exemples.

El sucre
Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya se sucre. Dons bé, segons l’estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L’explicació és : al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d’extreure el suc de la canya, es emprat per els pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s’aprofiten i per tant es cremen a l’incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptant el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l’atmosfera que el sucre suís.

Les roses
Les roses de Kenya o de Equador que trobem tot l’any a les floristeries produeixen menys gasos que les roses importades de Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l’avió ple de flors que les transporta a les notres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l’any. Les que el país produeix s’han d’emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produida a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L’estudi de referència l’ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l’organització també alemanya Foodwatch.

Que cadascú en tregui les seves conclusions i que es demani fins a quin punt tota l’informació sobre clima i derivats és certa o sona a ensarronada. Una primera conclusió és que més que cercar productes “biològics” o regionals, ens tindrem d’acostumar com a la meva infància a consumir productes de temporada.

Un dels defectes més consuets al parlar d’altres indrets és el de confondre les nacions amb els governs i els governants amb els governats. Molt sovint llegim o escoltem gent amb posicions de cert nivell dir que els russos són així o que els argentins són aixà, per donar dos exemples.

La realitat és sempre diferent i només amb un cert esforç podem fer-nos una idea més certa de cada lloc ja que l’informació que rebem ens desinforma més que no pas ajuda.

Cuba és un del exemples més clars de desinformació sobre la gent, sobre el poble, principalment degut al rebuig de la majoría a la manera de governar dels castristes .

He fet cinc viatges a Cuba, en part professionals i en part de vacances. Val a dir que, contrariament a la massa turística europea, només he passat un dia a Varadero, ja que al meu entendre no mereix molt més per ser el lloc menys cubà de tots. A cada viatge he llogat un cotxe i he recorregut l’illa al meu aire, parlant amb la gent i aprenent a conèixer els seus problemes (que són molts), les seves il·lusions (que són infinites) i les seves esperances (que no s’han esgotat malgrat tot). També he tractar, per raons de feina, amb molts tècnics i funcionaris del sector tèxtil i fins i tot he donat una conferencia al Ministerio de la Industria Ligera a l’Havana. Dic tot això per donar a entendre que puc parlar amb una certa propietat d’alguns aspectes cubans molt més que els que han visitat l’illa amb programes estandarditzats d’agència de viatges.

Les meves aficions han fet que també contactés molts artistes pintors i gravadors a l’Havana, i puc dir que és una de les experiències més gratificants. Algun dia en parlarem amb més extensió peró serveixin avui uns petits detalls per començar.

La manca de mitjans materials (paper, teles, pintures, llàpissos…) és permanent i és admirable com aconsegueixen produir obra. Les limitacions a viatjar fora del país tampoc ajuden ni a la seva promoció comercial ni a la seva formació mitjançant contactes amb artistes de fora. L’escassa llibertat per exposar temes amb càrrega social o política és, sens dubte, un greu problema que no afecta només els artistes sinó a tothom .

I malgrat tot això, les ganes de sobreviure, de crear, d’expressar-se i fins i tot d’ironitzar és palesa i ens dona a nosaltres, que disposem de tot el que a ells manca, una lliçó de voluntat i de fermesa. Tal com he dit, en parlarem en un altre moment. Avui, il·lustro aquestes ratlles amb una obra de l’amic Eduardo Abela, nascut a l’Havana el 1963, i que porta com a títol : “ Somos un país bloqueado, coño!”.

Un dels defectes més consuets al parlar d’altres indrets és el de confondre les nacions amb els governs i els governants amb els governats. Molt sovint llegim o escoltem gent amb posicions de cert nivell dir que els russos són així o que els argentins són aixà, per donar dos exemples.

La realitat és sempre diferent i només amb un cert esforç podem fer-nos una idea més certa de cada lloc ja que l’informació que rebem ens desinforma més que no pas ajuda.

Cuba és un del exemples més clars de desinformació sobre la gent, sobre el poble, principalment degut al rebuig de la majoría a la manera de governar dels castristes .

He fet cinc viatges a Cuba, en part professionals i en part de vacances. Val a dir que, contrariament a la massa turística europea, només he passat un dia a Varadero, ja que al meu entendre no mereix molt més per ser el lloc menys cubà de tots. A cada viatge he llogat un cotxe i he recorregut l’illa al meu aire, parlant amb la gent i aprenent a conèixer els seus problemes (que són molts), les seves il·lusions (que són infinites) i les seves esperances (que no s’han esgotat malgrat tot). També he tractar, per raons de feina, amb molts tècnics i funcionaris del sector tèxtil i fins i tot he donat una conferencia al Ministerio de la Industria Ligera a l’Havana. Dic tot això per donar a entendre que puc parlar amb una certa propietat d’alguns aspectes cubans molt més que els que han visitat l’illa amb programes estandarditzats d’agència de viatges.

Les meves aficions han fet que també contactés molts artistes pintors i gravadors a l’Havana, i puc dir que és una de les experiències més gratificants. Algun dia en parlarem amb més extensió peró serveixin avui uns petits detalls per començar.

La manca de mitjans materials (paper, teles, pintures, llàpissos…) és permanent i és admirable com aconsegueixen produir obra. Les limitacions a viatjar fora del país tampoc ajuden ni a la seva promoció comercial ni a la seva formació mitjançant contactes amb artistes de fora. L’escassa llibertat per exposar temes amb càrrega social o política és, sens dubte, un greu problema que no afecta només els artistes sinó a tothom .

I malgrat tot això, les ganes de sobreviure, de crear, d’expressar-se i fins i tot d’ironitzar és palesa i ens dona a nosaltres, que disposem de tot el que a ells manca, una lliçó de voluntat i de fermesa. Tal com he dit, en parlarem en un altre moment. Avui, il·lustro aquestes ratlles amb una obra de l’amic Eduardo Abela, nascut a l’Havana el 1963, i que porta com a títol : “ Somos un país bloqueado, coño!”.

Avui , excepcionalment, seré jo el tema del blog. Resulta que demà dia 16 és el meu aniversari . Farà 66 anys que vaig néixer al carrer d’Urgell de Manresa. D’acord, no és cap edat com per anar pel món traient pit perquè avui dia, gràcies al avanços de la medicina, la higiene i el confort, la gent viu molt més anys que fa dues o tres generacions. Peró és ja una edat respectable i que he tingut la sort d’assolir en un estat de salud tant bo que si fos supersticiós em faria tocar fusta.

L’aniversari és un bon moment per recordar tots els que he conegut i estimat i que ja no estan al meu costat. Els meus avis, el meu pare, la meva germana, cosins, oncles, sogres,la llista és llarga. I també alguns amics, companys d’escola, d’estudis, de professió tant de la nostra Manresa com de Barcelona o Suïssa. Amics de la meva edat que han marxar molt abans que jo i que en un dia com el demà recordaré especialment, i em mancaran.

Sens dubte, tot això entre dins d’un àmbit molt personal, molt important per cada un de nosaltres però intranscendent si ens ho mirem amb perspectiva general. Tal com es diu comunament la vida continua. I la meva esposa, els meus fills i els meus néts , junt amb la resta de la família i els amics, permeten que fer anys sigui un motiu de molta alegria que avui jo he volgut compartir amb els pacients lectors d’aquest blog.

Salut i anys per a tots vosaltres!

(L’ il·lustració és la meva primera foto amb 9 mesos d’edat)

Un estat federal com Suïssa es caracteritza per donar a cada “estat federal” (en el nostre cas “cantó”) facultats per regular a la seva manera totes les funcions que l’estat no assumeix. Dit amb altres paraules, i seguint l’esperit de la Constitució, els cantons disposen de molta força legal per decidir sobre assumptes importants i variats. Un d’ells és l’educació. Com que Suïssa disposa de quatre idiomes oficials, l’educació s’ha organitzat de manera diferent segons la zona lingüística. El problema es posa quan les diferencies són molt grans entre cantons amb el mateix idioma ja que això dificulta, entre altres inconvenients, l’adaptació del escolars en el cas de que els pares canvien de cantó.

L’any 2004, la Conferencia Nacional de Directors Cantonals d’Ensenyament va proposar una estratègia nacional denominada “HarmoS” per tal d’harmonitzar l’ensenyament obligatori a tot el territori suís, de manera que la durada, les metes i els mitjans de l’ensenyament siguin per a tots iguals.

Sembla una decisió lògica, peró ha trobat per part de certs partits a nivell cantonal molta oposició. Un dels defectes de la “cantonalització” és el fet de que ningú vol perdre poder de decisió i per tant augmenten les diferencies entre cantó i cantó.

El HarmoS proposa els camps obligatoris on s’ha de concordar per a tot el país :
– Idiomes . La llengua de la regió, una segona llengua nacional i una tercera
estrangera.
– Matemàtiques i ciències naturals
– Ciències socials i de l’esperit
– Musica, art i creativitat
– Moviment i salut

També especifica la durada del ensenyament obligatori : L’escola primària, que inclou el Kindergarten té una durada de 8 anys. L’ensenyament secundari, tres anys. Per a cada etapa està previst que – segon la capacitat i la maduresa de cada alumne- es pugui accelerar o frenar la durada.

Tot això és molt bo sobre el paper i gairebé tothom ho accepta peró la gran polèmica ha sorgit amb l’edat de començar l’ensenyament. La llei diu que l’escolarització començara l’any escolar en el que l’infant compleixi els 5 anys d’edat. Per tant es pot donar el cas de que un nen de 4 anys i un o dos meses tingui de ser escolaritzat, cosa que ha alarmat els contraris a la llei. En realitat, el nen de l’exemple començaria a anar al Kinder, cosa que ja succeeix a molt països d’Europa. Alguns cantons ja l’han aprovat, el de Lucerna l’ha rebutjat, i d’altres preparen les votacions. Justament el dia 30 de Novembre tindrà lloc un referèndum per la HarmoS en diversos cantons i en el seu moment ja informaré dels resultats.

Els oposats a la nova llei fan una campanya plena de emocions i errades que ha arribat a punts de mal gust i fins i tot il·legals, mostrant nens petits somicant, com si la nova llei els maltractés. Vegeu parcialment un anunci del diari d’avui. Mal argument per una votació importantíssima per les generacions futures.

L’any 1970 vaig viatjar per primera vegada a Mèxic, per raons professionals. En les meves visites a diverses empreses del sector tèxtil, em va acompanyar el que llavors era el nostre representat, el senyor Adolf Klaus, suís amb uns 30 anys de residència a Mèxic i persona molt coneguda en l’àmbit professional.

Una de les primeres empreses que vaig visitar estava a punt de comprar una nova instal·lació i nosaltres érem uns del seleccionats com a possibles proveïdors. Vaig ser rebut per el Director General i copropietari i una vegada fetes les presentacions, em va demanar que l’hi expliques les característiques de la nostra proposta en funció de les seves necessitats.

Podeu imaginar amb quin fervor vaig exposar el producte i amb quina energia de principiant professional m’expressava. Després de gairebé una hora de parlar, amb dues o tres intervencions del client per demanar alguna precisió i amb un mutisme absolut del senyor Klaus, vaig pensar per a mi que havia fet un bon treball i que mereixia emportar-me la comanda.

El client em va agrair la meva exposició i dirigint-se al senyor Klaus l’hi va dir : “Señor Klaus, ¿es ésta la máquina que nos conviene?. El senyor Klaus va respondre : “ Sin ninguna duda creo debe comprarla”. Davant l’afirmació rotunda del representant, el client em va donar l’acord de compra i després de parlar d’alguns detalls i arrodonir el preu, la comanda va ser signada.

Al vespre, a l’habitació de l’hotel, vaig repassar el treball del dia i em vaig irritar i alegrar alhora per la comanda que he comentat. Sobretot em preguntava que com és possible que després de fer una explicació tan detallada el client decidís fer la compra gràcies a l’opinió positiva del representat, amb l’agreujant que ningú ignorava que ell cobraba comissió.

Immediatament vaig veure el perquè i vaig aprendre la lliçó : els trenta anys de treball a Mèxic del senyor Klaus, la seva competència tècnica , el seu tarannà i la seva personalitat havien fet d’ell un referent dins del sector i per tant la seva paraula era definitiva per complementar el meu treball i que la seva honestedat l’hauria portat a inclús desaconsellar o a matissar la meva proposta.

En aquell moment, a l’habitació del hotel a Mèxic, em vaig proposar que algun dia jo arribaria a ser professionalment “ el senyor Klaus”.

(Il-lustració: Manel Marzo-Mart)

L’elecció de Barak Obama a la presidència del Estats Units ha fet córrer una riuada de comentaris sobre els més diversos aspectes : color de la pell, experiència política, influencia del deus orígens familiars. Nascut a Hawaii d’un pare kenyà i d’una mare americana molt s’han preguntat quines son les veritables arrels de Obama per deduir les seves intencions polítiques del fet que es senti en part africà o no.

Tots el que vivim fora del lloc de naixement i sobretot del lloc on va transcorre la nostra infància i primera joventut, ens han i ens hem posat alguna vegada la pregunta : On són les meves arrels?.Tothom ha de trobar la seva pròpia resposta perquè en aquest tipus de sentiments no existeixen regles o normes fixes.

Voldria escriure avui sobre una particularitat suïssa que és d’ordre administratiu i que per tant no influeix en els sentiment íntims. Es tracta del “lloc d’origen”, que tots es ciutadans suïssos tenen i que no és necessàriament el lloc de naixement. En els passaports i en els carnets d’identitat suïssos no figuren el lloc de naixement, ni el domicili, ni el nom del pare i la mare sinó exclusivament les següents dades : nom i cognom (només un), data de naixement, estatura, color dels ulls i lloc d’origen.

El lloc d’origen és la ciutat o poble on, en els orígens de la nació suïssa, els avantpassats van adquirir el dret de ciutadania. Com a contrapartida els ciutadans tenien ( i encara en molt llocs tenen) el dret a una part dels beneficis que el terme municipal obté, com per exemple fusta del boscos, redits de propietats, etc. . Molts municipis tenen avui dia dos assemblees: una amb els habitants que tenen el lloc d’origen i la residencia al poble, i una segona amb els que “només” són habitants. En cada una d’elles es tracten temes amb personalitat jurídica pròpia.

Naturalment, el lloc d’origen es transmet de pares a fills. Per matrimoni la dona o el home poden adquirir el lloc d’origen del cònjuge o inclús tenir dos llocs si les legislacions cantonals respectives ho permeten.

Es tracta d’una reminiscència histórica que manté una vigència legal avui dia i que serveix perquè de tant en tant tothom es recordi d’uns llunyans avantpassats que van començar a consolidar el país actual.

En un món dominat per l’internet i els mòbils, junt amb la televisió, la ràdio i la premsa escrita, caldria suposar que tots estem ben informats i que, com a conseqüència, podem tenir opinions més concretes sobre tot el que ens envolta.

La crisi econòmica que el món pateix, i que no ha arribat encara al fons del pou, està creant un moviment d’opinió bastant general que dona com a origen del problema a les hipoteques repartides a la lleugera als Estats Units. Sense que això deixi de ser cert, altres problemes son també a l’origen dels mals actuals, i d’altres (com la “bomba” de les targetes de crèdit que està a punt d’explotar) s’hi afegiran aviat.

Diàriament tots discutim sobre les ajudes dels bancs centrals a la banca privada, sobre les baixades dels interessos interbancaris, sobre la caiguda imparable de la borsa etc.. Molt probablement a l’origen dels maldecaps actuals està la nostra generació, que ha viscut per damunt de les seves reals possibilitats, estirant més el braç que la màniga, gràcies entre altres coses a les facilitats que donen per endeutar-se de manera inconscient tant els crèdits poc rigorosos com les targetes de crèdit . De manera que no cal errar la polèmica: una part de la solució és un canvi d’hàbits i fer (almenys durant uns anys) com els nostres avis : comprar només quan es disposa del diners.