De Suïssa estant

He llegit a l’Avui l’entrevista amb el Toni Strubell, nét del doctor Trueba, filòleg i Coordinador de la Comissió de la Dignitat per a la recuperació dels “papers de Salamanca”.

No em puc estar de reproduir literalment algunes de les frases de l’entrevista. Diu el Toni Strubell : “ Estem aquí, a casa nostra, amb les finestres tancades, pensant en petit, i la nostra situació és bastant lamentable. Molt parlar de Frankfurt peró després no sé si ens sabem vendre adequadament. Molts visitants que vénen a Barcelona i Catalunya no saben que vénen a un país amb una historia i una identitat pròpies”.

Jo soc d’un país petit (Catalunya) i visc en un país petit (Suïssa) i puc confirmar la poca divulgació del fet diferencial català per part dels ens polítics o culturals que tindrien de fer-ho. Algú em pot explicar quines conseqüències positives per la difusió del fet català s’han creat arrel de la Fira del Llibre de Frankfurt ?. És un del exemples que l’entrevistat posa com a definidor del fet d’ésser petits i sobretot d’actuar com a petits. Obrim les finestres!

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, saben perfectament que de tant en tant s’ha de calmar el personal amb un parell de bones frases. En conseqüència, els que fan veure que manen reben cada dos per tres l’ordre d’entonar-nos un cant mel·liflu que fa que molts creguin que “ja ho tenim”.

Cada vegada que sento dir que “ens entenen”, que “compten amb nosaltres” i ens demanen que “siguem solidaris”, inevitablement em poso la mà a la cartera per saber si encara la tinc o ja me l’han pispat.

Ara que es torna a parlar cíclicament de federalisme com a una bona solució perquè Catalunya tingui unes possibilitats d’autogovern que s’assemblin el màxim a les que es creuen justes, voldria fer un parell de consideracions, segurament intranscendents.

Suïssa ha portat el federalisme a un nivell molt alt i, tot i que de vegades això comporta un cert fre a la presa ràpida de decisions. Ningú s’imagina aquí altre manera de governar i governar-se per a un pais petit col·locat geogràficament entre grans potències, sense recursos energètics altres que l’aigua, el vent i el (poc) sol, i amb quatre idiomes que identifiquen quatre grups d’habitants de arrels diferentes.

Ja he dit no fa molt temps que un federalisme a Espanya no és factible de moment per varies raons. Una és que el federalisme, per definició, és republicà i no sembla que ningú tingui ganes de modificar l’aparador monàrquic actual. Tampoc sembla de moment massa probable que la resta de Comunitats Autònomes, fora de una o dues, estigui per acceptar una solució federal que ha estat sempre ignorada, i en tot cas mal explicada, per part de les autoritats centrals.

Pensar que una Catalunya independent podria organitzar-se com a República Federal és anar de moment una mica massa enllà. De tota manera, pot succeir com per els bons relats de ciència ficció que quan es publiquen es veuen impossibles peró que passat un temps (de vegades llarg) es converteixen en realitat.

(Il-lustració de Manel Marzo-Mart)

Abans de comentar el tema d’avui, em veig obligat a donar algunes informacions personals, per evitar que algun lector cregui que no estic en condicions de parlar del “Manifiesto por la lengua común”.

Jo parlo (i escric) set idiomes : català, espanyol, francès, alemany, anglès, italià i portuguès, a més d’un dialecte (el suïss-alemany). Fa 40 anys que visc a Suïssa (pais amb quatre idiomes oficials i que conviuen sense problemes ni imposicions) i m’he guanyat la vida principalment a països d’Amèrica Llatina i altres de parla francesa. Per tant soc molt poc sospitós de ignorància idiomàtica i de no veure més enllà del meu nas.

El “Manifiesto…”, redactat per Fernando Savater, signat inicialment per uns denominats intel·lectuals i amb l’adhesió diària de gent coneguda, em sembla sorgit d’un temps que tots haviem començat a oblidar, però que reneix ( i no només amb el “Manifiesto…”) i que ens ha de posar en estat de vetlla.

Els de la meva generació no tinguérem cap ensenyament en català, ni a la primària ni a l’universitat. Els estament oficials, no tan sols ignoraren la llengua en la que pensàvem i parlàvem sinó que ens amagaren la nostra historia. Sortosament eren en el fons poc intel·ligents i nosaltres podíem trobar maneres de no perdre el contacte amb les coses del nostre país, en gran manera amb la “complicitat” d’una part de l’Església, per molt que a molts no agradi recordar aquest fet. A Manresa, els Jesuïtes amb el Casal del Carrer de la Mel, els Escoltes de la Parròquia del Carme i arreu de Catalunya molts d’altres ens van donar oportunitat de sentir-nos catalans.

Els autors i signants del “Manifiesto…” ens volen fer creure que quant algú escanya, és la ma que estreny la que sofreix, i no el coll .

Abans de comentar el tema d’avui, em veig obligat a donar algunes informacions personals, per evitar que algun lector cregui que no estic en condicions de parlar del “Manifiesto por la lengua común”.

Jo parlo (i escric) set idiomes : català, espanyol, francès, alemany, anglès, italià i portuguès, a més d’un dialecte (el suïss-alemany). Fa 40 anys que visc a Suïssa (pais amb quatre idiomes oficials i que conviuen sense problemes ni imposicions) i m’he guanyat la vida principalment a països d’Amèrica Llatina i altres de parla francesa. Per tant soc molt poc sospitós de ignorància idiomàtica i de no veure més enllà del meu nas.

El “Manifiesto…”, redactat per Fernando Savater, signat inicialment per uns denominats intel·lectuals i amb l’adhesió diària de gent coneguda, em sembla sorgit d’un temps que tots haviem començat a oblidar, però que reneix ( i no només amb el “Manifiesto…”) i que ens ha de posar en estat de vetlla.

Els de la meva generació no tinguérem cap ensenyament en català, ni a la primària ni a l’universitat. Els estament oficials, no tan sols ignoraren la llengua en la que pensàvem i parlàvem sinó que ens amagaren la nostra historia. Sortosament eren en el fons poc intel·ligents i nosaltres podíem trobar maneres de no perdre el contacte amb les coses del nostre país, en gran manera amb la “complicitat” d’una part de l’Església, per molt que a molts no agradi recordar aquest fet. A Manresa, els Jesuïtes amb el Casal del Carrer de la Mel, els Escoltes de la Parròquia del Carme i arreu de Catalunya molts d’altres ens van donar oportunitat de sentir-nos catalans.

Els autors i signants del “Manifiesto…” ens volen fer creure que quant algú escanya, és la ma que estreny la que sofreix, i no el coll .

En els gairebé quaranta anys d’activitats professionals, he visitat un centenar de vegades Colòmbia. Com és natural, tants dies viscuts en aquell país m’han permès de fer moltes i molt bones amistats amb gent de Medellín, principalment, i de Bogotà en menor mesura. Alguns d’ells han sofert molt de la situació guerrillera i mafiosa que el país viu, fins i tot com a victimes d’ atemptats físics.
Per tant, si volgués, podria escriure moltes i moltes ratlles sobre la gent, el paisatge, la màfia, la guerrilla, la cultura etc..

No vull fer servir aquest racó del blog per donar una valoració personal de la situació política interna i (atenció !) externa de Colòmbia, amb uns veïns que tenen doble o triple llenguatge. Peró si que vull demostrar la meva alegria per el final feliç del segrest de la candidata a la Presidència de la República Ingrid Betancourt. No se si sabrem mai la veritat del segrest i de la alliberació. També soc conscient que encara queden uns centenars de segrestats per la guerrilla i la màfia, de manera que res està definitivament resolt. Peró potser s’ha donat un gran pas per portar la pau a un país que s’ho mereix, un país que m’estimo i que avui em fa sentir com un colombià més.

Com diu el seu Himne Nacional: “ ¡En surcos de dolores el bien germina ya!”.
Que sigui veritat!