De Suïssa estant

La decisió d’anular l’estrafolària idea de posar lletra al himne espanyol per part de les autoritats esportives que l’iniciaren, ha reduït l’inevitable ridícul amb el que es van „coronar de gloria“.

Un bon motiu, doncs, per no parlar ni escriure més sobre el tema dels himnes nacionals. Però com que vaig deixar inacabat el meu article anterior sobre el tema, posaré avui punt i final parlant del himne nacional de Catalunya.

L’any 1993 Els Segadors va ser declarat himne nacional de Catalunya. El text i la melodia son adaptacions de elements orals i d’una melodia existent . No és per tant una creació moderna sinó una recreació històrica, com ho demostra el contingut de la lletra, que ens recorda els fets de la guerra dels catalans contra el rei Felip IV.
Personalment, sempre m’ha costat cantar expressions com “bon cop de falç”, “esmolem ben bé les eines” o “que tremoli l’enemic” malgrat que les accepto com a fets històrics que no ens convé oblidar.

Posats a escollir, jo hauria preferit “El cant de la Senyera”. Amb lletra de Joan Maragall i música del Mestre Millet és un cant de solidaritat al voltant de la Senyera, com a símbol d’unitat i llibertat i que dona “llum als ulls i força al braç”.

Però tampoc vull ara polemitzar sobre una decisió que respecto i que entenc que en part es va fer per marcar millor l’aspecte reivindicatiu de Catalunya a l’hora de recuperar els seus drets.