De Suïssa estant

He llegit a la premsa suïssa la noticia de la “remodelació” de la revista cultural “Du”, de llarga tradició en aquest país, i per un moment, m’ha vingut a la memòria la revista “Bages” que durant uns anys va editar l’Associació d’Antics Alumnes del Institut “Lluis de Peguera” de la nostra ciutat.

Vaig entrar a col•laborar a “Bages” l’any 1963, de la ma del aleshores director Dr. Ignasi Bajona, amb una pàgina de comentaris i critica teatral. Junt amb mi el Sr. Bajona va fer que col•laboressin els meus amics Pere D. Montserrat (encarregat de la critica literària) i Manuel Quinto (que s’ocupava del cinema).

D’altres ex-alumnes en foren col•laboradors. Fullejant entre les revistes Bages que conservo, veig uns articles del Josep M. Esquius sobre el futur urbanístic de Manresa, o sobre les millores necessàries en el Cardener en relació amb els accessos a Manresa. Ja l’any 1963 el Josep Maria escrivia sobre l’esperança que els organismes competents fessin cas a la “oblidada Manresa” en qüestions d’infraestructura i comunicacions. Tinc la sospita que el mateix article, pràcticament sense modificacions, es pot escriure avui. Ai las!.

També s’enriquia la revista Bages amb comentaris literaris del Carles-Jordi Guardiola, amb articles sobre l’art antic a la comarca de Bages a càrrec de Xavier Sitjas, el calendari folklòric per el J.G.Sol amb dibuixos del Joan Vilanova i molts i molts d’altres que no puc detallar sense fer-me pesat.

Molt important és esmentar que la portada de la revista era sempre una obra (dibuix o gravat) d’un artista manresà i que el gran format de la revista, permetia que l’artista tingués un paper destacat a cada publicació.

El contingut era en llegua espanyola, amb l’excepció d’una minoria d’articles. Cal tenir en compte que parlem dels anys 60 i la revista “Bages” estava obligada a passar la censura. El fet de tenir el català com a idioma minoritari potser que l’hi permetia sortir amb més pocs problemes. Cal dir que no era una revista de contingut massa “provocatiu” social o polític encara que sota aquesta aparença de tranquil•litat, s’hi trobaven opinions i recensions amb una intenció clara. D’això en podrem parlar ( o escriure) un altre moment. Per avui, valgui el meu record de Suïssa estant per la revista “Bages” i tots els que la van fer possible al llarg dels seus pràcticament 15 anys de vida.

He llegit a la premsa suïssa la noticia de la “remodelació” de la revista cultural “Du”, de llarga tradició en aquest país, i per un moment, m’ha vingut a la memòria la revista “Bages” que durant uns anys va editar l’Associació d’Antics Alumnes del Institut “Lluis de Peguera” de la nostra ciutat.

Vaig entrar a col•laborar a “Bages” l’any 1963, de la ma del aleshores director Dr. Ignasi Bajona, amb una pàgina de comentaris i critica teatral. Junt amb mi el Sr. Bajona va fer que col•laboressin els meus amics Pere D. Montserrat (encarregat de la critica literària) i Manuel Quinto (que s’ocupava del cinema).

D’altres ex-alumnes en foren col•laboradors. Fullejant entre les revistes Bages que conservo, veig uns articles del Josep M. Esquius sobre el futur urbanístic de Manresa, o sobre les millores necessàries en el Cardener en relació amb els accessos a Manresa. Ja l’any 1963 el Josep Maria escrivia sobre l’esperança que els organismes competents fessin cas a la “oblidada Manresa” en qüestions d’infraestructura i comunicacions. Tinc la sospita que el mateix article, pràcticament sense modificacions, es pot escriure avui. Ai las!.

També s’enriquia la revista Bages amb comentaris literaris del Carles-Jordi Guardiola, amb articles sobre l’art antic a la comarca de Bages a càrrec de Xavier Sitjas, el calendari folklòric per el J.G.Sol amb dibuixos del Joan Vilanova i molts i molts d’altres que no puc detallar sense fer-me pesat.

Molt important és esmentar que la portada de la revista era sempre una obra (dibuix o gravat) d’un artista manresà i que el gran format de la revista, permetia que l’artista tingués un paper destacat a cada publicació.

El contingut era en llegua espanyola, amb l’excepció d’una minoria d’articles. Cal tenir en compte que parlem dels anys 60 i la revista “Bages” estava obligada a passar la censura. El fet de tenir el català com a idioma minoritari potser que l’hi permetia sortir amb més pocs problemes. Cal dir que no era una revista de contingut massa “provocatiu” social o polític encara que sota aquesta aparença de tranquil•litat, s’hi trobaven opinions i recensions amb una intenció clara. D’això en podrem parlar ( o escriure) un altre moment. Per avui, valgui el meu record de Suïssa estant per la revista “Bages” i tots els que la van fer possible al llarg dels seus pràcticament 15 anys de vida.

La decisió d’anular l’estrafolària idea de posar lletra al himne espanyol per part de les autoritats esportives que l’iniciaren, ha reduït l’inevitable ridícul amb el que es van „coronar de gloria“.

Un bon motiu, doncs, per no parlar ni escriure més sobre el tema dels himnes nacionals. Però com que vaig deixar inacabat el meu article anterior sobre el tema, posaré avui punt i final parlant del himne nacional de Catalunya.

L’any 1993 Els Segadors va ser declarat himne nacional de Catalunya. El text i la melodia son adaptacions de elements orals i d’una melodia existent . No és per tant una creació moderna sinó una recreació històrica, com ho demostra el contingut de la lletra, que ens recorda els fets de la guerra dels catalans contra el rei Felip IV.
Personalment, sempre m’ha costat cantar expressions com “bon cop de falç”, “esmolem ben bé les eines” o “que tremoli l’enemic” malgrat que les accepto com a fets històrics que no ens convé oblidar.

Posats a escollir, jo hauria preferit “El cant de la Senyera”. Amb lletra de Joan Maragall i música del Mestre Millet és un cant de solidaritat al voltant de la Senyera, com a símbol d’unitat i llibertat i que dona “llum als ulls i força al braç”.

Però tampoc vull ara polemitzar sobre una decisió que respecto i que entenc que en part es va fer per marcar millor l’aspecte reivindicatiu de Catalunya a l’hora de recuperar els seus drets.

Estic llegint els darrers temps, sobretot als diaris d’Espanya, moltes opinions sobre el tema de la lletra de l’Himne Nacional Espanyol .

Es molt curiós que l’iniciativa de posar lletra vingui d’un estament esportiu. Probablement perquè l’esport és encara l’única cosa que permet a molta gent demostrar un cert tipus de patriotisme. Sembla ser que alguns d’aquests “patriotes” no volen que en el proper Campionat d’Europa de Futbol, els jugadors de la selecció espanyola es quedin muts mentre sona la música de l’himne dit nacional.

Voldria fer un parell de comentaris sobre els himnes i les lletres, que resumiré en dos o tres països que tinc com a veïns i, naturalment, en el himne suïs.

És conegut que “La Marsellesa” himne de França, sortí, lletra i música, de la ma de Rouget de Lisle el mes d’abril del 1792. L’autor era capità de la guarnició de Strassbourg i naturalment l’himne parla de la defensa de la pàtria, de abolir la tirania i altres propòsits de combat. És un del himnes nacionals més coneguts i cantats.

L’himne alemany amb música de Joseph Haydn de l’any 1796 i amb lletra posterior del 1841. L’any 1990, amb la reunificació alemanya, el Govern va decidir de fer servir la tercera estrofa de la lletra, i només la tercera estrofa, com a text oficial. Les altres es van considerar com massa “agressives” davant la reunificació pacifica del país. De manera que ara es canta la germandat, la unió, el dret i la llibertat per una pàtria feliç.

L’himne d’Italia sorgeix del text que el 1847 va escriure un estudiant de Gènova, Godoffredo Mameli, i que poc després va ser musicat a Tori per el compositor Michele Novaro. La primera estrofa és una mica agressiva però cal pensar que fou escrita a l’época de les guerres contra Àustria i dins del patriotisme romàntic que imperava a bona part d’Europa.

A Suïssa, país amb més de 700 anys d’existència, l’himne nacional es va composar partint d’un text de Leonhard Widmer per el monjo Alberich Zwyssig l’any 1841 i, curiosament, només a partir de l’any 1981 és oficialment considerat l’himne nacional suïs. La lletra ( originalment en alemany) ha estat traduïda a les altres tres llengües oficials de Suïssa, francès, italià i romanx.

En els casos que acabo de detallar trobem que a França la lletra i la música son de la mateixa ma, a Alemanya primer es va composar la música i després es va escriure la lletra, mentre que a Itàlia i Suïssa, primer va ser la lletra i després la música.

La lletra que de moment s’ha escollit per l’himne d’Espanya és de molt baixa qualitat literària i sembla que no tindrà gaires possibilitats de quallar entre els seguidors de la selecció de futbol que a l’estiu es desplaçaran a Suïssa i Àustria per seguir els partits.

En una segona part, comentaré altres aspectes dels himnes.

Una vegada més, la Nadala que cada any l’amic Ignasi Torras m’ha enviat ha portat a casa nostra l’alè de la amistat i el record de Manresa.

L’Ignasi sap unir perfectament els dibuixos del recordat Joan Vilanova amb poemes de la millor tradició nadalenca.

Aquest any 2008 és el del centenari del naixement del dibuixant Joan Vilanova. El vaig conèixer personalment perquè era amic del meu pare, i a casa sempre apreciarem les grans dots de modèstia del Vilanova malgrat l’alt nivell artístic de la seva obra, que faria anar pel món amb el pit inflat a més d’un.

He pogut llegir que diverses institucions manresanes estan preparant diverses activitats al llarg del 2008 per commemorar el centenari del nostre dibuixant. Espero que el ressò estigui a l’alçada dels mèrits del l’obra i la figura d’en Vilanova.

Manresa no sempre ha sabut (o de vegades pogut) retre homenatge als seus artistes. No n’hem anat mai massa sobrats i molts d’ells han trobat fora de Manresa millor reconeixement que a casa. Per tant, és molt satisfactori saber que a Joan Vilanova se’l recordarà com cal.

Els que admirem la seva obra, no tenim res més a fer davant d’ella que “una gran reverencia fins a tocar de nas a terra”, com en Vilanova va escriure en una dedicatòria del llibre “L’angelet que non reia” a la meva mare.