30 nov. 2008

Matagalls-Granollers, amb amics

Publicat en 6:37 sota General

Fi de setmana d’emocions fortes;
Em llevo nerviós per tot plegat diumenge i vaig cap a casa de la Montse i
en Bernat, on estava a dos quarts de cinc del matí esperant-me per anar
plegats junt amb la Marisol, en Joan i la Gemma. En aquests moments no
sabia el que m’esperava i que seria un dia que difícilment podré oblidar, i
que vaig gaudir com mai d’una gent excel·lent.
Les converses amb en Joan, un pensador amb les idees endreçades i molt
bonic d’escoltar, per dir-ho d’alguna manera, on durant pràcticament deu
hores vam compartir una jornada irrepetible i que enyoraré tota la vida.
Veure la Montse, amb aquest coratge i que tot i les molèsties que li van
aparèixer de tantes baixades, però que va finalitzar amb una valentia increïble
i jo diria que molt i molt bé, tot i tenir algun dubte durant el transcurs de la
marxa.
Doncs bé; per fer una mica de crònica i per donar una visió molt particular,
com ja coneixeu; arribem a l’estació de bus on una paradeta ens recullen
els comprovants i ens donen el tiquet i un gotet groc, que es veu que havia
de servir per tota la marxa, i molt bona idea de reciclatge: el got servia pels
líquids que aniríem rebent durant la marxa i a més com a record finalment.
Pugem al bus, on aviat rebo una trucada de’n Xeix que no havíem pogut
trobar-nos. L’autocar es posa en marxa i ens duu cap a la sortida amb la
pega que es passa el trencall i ens restarà un bonics minuts que més tard
ens haguessin anat bé, com explicaré més endavant.
Baixem al coll de Bordoriol; ostres quin fred i quin vent. Tots cinc fem una
cara i diem; res somni. Enllestim la marxa i comencem l’ascensió continua
cap al Matagalls, per uns indrets preciosos i que ens meravellen la vista i
que tan en Joan com jo anem fent fotografies a tort i a dret. A en Joan li
encanta la fotografia i es recrea fent un excel·lent reportatge, i amb un
mestratge impressionant va amunt i avall engrandint encara més la jornada
que estàvem vivint.. Mentre anàvem apropant-nos al punt més elevat de la
marxa, el vent s’anava fent més intens i la sensació d’aventura era molt més
present. Les vistes d’impressió. Recordo un moment que en Joan estava
fent una presa fotogràfica allunyada del Matagalls i instants després
desapareixia la muntanya com per art de màgia davant dels nostres ulls,
tapada pels núvols.
I quin fred que feia dalt, i quin vent. I un bon home segellant. Jo em trec els
guants un moment per immortalitzar el lloc i se’m glacen els dits. Tots
cinc anàvem gaudint d’una manera especial de tot plegat.
No sabíem que baixant, ens faríem un tip de riure, tot vigilant de no anar de
cul a terra per les plaques de gel, fins a coll formic. Anem fent re-agrupaments
sovint i ara ja en direcció al pla de la calma, amb menys presència de neu,
i aquí hi havia situada una tenda de campanya amb té, i donuts de maduixa,
llimona i on fèiem servir per primera vegada el got famós.
Ara ja més tranquils però molt eufòrics i contents, riallers i xerraires, anem
baixant en direcció a la botifarra, amb aquests paisatges que tantes vegades
m’han acompanyat i que tan m’agraden del Montseny, i a una casa que es
deia el Bellit l’esperat esmorzar. Rebo una trucada de la Mari Pau, donantnos
ànims i em sap greu no hagi vingut. Hagués estat magnífic.
Doncs si, la botifarreta, estava boníssima i de nou el got omplert i aviat
seguim el nostre camí. Tot d’una la Montse acusava a les baixades més dolor
a un dels genolls. Semblava preocupant, donat la distància que ens quedava
per recórrer.
Arribem a un control i ens alerten que anem fregant el límit de tancament
dels controls i tots quedem tocadets, donat que no ens semblava que
haguéssim perdut massa temps, encara que segurament sense neu i gel
algun minut de més tindríem esgarrapat.
La Montse diu que porta una cinta especial i entre tots dos, i ara que anàvem fent-nos
companyia, la posem al seu genoll i sembla que aquesta fixació donarà ales
a la Montse i correrà durant molta estona. Miro d’anar uns metres al davant
per no atabar-la i de tant en tant em giro i miro, i la veig com dient-me “Pep,
que vull acabar-la” Recordo quan passem per la semi i veiem el bus que
recull gent, que li dic ” Què ?”, i amb una mirada d’aquells que diuen “què
sigui el que Déu vulgui”. Ben fet. Quan tornem anar tots cinc, veig que els
ulls se l’il·luminen. Correm tanta estona, que tornem amb grup arribem al
control i hem guanyat tan de temps que ens sobren vint minuts pel tancament
i sabem que al ritme que duem, al proper podem millorar, com així torna a
ser. Ara ja sabem que sí acabarem amb els temps establerts.
Ja arribant a Granollers, i passant per un lloc denominat Illa Sports, ens
regalen un bonic bolso de premi i ja a l’Agrupació Excursionista de Granollers
fem una deliciosa coca de sucre. Ens trobem la família de la Montse, a en
Bernat, l’Arnau i l’Olivia, que havien vingut a veure la gran heroina que duiem:
la Montse.
Segur que podria explicar mil coses més, però per començar ja està bé.
Bé, Joan, Gemma, Montse i Marisol. No puc dir que no tinc paraules, però
si que ha estat un dia enormement feliç per mi.

FOTOGRAFIES fetes d’en JOAN
http://picasaweb.google.com/jrodamilans/MatagallsGranollers08Diumenge30Novembrede2008#

FOTOGRAFIES fetes meves
http://picasaweb.google.com/pepmoliner/MatagallsGranollers2008#

4 respostes

4 respostes a “Matagalls-Granollers, amb amics”

  1. Xavien 02 des. 2008 en 23:16 1

    Pep, fantàstic el reportatge fotogràfic i pensa que no sempre podrem trobar unes condicions com les que vàreu tenir aquesta passada setmana per gaudir d’uns paissatges com aquests. Enhorabona a tots els marxaires

  2. Montseen 03 des. 2008 en 11:53 2

    Després d’uns dies, t’adones que el temps passa massa depressa. Va ser a l’estiu que tot just vam començar a pensar que hi aniriem i mira ja ha passat.
    El que et dóna ales, no són les cintes……..sou tots vosaltres, que animeu malgrat tot. I a mi em va saber greu no poder tirar més distància correns…..però a la propera ja en parlarem (estic fent recuperació).
    Una abraçada.

  3. Luigien 03 des. 2008 en 22:48 3

    Hola Pep,

    Ha estat una estona agraïda mentre he llegit la teva crònica. A més a més, el plaer s’ha engrandit quan he vist les fotos.

    Per molts anys

    Luigi

  4. Joanen 04 des. 2008 en 19:26 4

    Lleguin la teva fantàstica crònica em ve a la ment els records, les sensacions, les vivències d’aquell dia tan especial. Quina experiència tan vital!. Vaig carregar les piles per un grapat de dies.
    Tot mirant les fotos, primer pares atenció em si han quedat bé del punt de vista tècnic, desprès en els paisatges que capta la maquina senzillament pel fet de estar allà en el moment adequat. Per últim descobreixes un detall que sa m’havia escapat fins el moment. La expressió de les cares dels personatges, totes transmeten la mateixa sensació de felicitat.
    Tot i el cansament, l’esforç, en alguns casos el patiment. La expressió és un somriure.
    Teòricament, podria semblar una contradicció. Potser som masoquistes?…
    Però si penses una mica descobreixes que plantejar-te reptes i portar-los a terme tot posant-te a proba i superar-se, produeix una tremenda satisfacció que explicaria aquesta aparent contradicció.
    La meva felicitació a totes i tots i especialment a la Montse per el seu esperit de superació i perquè va demostrar ser la més forta.

    Una abraçada.