30 nov. 2008
Matagalls-Granollers, amb amics
Fi de setmana d’emocions fortes;
Em llevo nerviós per tot plegat diumenge i vaig cap a casa de la Montse i
en Bernat, on estava a dos quarts de cinc del matí esperant-me per anar
plegats junt amb la Marisol, en Joan i la Gemma. En aquests moments no
sabia el que m’esperava i que seria un dia que difícilment podré oblidar, i
que vaig gaudir com mai d’una gent excel·lent.
Les converses amb en Joan, un pensador amb les idees endreçades i molt
bonic d’escoltar, per dir-ho d’alguna manera, on durant pràcticament deu
hores vam compartir una jornada irrepetible i que enyoraré tota la vida.
Veure la Montse, amb aquest coratge i que tot i les molèsties que li van
aparèixer de tantes baixades, però que va finalitzar amb una valentia increïble
i jo diria que molt i molt bé, tot i tenir algun dubte durant el transcurs de la
marxa.
Doncs bé; per fer una mica de crònica i per donar una visió molt particular,
com ja coneixeu; arribem a l’estació de bus on una paradeta ens recullen
els comprovants i ens donen el tiquet i un gotet groc, que es veu que havia
de servir per tota la marxa, i molt bona idea de reciclatge: el got servia pels
líquids que aniríem rebent durant la marxa i a més com a record finalment.
Pugem al bus, on aviat rebo una trucada de’n Xeix que no havíem pogut
trobar-nos. L’autocar es posa en marxa i ens duu cap a la sortida amb la
pega que es passa el trencall i ens restarà un bonics minuts que més tard
ens haguessin anat bé, com explicaré més endavant.
Baixem al coll de Bordoriol; ostres quin fred i quin vent. Tots cinc fem una
cara i diem; res somni. Enllestim la marxa i comencem l’ascensió continua
cap al Matagalls, per uns indrets preciosos i que ens meravellen la vista i
que tan en Joan com jo anem fent fotografies a tort i a dret. A en Joan li
encanta la fotografia i es recrea fent un excel·lent reportatge, i amb un
mestratge impressionant va amunt i avall engrandint encara més la jornada
que estàvem vivint.. Mentre anàvem apropant-nos al punt més elevat de la
marxa, el vent s’anava fent més intens i la sensació d’aventura era molt més
present. Les vistes d’impressió. Recordo un moment que en Joan estava
fent una presa fotogràfica allunyada del Matagalls i instants després
desapareixia la muntanya com per art de màgia davant dels nostres ulls,
tapada pels núvols.
I quin fred que feia dalt, i quin vent. I un bon home segellant. Jo em trec els
guants un moment per immortalitzar el lloc i se’m glacen els dits. Tots
cinc anàvem gaudint d’una manera especial de tot plegat.
No sabíem que baixant, ens faríem un tip de riure, tot vigilant de no anar de
cul a terra per les plaques de gel, fins a coll formic. Anem fent re-agrupaments
sovint i ara ja en direcció al pla de la calma, amb menys presència de neu,
i aquí hi havia situada una tenda de campanya amb té, i donuts de maduixa,
llimona i on fèiem servir per primera vegada el got famós.
Ara ja més tranquils però molt eufòrics i contents, riallers i xerraires, anem
baixant en direcció a la botifarra, amb aquests paisatges que tantes vegades
m’han acompanyat i que tan m’agraden del Montseny, i a una casa que es
deia el Bellit l’esperat esmorzar. Rebo una trucada de la Mari Pau, donantnos
ànims i em sap greu no hagi vingut. Hagués estat magnífic.
Doncs si, la botifarreta, estava boníssima i de nou el got omplert i aviat
seguim el nostre camí. Tot d’una la Montse acusava a les baixades més dolor
a un dels genolls. Semblava preocupant, donat la distància que ens quedava
per recórrer.
Arribem a un control i ens alerten que anem fregant el límit de tancament
dels controls i tots quedem tocadets, donat que no ens semblava que
haguéssim perdut massa temps, encara que segurament sense neu i gel
algun minut de més tindríem esgarrapat.
La Montse diu que porta una cinta especial i entre tots dos, i ara que anàvem fent-nos
companyia, la posem al seu genoll i sembla que aquesta fixació donarà ales
a la Montse i correrà durant molta estona. Miro d’anar uns metres al davant
per no atabar-la i de tant en tant em giro i miro, i la veig com dient-me “Pep,
que vull acabar-la” Recordo quan passem per la semi i veiem el bus que
recull gent, que li dic ” Què ?”, i amb una mirada d’aquells que diuen “què
sigui el que Déu vulgui”. Ben fet. Quan tornem anar tots cinc, veig que els
ulls se l’il·luminen. Correm tanta estona, que tornem amb grup arribem al
control i hem guanyat tan de temps que ens sobren vint minuts pel tancament
i sabem que al ritme que duem, al proper podem millorar, com així torna a
ser. Ara ja sabem que sí acabarem amb els temps establerts.
Ja arribant a Granollers, i passant per un lloc denominat Illa Sports, ens
regalen un bonic bolso de premi i ja a l’Agrupació Excursionista de Granollers
fem una deliciosa coca de sucre. Ens trobem la família de la Montse, a en
Bernat, l’Arnau i l’Olivia, que havien vingut a veure la gran heroina que duiem:
la Montse.
Segur que podria explicar mil coses més, però per començar ja està bé.
Bé, Joan, Gemma, Montse i Marisol. No puc dir que no tinc paraules, però
si que ha estat un dia enormement feliç per mi.
FOTOGRAFIES fetes d’en JOAN
http://picasaweb.google.com/jrodamilans/MatagallsGranollers08Diumenge30Novembrede2008#
FOTOGRAFIES fetes meves
http://picasaweb.google.com/pepmoliner/MatagallsGranollers2008#
No hi ha resposta
