blog d'en Pep

Quan fa  just tres anys i després de passar-nos molt temps rodant pels voltants de Can Bonvilar des de la masia de Torre Mossèn Homs, anar parc Vallparadis amunt i avall, entrenar a les pistes municipals de Can Jofresa molts anys: què poc imaginàvem que duraria tres anys aquest projecte amb sortida davant l’hípica del club Ègara i conèixer els entorns propers.

Poc imaginàvem que arribaríem a dir que gairebé cada dimarts i dijous a la mateixa hora, algú o altre feria possible que des d’aquest punt poguéssim fer entrenaments regulars, que ens portarien a aprofundir en bones amistats i coneixement de l’entorn de la part nord de Terrassa. Al grup ha estat clau per què entre la gent que ens hi trobem hem fet bones amistats i el córrer es fa molt més atractiu.
Qui més va pensar en la continuïtat d’aquests entrenament va ésser l’Agustí Salvador i gràcies del seu ampli coneixement de circuïts, descobrim llocs que molts, hores d’ara, no coneixeríem: la carena d’en Bogunyà, el llac petit, Can Torres, les tres corones, Can Cadi, Can Roure, el Pic de l’àliga, el turó de l’ós, la moleta, el camí de la Matagalls, Montrodon, el troncó i un munt de combinacions, ens hi ha dut l’Agustí. A més ens posa deures i ens fa fer sèries i fem progressius que fem molt degust.

En Dani Mañosa ens ha ensenyat a pujar des de casa, i tret d’un parell de vegades, porta tres anys sortint de la feina, fent l’entrenament i tornar, prop de l’estació de nord. És a dir, que fa tres quilòmetres previs i tres posteriors. Apassionat de tot ho relacionat amb l’electricitat, va ser el primer que va dur una llanterna de lets que ens convertia els camins foscos en il·luminats

Conèixer per casualitat a una persona com en Paco Porras entrenant pel parc de Vallparadis i de fa més d’un any poder pujar amb ell i des del Vapor Universitari, encara va ser molt més divertit i enriquidor. Persona molt acurada en tot. Fem uns primers quatre quilòmetres xerrant de molts temes.

Veure com l’Antonio Rubio, que va portar l’Agustí i que li costava al començament, veure’l fer proves d’una duresa extrema i que com a colofó ha enriquit la trobada enregistrant i compartint gairebé tots els circuïts que hem anat fent i donant-los a conèixer per tothom.

Haver pogut entrenar un munt de vegades amb l’Oriol Farré a més de compartir curses, coneix-el i tenir-lo com amic i recolzant un altre projecte en comú com és l’Arec, que és una associació que vol que les persones anem portant el nom de la ciutat a l’esquena de la nostra ciutat, és d’una importància cabdal per que hem progressat plegats.

La il·lusió que te una persona molt intel·ligent com l’Àlex Castells, juganer quan entrena, que sempre juga amb els ritmes, que salta a tots els canvis i quan s’avorreix s’enfila pels vorals dels camins.
Que en Jordi Gallego vingui espressament des de Rubí per que segur que s’hi troba molt bé i som la seva família atlètica, a més quan va fer trenta-anys va fer-la sonada, portant-nos un suculent piscolabis i segur que ho va fer de tot cor, donat que diu molt el seu esforç i venir de tan lluny. Ens alegra tots els entrenaments i crec que en aquests moments és a qui més li agrada anar al Pic de l’Àliga, que és el punt més alt on de vegades pugem.
Que ens vinguin a entrenar molts amics, encara que no amb tanta assiduïtat, també ens ajuda a esperar aquest moment del dia dels dimarts i dijous a l’hora que ens trobem, com en Toni Granados, que te que fer mil combinacions per no arribar tard. En Josep Miquel que de fa mig any que tenim molta sort de veure com progressa i ens te un cor i bessons immensos: sol acompanyar a atletes amb deficiència visual. Diu molt de com és. Ve amb el l’amic Albert.

l’Albert, que porta el portal corremonts.cat, que a la muntanya és de lo millor de Catalunya, campió de veterans d’esquí de fons.

En Tito, que l’he vist a triomfar en una Ironman, quan encara no havia fet cap cosa per l’estil.

Els germans Serrano, que després de jornades laborals esgotadores, els tenim gairebé sempre i que encomanen bon humor.
L’Albert Cardona, ex-entrenador de futbol, que mica en mica està agafant un nivell impressionant i es veu encord a fer curses de llarga distància. Alguna vegada puja des del Vapor Universitari de Terrassa, com l’amic Adrián que és una persona amant del motociclisme i també practica aquest esport, i que en funció de la feina i estudis també tenim el luxes de poder compartir força entrenaments, com també en Francesc Salamó, que darrerament no ve gaire, però si no ens oblida i sempre que pot el tenim. L’any passat pujava des del Vapor.En Manel Bernal, enguany no ha vingut, però ho va fer molt i estem segurs que te molt a veure que ha estat pare i la feina el te ocupat, però no ens perd la pista.

En Dani, del Natació: ve sovint i també algun dissabte pels entrenaments en grup a torre Mossèn Homs. Li agrada descobrir rutes, i em fa patir pels seus genolls, però està molt fort. Entrena també amb el grup de l’Andrés Expósito i la Montse.I què dir d’en Jordi Garreta: sense fer massa soroll, i de vegades amb problemes físics, enguany ha encapçalat en l’apartat de veterans el circuït activa’t i a més al calendari de la Feec també sol fer el circuit de curses puntuable i jo no hi entenc, però se que ho fa bé.

També tenim en Fran, que ve de Sabadell i enguany assoleix tots els entrenaments amb força. Recordo el dia de les sèries de 300 que no ho veia clar i llavors em recorda que s’ho va passar la mar de bé.

l’Isaac Romero, que com que no està a Terrassa, ve quan pot. Però va venir a la foto de Nadal i algun altre dia, encara que no em coincidit, donat que jo també fallo alguns dies.

En Xavi Carreras, que ha vingut unes quantes vegades, i recordo el dia de la nevada, quan s’enfarinava amb el gel i que sabem que te molta qualitat i joventut. Ve poc, però quan ho fa notem la seva fortalesa.

L’Àlvaro, que fa poc ha estat pare i ha vingut tres o quatre vegades. Pensava que li costaria i resulta que està més fort que jo i s’apunta a tots els canvis.

En Toni Del Moral, que d’entrenar sol a fer-ho en nosaltres, ens omple de satisfacció A més aquesta setmana serà el nostre “mossenaire d’honor”

Segur que em deixo algú i retocaré el memoràndum, i si ho he fet ha estat sense voler: però no em voldria oblidar de com vam començar.

Vaig començar sol un dia i li ho vaig dir a en Rafael i en Jeroni. Un dia quan acabava em trobo als dos fent estiraments i haviem començat en hores diferents. També l’Agustin amb companys de la Uat, com son en Joaquin, Lluis, Marcel i en Folch,

Bé, en Jeroni ens sap molt greu que per culpa del genoll i un trencament rotulià, va deixar de córrer. En Rafel ara no ve per què s’està recuperant d’un trencament, també, del cúbit.

Bé, un record per ells i recordar que en Jeroni va fer aquestes samarretes blaves de Tainco i que sempre que em poso penso amb ell i que tan de bo pogués continuar amb nosaltres. També esperem tenir aviat a en Rafel i animar a tota aquella persona que vulgui venir un dia a provar d’entrenar amb nosaltres, que ens feria molta il·lusió i que volem que aquests entrenaments puguin continuar.

Molts tenim problemes: de treball, salut, familiars i de molta altre índole: però aquesta trobada ens carrega anímicament i dona forces.

Ànims i us hi esperem.

Posem les fotografies del tercer aniversari de l’anada a la Font del Troncó que podeu veure a aquest link

Veiem con en Jordi Gallego ve de Rubí i per aquelles casualitats veiem al bon amic Paco Gómez, gran aficionant a la fotografia i de portar un el blog de Dureza extrema amb aquesta ironia que el caracteritza i ens fa sommriure.

Com podeu veure, els llocs per on correm son molt bonics i encisadors

De vegades, com avui mateix, el camí ha desaparegut i nosaltres hem insistit pujant pel mig del bosc, allà on no hi ha ni camins. Hem pensat un dia anar a obrir aquest, que està molt tapat de branques

Anar a la font del Troncó que només fem a l’estiu i en ocasió del TERCER ANIVERSARI de l’inici del projecte.

Mai millor dit: un cop de ma d’en Jordi Gallego per enfilar-nos

A part de les vistes d’alçada: en Jordi recull espàrrecs

Podeu veure al nostre àlbum les fotografies :

D I A P O S I T I V E S

Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂

Es nota que ve el bon temps: cada dia ve més degust córrer pels entorns de Terrassa, com fem nosaltres i si pot ser amb tan bona companyia. Sempre és una incògnita saber amb qui rodarem, però sabem aproximadament en què consistirà: xerrint, xerrant amb amics per camins, amb un ambient d’amistat i cordialitat. Trencant la rutina de la gran ciutat i aprofitant aquests entorns tan meravellosos que tenim.

Hem fet un recorregut dels més habituals i amb girs per llocs ben diferents: camins amples, corriols, camps llaurats, si bé passem pels seus perímetres per no trepitjar els sembrats.

Als encreuaments, com son el que ens duu als quatre camins, fem un reagrupament amb diferents modalitats: hi ha qui prefereix, relaxar el ritme i esperar a peu dret, hi ha qui no para i va amunt i avall. Això contribueix a que si un veritable entrenament en grup.

Fem un canvi en pujada, on demanem a un dels nostres referents, a en Casi, que ens faci córrer, encetant aquest progressiu. Curt però exigent, arribes dalt amb la sensació de que, si: ha costat. Baixem al torrent i de nou una acceleració prop de Sabadell i que ens durà fins travessar la carretera de Matadepera-Sabadell i aprofitant el gran aparcament i tenint com a fons la nostra estimada Mola, fem la fotografia de record i fem alguna referència a properes curses, com la que es farà el 27 de maig pel parc de Vallaparadis organitzada per la Unió Atlètica Terrassa .

La Marga i l’Eva, avui son les “Mossenaires Femenines” i fan la crida a totes les noies que vinguin a fer bona colla i segur que ho aconsegueixen. El record fa temps que no ens hi apropem, quan vam ser tretze les atletes mossenaires. Vol dir que ja ho sabeu.

En Rafael Atienza ens fa de reporter i ens mostra els moments d’espera abans d’engegar amb el nou mossenaire, al costat de l’Enrique que lluu la samarreta de bombers, on tothom corria amb la mateixa, amb un canvi: el número del dorsal imprès discretament.

En primer terme en Pasqual, amb una bonica fotografia amb la masia que ens dona nom: la masia de Torre Mossèn Homs.



i avui tenim en José Expósito que sembla que ja pot córrer, tot i alguna molèstia a l’esquena

l’Enric Mateu, fent estirament previs

Sortim, amb en Toni Fernández i un amic que s’estrenava, que esperem torni força vegades

jo i en Jose, posant-nos al dia de temes atlètics

Marga i Nicolàs

amic mossenaire, es diu …. mmm , no recordo.

El germà de l’Albert López, de grog de corremonts.cat , avui també exercint de mossenaire

I en Carles López, que no falla quasi mai. Això si; si te obligacions familiars i algun dia no pot venir, ens ho fa saber. Un luxe en Carles.



Perimetrant fantàstics camps on gràcies a les darreres pluges, comencen a verdejar


Avui en Joan i l’Enrique no s’havien posat d’acord, però anaven amb un samarreta similar amb una única diferència, la recordes, que t’ho he dit ?

Tanta relaxació no pot ser bona: que millor que fer un bon progressiu ? clar que si: hem de provar el material !

i avui l’han encetat un parell de grans atletes: en Casi i l’Emilio

i en Carles i en José Carlos, que ja pot córrer amb precaució.

I ara els preparatoris i com escoltem mentre preparem la foto

avui parlàvem sobretot d’en Javier López




i en Carles López, per poder sortir tots amb el que serà fotomuntatge de tots plegats.

I aquí hi som tots, amb dues persones noves, l’Albert Espinal de blanc al costat d’en Casi

i la preparació i alguna referència: la cursa de la Uat i al nostre mossenaire de d’honor, en Javier López, com fem notar als nous mossenaires.

Aquesta fotografia te molt de pes
En Javier López, que ara us explicarà qui és ell mateix, en Luís Maqueda, tot una institució a l’atletisme de tot l’estat i sobretot a Catalunya, en Pasqual Vicente, un dels millors atletes locals de tots els temps, i en Diego Garcia, una de les persones que més victòries tenia en el món atlètic popular i maratonià. I l’Eva, la parella d’en Javi, que també és una gran atleta i mare i que l’atletisme també forma part de la seva vida.

I de nou, la sensació que val la pena matinar un xic per veure als amics. Gràcies per ser com sou !!

Fa molts anys va aparèixer un noi per les pistes de Can Jofresa: en Javi. Jo m’hi passava sis o set dies a la setmana i estava a la junta que vam nomenar a en “Mosqui” com a entrenador de fondistes. Recordo exactament el dia en el qual venir i els presentàvem i li feria d’entrenador durant molt de temps. Com a gran entrenador el va motivar moltíssim, tant a ell com a la resta del grup. Casualment tenien els mateixos cognoms i ample rialla tots dos i son grans persones. Diria que semblaven família, encara no es coneixien. Junt amb un grup fantàstic que recordo amb nostàlgia, vam arribar ésser als entrenaments fins més enllà de trenta persones, on jo també m’hi posava a seguir les directrius del grup. Aviat vam veure la seva fortalesa mental dins al grup, les ganes de millorar al costat de grans companys, i tot i la joventut, s’esforçava d’allò més. Li vaig demanar si ens podia explicar coses per ajudar a la gent amb la seva gran voluntat al fòrum de mossenhoms.be i ens va regalar grans articles al Racó d’en Javi López, i feia un gran esforç per tenir-nos al dia, i cada dia ens ho explicava a tots al fòrum i apreníem d’ell. Vam veure que entrenava dos cops al dia i que aconseguia resultats per una persona amateur, que es feia gran atleta, que feia grans marques, que aconseguia campionats i en definitiva estàvem al corrent de la seva progressió.
No se si mai tindrà el reconeixement que es mereix, donat que el club sempre ha estat com ha estat, amb un munt de problemes i els hi han passat autèntiques joies com ell.
També recordo com a la cursa de festa major de Terrassa per primera vegada, crec que vaig posar-li jo mateix el xip a la sabatilla, si no m’equivoco.
Sabent com d’entranyable és la família, tant el pare com la mare, que han estat els millors seguidors, pensava que tenia un podi dalt de tot a Bagà, i encara que aquell any no la vaig encertar per què venir un mite de l’atletisme com en Benito Ojeda, si que hores d’ara ja sap que és guanyar curses.
Segur que tenim mil històries i he escrit això sense llegir el que ens ha enviat, però del que n’estem més que convençuts que es una de les millors persones que et pots trobar per aquest mon.

Ell mateix va demanar de ser “Mossenaire d’honor” i ens fa molt il·lusió que finalment ja formi part del nostre patrimoni.

No havia esta mai “Mossenaire”, donat que la condició de mossenaire només s’obté venint un dissabte a les 08:00 i fer-ho entrenant en grup i hores d’ara és un luxe que ens hagi regalat la seva companyia i esperem que no sigui l’última i sempre que pugui ens acompanyi, com tants d’altres campions.

DEIA EN JAVI LOPEZ

El meu nom és Javier López i sóc un atleta popular de la ciutat. Tinc 31 anys i m’apassiona aquest esport. El dissabte vaig tenir l’honor de ser el Mossenaire de la setmana i de gaudir d’una horeta d’entrenament en bona companyia.
Explicaré una mica la meva vida atlètica fins a dia d’avui. Molt resumida, perquè tinc tantes coses per explicar que crec que necessitaria un llibre per escriure tot.

Vaig començar a córrer l’any 1999, mentre feia el servei militar. En aquella època no coneixia les sèries. Entrenava 3 dies per setmana i feia qualsevol cursa que em proposessin en terres menorquines (on feia “la mili”). Suposo que la disciplina militar juntament amb la que cada cop semblava “passió” per aquest esport han fet que avui, desprès de més de 12 anys continuï amb la il·lusió del primer dia. Precisament en aquesta època vaig debutar en mitja marató, una de les meves distàncies preferides. El resultat d’aquell debut; campió de Balears en categoria promesa-militar. També vaig aconseguir ser campió de Balears de cros curt, en aquesta mateixa categoria. Recordo feliçment aquells mesos que van suposar els meus primers kilòmetres com atleta.

Nomes tornar a casa, amb la carta blanca, ja tenia decidit que volia donar un pas endavant en això de córrer i dedicar-li més temps. El meu pare m’havia parlat d’un company de feina, amic seu que era (i és) molt bo corrent. Vaig contactar amb ell i ben aviat ja tenia un excel·lent company d’entrenaments i tot un mestre i mentor per a mi que em va ensenyar molt. Una persona clau de la que sento gran admiració; en Pascual Vicente. Va ser en Pascual qui em va presentar a una altre persona molt important per a mi, en Francisco López, “Mosqui”, el meu primer entrenador.

En Mosqui va ensenyar-me que eren les sèries, que eren els ritmes, que era això de “controlar-se”. Jo pensava que les curses es feien a tope des de el començament, fins a la fi, ja ja… Imagineu les “punxades” a les curses sobretot. Al poc temps d’estar a les seves ordres, vaig notar una gran millora en les meves marques. També vaig començar a competir amb la samarreta de la U.A.Terrassa, club en el qual encara corro.

Recordo gratament la primera victòria amb la samarreta de la U.A.Terrassa. Va ser a Castellbisbal, a la cursa popular d’estiu. El meu gran amic i excel·lent atleta xilè Daniel Herrera va córrer sense dorsal i va fer-me de llebre . Aquell dia en Daniel portava a la seva filla a córrer la cursa infantil i va aprofitar el viatge per donar-me un cop de mà. Ell hagués pogut guanyar la cursa sense problemes, perquè no tenia cap rival per fer-li ombra. En Daniel i jo havíem compartit un munt d’entrenaments junts, ell molt més còmode que jo, està clar!! És una de les persones que més m’ha transmès l’humilitat i l’amistat en aquest esport, a més de la meva profunda admiració com atleta.

Vaig conèixer al Pep Moliner també al poc temps. Va ser de les persones que més em va animar a córrer. En aquella època a la UAT hi havien varis grups d’entrenament. Admirava als que anaven davant de tot perquè corrien com bèsties. Un dia, el bo d’en Pep em va dir unes paraules que encara recordo i que mai oblidaré. Em va dir “no et costarà gaire arribar a on són ells…” Tot atleta necessita confiança. Aquell dia en Pep me la va donar. Tot un luxe per part d’un excel·lent ultra fondista.

Potser la victòria més especial de la meva curta carrera atlètica va ser a la mitja marató de Roda de Ter. Aquell dia corria amb la il.lusió de fer una bona posició. No m’importava la marca. Des dels meus inicis somiava en guanyar algun dia una mitja marató, i va ser aquell dia i de forma inesperada. Donat el tret de sortida juntament amb una cursa de 10 km, vaig posar-me al capdavant. Als pocs kilòmetres vaig comprovar que érem pocs. De fet al km 5 el primer atleta dels 10 km i jo, de la mitja érem al capdavant. En aquest punt, la cursa de 10 es bifurcava , així que vaig córrer els últims 16 km en solitari. No m’ho podia creure!! Amb el pas dels km vaig augmentar la distancia amb el grup perseguidor per guanyar i fer un petó al terra per celebrar aquella victòria. No sé si mai més tornaré a guanyar una mitja, però es cert que aquell dia, aquell moment mai podré oblidar.

Amb Mosqui he viscut un anys molt feliços, plens de bons èxits com atleta popular. Per exemple un record de Terrassa de mitja marató en categoria promesa. Un cinquè lloc en un campionat d’Espanya també de mitja (promesa)o un subcampionat de Catalunya per equips. Un tercer lloc en un campionat de Catalunya de marató per relleus o ser el guanyador un any del circuit de curses popular de Terrassa. Alguna que altra victòria a la cursa de muntanya de Sant Llorenç Savall o altres.

Al 2005 vaig debutar en marató. 2:42 va ser la marca a Gavà-Castelldefels. M’havia proposat estar entre 2:40-2:45, i així va ser. Una gran experiència. Volia córrer a Barcelona, però va ser l’època en que aquesta marató va deixar de fer-se durant un període de dos anys.

Un any més tard vaig decidir demanar al meu gran ídol “popular” i actual entrenador, que es fes càrrec de mi en la preparació de la pròxima marató, que seria, aquest cop sí, a Barcelona. Ell, de forma desinteressada, va accedir. És tot un honor, encara avui en dia, ser el seu alumne. La marca, en el meu retorn a la marató, va ser de 2:36. Posteriorment vaig baixar fins a 2:35 en un campionat d’Espanya a Sevilla. Marca que encara no he pogut superar, però que estic convençut que algun dia, si tot va bé, tinc possibilitats. Ho he intentat un parell de cops, sense èxit, però almenys a l’ultima he tingut un premi inesperat a un temporada molt discreta; subcampió de Catalunya de marató en categoria sènior a la marató d’Empúries 2.012.

Amb en Maqueda he aconseguit guanyar algun 5.000 i 10.000 en pista. Curses de muntanya i bones actuacions a altres curses. Gràcies a ell 15:35 als 5.000 pista, 32:48 als 10.000, també en pista o 1:10:55 en mitja. També vàrem proposar intentar batre el record de Terrassa de la prova “1 hora en pista”. La marca de tot un il·lustre Toni Pedrero, feia molt de respecte. Aquell dia, el meu company Bernat Monter i jo, vàrem batre per partida doble aquell rècord que portava un munt d’anys. I és que en Pedrero va posar el llistó ben amunt. Ell mateix ens va felicitar a peu de pista, nomes acabar la cursa. Tot un honor. Guanyar una San Silvestre (Gelida) o una cursa solidària (cursa de muntanya contra el sida a Badalona) estan entre les que més carinyosament recordo, gràcies al mister Maqueda.

En això de córrer tot no han estat marques, entrenaments i curses. Puc dir que gràcies a aquest esport he conegut a la meva parella. Vaig conèixer l’Eva mentre feia sèries a Can Jofresa. ¿Quin millor lloc per conèixer a la persona que estimes? Gaudeixo del fet de poder compartir curses i algun que altre entrenament amb ella.

Tampoc puc oblidar els grans moments que passo compartint entrenaments amb gent com el Diego Garcia, Enric Vila, Carlos González, Esteban Ramírez, Pep Moliner, Josep Guimerà, Ahlam Elkakdi, Joan Galan…O persones que simplement han estat tot un referent o especials per a mi, com l’Arturo, president del Viladecavalls o el record de la mort d’en “Sebas”, tot just fa un any. Miguel Piqueras, Bartolomé Serrano, Jaume Leiva, Vicente Muñoz, etc…

Segurament ara mateix em deixo algun que altre nom….Amb amics com aquests, tot és una mica més fàcil.

Ens veiem ben aviat al pròxim repte!!!
Javi López

.

.

.

.