13 juny 2010
Forma part del joc
Una temporada que sempre recordaré. He gaudit com si fos el primer any quan descobreixes el mon del córrer. Inicio la temporada amb a un estat físic patètic. No vaig poder seguir als meus amics d’entrenament, els egaramossenaires, el primer dia. Vaig tenir de girar cua. Aquesta cura d’humil-tat em va portar a buscar refugi a la muntanya. Sona estrany, però això vol dir: pujar Mola i Montserrat. Aquests entrenaments que omplen l’esperit i donen sentit(atlètic) a la vida i amb l’objectiu d’iniciar amb la novena Matagalls. Fer-la amb un amic, en Vicenç,
que m’ha fet gaudir d’allò més i posar a prova si els entrenaments han servit, i va ser el punt d’inici de la recuperació.
Fer un cent de pista, a un entorn que m’ha acompanyat tants anys i fer un una cosa qualificada de bojos, que tot i que em va deixar K.O., però enlloc d’enfonsar-se, 
fer a Calella les sis hores de resistència 
i
tornar a pensar en anar a fer Marató a terres Valencianes, que sempre m’ha deixat bons records i on tinc el meu debuti la millor marca de la vida.
Fer la mitja de la meva ciutat amb uns bons amics,tot i ser de la co-capital, amb això fem broma, que alhora van fer d’ajut a retornar a gaudir de ritmes exigents, per la meva capacitat. 
Gaudir d’uns entrenaments inter-setmanals, amb llum frontal pel mig del camp a les fosques 
i que els entrenaments mossenaires un gran plaer d’una companyia impagable i la possibilitat d’anar coneixent grans persones cada cap de setmana, que tornen i tornen i acabes coneixent.
Assolir un parell de podis, un a una mitja marató. 
Tot plegat, em fa qualificar la temporada d’excel·lent.
La part negativa; quan millor estàs et trenques. Lesió muscular al canto. Tendinitis i sòleo repercutit. No sabia ni que tenia aquest muscle. A fer bondat. Tres setmanes passan-t’ho retirat, sense gaudir de totes les virtuts d’aquest esport. Aquest cap de setmana ja he pogut anar a un ritme que no m’ha donat molèsties, ahir vaig tenir la possibilitat a la cursa de Sant Llorenç, com a la cursa del Bon Aire, d’anar amb la meva muller i la culminació avui, que anant amb un bon amic i hem fet plegats la cursa del Poble Nou, acabant molt animat. L’esport és molt bo i així ho tenim entès, però ens hem de fer a la idea que qui juga amb foc es pot socarrimar. Ara que, ens enforteix. Forma part del joc.
Bé, gràcies per escoltar els meus pensaments en veu alta i aquesta setmana a veure si ja puc normalitzar els entrenaments. I si no, paciència. Segur que ens veurem. Ja saps on soc.
No hi ha resposta
