19 oct. 2009

100 quilòmetres corrent – Terrassa

Publicat en 16:04 sota Competicions

Per fer cent quilòmetres a una pista ho has de tenir molt clar abans de començar.Aquí ja fallo: gens clar i molta mandra.Quan acabes les vacances a l’agost i la bàscula s’exclama, i surts a entrenar amb amics i no pots aguantar ni sis quilòmetres, i en tinc testimonis, veus que la cosa no pinta bé. Quan la samarreta mossenaire gairebé no t’hi cap i no pots engrescar a la gent a fer canvis, alguna cosa passa.Però tenir la sort de tenir la muntanya Sant Llorenç amb la Mola al capdamunt i Montserrat i Sant Jeroni i les ganes d’anar-hi sovint, fan que mica en mica vagis veient la possibilitat més clara. Fer la Matagalls amb un amic com en Vicenç Sant Calpe i acabar molt content i anar cobrin etapes.Al 100 de pista n’hi diuen “batedora” “gàbia de ratolins” i no sé quantes coses més. Hi ha poquíssimes persones que hi vegin algun atractiu; possiblement aquells que hi tenen alguna cosa a veure com el mateix Jordi Mangot, que va estar el que durant disset anys ho portava tot, tan organitzant com fent alguna edició, i que quan vaig coneix-se’l, allà pels noranta, engrescava a tothom a córrer, quan no era esport massa habitual. Precisament després d’haver patit un parell d’operacions i tenir forts dolors es va apuntar a fer els cinquanta quilòmetres en pista i els va acabar, que era el que es mereixia. La meva més fervent enhorabona pel Jordi i tota la meva admiració.Història d’un dia qualsevol;Poso el rellotge a les 4:40 i em llevo nerviós, em dutxo, m’afaito i esmorzo un bon plat d’arròs que la Marisol m’havia preparat el dia abans. Bec un bon got de beguda isotònica i m’embolico els peus amb esparadrap, i dit per dit. Miro de no deixar-me res i poso a punt una maleteta amb rodes, per què sempre costa portar la bossa quan acabes un prova d’aquest estil i ja en porto divuit, sis d’elles a les nostres pistes Terrassenques.A les sis travesso el barri de Can Palet tot caminant i amb temperatura ambient fresqueta i cel sense núvols, diferent de l’any passat que va ploure.Arribo a les pistes i pago els setze euros del pitrall a en Marinelo que és l’encarregat per part de L’Associació Mitja Marató. Parlo una mica amb la poca gent que hi prendrà part, entre ells en Luís un Aragonès que havia aprofitat la possibilitat d’anar a l’hotel de franc que regalaven als corredors que venien de lluny. També parlo amb l’Edu, un corredor modest que fa proves impressionants i que té una facilitat per les llargues distàncies com ningú. Al vestidor parlo amb qui seria el guanyador, Abdeslam el Ouahabi que li semblava que podria fer el record, sense haver fet mai un cent. De fet durant una estona anava en temps de rècord.A línia de sortida érem ben pocs enguany.Bé, la cursa no té massa història. La meva intenció era fer unes deu hores i deu minuts. Potser, per allò del signe de la victòria que marquen les agulles d’un rellotge, per això només. Durant uns trenta quilòmetres anava a ritme de 6′ el qm., que quan vaig arribar a l’equador de la prova ja vaig veure que el patiment anava a més. Durant la prova menjava orelles, figues, plàtan, poma, nous, ametlles i bevia força aigua i com a la taula no hi veia beguda isotònica vaig demanar al meu amic Toni Pedrero si em podia avituallar i em va porta una botella fresquíssima d’Isostar i cada mitja hora venia amb l’ampolla i em donava un traguinyol, que em va donar impuls. També vaig veure beguda de cola i suc. Vaja, un munt de barreges.De fet tot plegat em mantenia distret i anar conquerint quilòmetres.El que si que anima es veure com encara, i després de tantes vegades com ho he fet, puguin venir a animar-te com en Pedro, Toni Pedrero, l’Anna Cos, l’Isaac Romero, Salvador Trujillo, l’Alfredo, en Casimir, en Barto, Marta Oliveró, Vicenç Solé, Pasqual Vicente, Javi Colado, Joan Rodamilans, Juan Manuel Muñoz, Manolo, Santi Aragonès, l’Alex, David, Francesc i la filla, i un llarg etcètera. Ja a la tarda i amb totes les curses vaig veure una gran quantitat d’amics que van ajudar moltíssim a distreure’m i acabar aquesta bonica bogeria. Ara no em venen tots els noms i m’agradaria posa’ls tots.L’Isaac em va dir que havia posat un post al fòrum mossenaire que ens hauria de fer pensar a molts, tot un homenatge a un persona que li agradava el mateix que a nosaltres i que ens ha deixat: en Josep Sureda Teixidor . Dencansi en pau.A la sortida, qui havia ? en Josep Mirabet. Va rodar com un més de nosaltres i anava de corredor en corredor, i parlava amb la gent com si fossin de família. En Josep em deia que em veia massa seriós i és que en aquells moments no estàvem ni a l’aperitiu del que ens esperava. A més va fer pesigolles a veure si canviava, i no. Soc eixut.A primera hora ens vam saludar amb en David Otero, director de la prova, que m’informava que havien comprat un equip de xip propi que serviria per totes les proves del calendari Terrassenc em deia, com a mínim, i que avui el posaven a prova al cinquanta i al cent. Encara no es veien encord d’utilitzar-lo per totes les proves i crec que seria molt necessari, donat que pels jutges comptar les voltes de les diferents proves se’ls fa feixuc i sempre hi ha qui no fa les voltes que els toca, almenys va ser la informació que em va arribar i jo mateix vaig patir ara fa un parell d’anys quan participava a la prova de deu quilòmetres.Retorno al cent, i en David sovint donava informació que em servia per animar-me, com ara les voltes que duia i les que em mancaven i ja prop del final vaig veure que ni no accelerava les darreres voltes no baixaria de les onze hores. Feia estona que per la gespa s’apropaven amics per donar-me la darrera empenta rodaven a una certa distància i m’explicaven acudits i deien coses boniques, i sembla que el meu darrer canvi els va sorprendre: vaig buscar les darreres forces i vaig travessar meta plorant. Si plorant i em volia amagar per que no em veiés ningú.Per darrera una carpa em vaig eixugar els ulls i va aparèixer en Vicenç Solé, que a l’endemà tenia la marató del Mediterrani i va sortir de dins que li vaig fer un petó a la galta. Crec que no s’ho esperava. Dir que a la marató la va córrer amb 3h09′ i per mi és dels meus amics d’aquest entorn, una persona a la que admiro i m’hagués agradat baixar a Gavà per celebrar la seva nova gesta.Un regal impressionant va ser les fotografies de tot un professional que al vespre vaig poder ja veure: les de’n Joan Rodamilans, que es poden veure al seu àlbum Àlbum d’en Joan:Els obsequis van ser formidables; un trofeig amb plaqueta, una parca negre, una ampolla de cava i l’esforç de l’organització i els voluntaris va ser perfecte. El meu agraiment.Bé la part negativa i que fa una mica de por, es que si no recordeu a un dels meus darrers cents allà per l’any dos mil dos, vaig acabar a l’Hospital de Valdecilla amb un quadre preocupant. Això m’havia retirat d’aquestes proves que et passes onze hores corrent. Vaig fer exactament el mateix temps que a Cantàbria vaig pensar en deixar de córrer inclús maratons. Hores d’ara faig marató, 6 h resistència, caminades tipus Matagalls i he fet un cent l’any passat i aquest un altre.Aquest dissabte, quan anava cap a la dutxa, em va semblar que tenia sensacions dolentes i vaig preferir marxar caminant tot xino-xano amb la Marisol cap a casa, per si donava algun espectacle. Fèiem riure per què cada dos-cents metres m’assentava i a casa em vaig recuperar aviat tot bevent i una dutxa calentona. La bàscula em deia que havia perdut més del que jo volia: sis quilos, pel que alguna cosa va fallar. Avui ja he recuperat tres i espero en pocs dies està plenot com sempre; vull dir que si mai us plantegeu fer aquesta prova sense prendre mesures i estic disposat a explicar amb pels i senyals tot el que vulgueu.I per acabar, el meu agraïment als que en feu costat i als que no, no patiu que ho faig per què m’omple i em fa feliç.Ara a per un altre tema que pot ben ser les 6 hores de Calella, la marató de València i alguna cosa entremig que no descarto.En Manolo Garcia, en primer terme, una persona que sap un munt de que va el tema. Dels que estàvem i es possible que del conjunt de les edicions, era la seva setzena participació en el 100 de pista de Terrassa.Amb aquest ultrafondista, que estava fent els cinquanta quilòmetres pista, em va agradar parlar-hi, tot que poquet. El seu objectiu era acabar i estava patint una micaLuis Santiago, havia guanyat l’any passat i tot i que ens animàvem mútuament, tenia alguna ironia que no vaig entendre.Idelfonso, era el seu primer cent i tenia molt bon sentit de l’humor, Em va agradar molt coneixe’l. També era Terrassenc i corre amb Corredors de Fons de ViladecavallsLuis, molt simpàtic i ens animava a anar alguna prova com la Calcenada que es fa allà per les seves terres. Molt simpàtic i com tots va patir la duresa d’aquesta prova.Entrant a la recta millor, donat que a l’altre hi ha molta sol·litud, darrera en Santiagoen Manolo al costat de l’ultrafondista que va quedar tercerEn Joan és un fenòmen, anava com un rellotge i tret d’un petit defalliment que no el va deixar fer les 9h que volia fer, per vint minuts.Joaquim Fuertes ha estat sempre que hi he estat. El primer any em va animar molt a finalitzar la prova, em compartit força proves ultrafondistes plegats.L’Edu, és un del millors ultrafondistes catalans que conec; el caracteritza una gran modèstia i domini de proves llarguíssimes com les 24 h. en pista que organitzen els corredors.catMoments dels dos Lluïsosentrant a la bona recta. Amb l’atleta que va quedar tercer.Ohhh, quins records em quedarant, al fons l’Anna i la Carme: les millorsUnes recreacions de’n Joan Rodamilans, que ens ha regalat aquest conjunt de fotografiesMoment de la sortida de les nostres mullers i amiguesLa Carme Ballesteros que va quedar segona amb una dura cursa.La Gemma, sempre riallera que va fer una bona cursa.Aquest vespre he rebut unes boniques fotografies fetes per en Bernat, el bo de l’equip, que m’ha enviat la Montse, amics tots dos i que van córrer tant el 1500 l’Arnau, fill, com el 10000 en Bernat. L’Olivia s’ho mirava.Prop del final a la recta que sembla que faci pujadaJordi Mangot, després d’un any de molts problemes de salut, prenia part als 50 i finalitzarAqui amb en Jordi i en Joan Compte darrera

8 respostes

8 respostes a “100 quilòmetres corrent – Terrassa”

  1. Josep Massagueren 19 oct. 2009 en 17:43 1

    Pep,l’enhorabona això de passar tantes hores donant voltes en una pista ho trobo d’un mèrit impressionant.

    Jo l’any passat vaig fer les 6 hores de corredors.cat per la marató de TV3 a les pistes de can Dragó i en vaig quedar molt fart.

    Ah i pensa en anar a La Calcenada,es una prova que a mi em va enamorar i captivar,del tot recomanable.

  2. Ricarden 19 oct. 2009 en 20:21 2

    Bona crònica Pep. Només de pensar fer 100 kms. ja em canso i molt més si penso en fer-los en pista. La pista no m’ha agradat mai, i de fet com ja saps des de ja fa un temps també he deixat l’asfalt. Endavant amb els teus nous reptes i gaudir fent el que tant ens agradar: córrer, una cosa ben senzilla, no ?

  3. Pepen 19 oct. 2009 en 23:48 3

    Josep; Qui millor que tu per saber que és una prova més, però les teves paraules son afalagadores. Gràcies

  4. Pepen 19 oct. 2009 en 23:52 4

    Ricard, fem coses que moltes vegades només entenem des de dins nostre i costa de fer-nos entendre. Endavant, sempre i gràcies per les teves paraules

  5. Luigien 20 oct. 2009 en 0:20 5

    Pep, ja t’he felicitat però vull tornar-ho a fer, primer per acabar novament aquesta prova i després per explicar-ho com ho expliques. I novament et torno a dir que ets un referent: ara el sotrac el passa altra gent, però gràcies a les teves paraules i la teva experiència coneixem que el camí continuarà sent llarg i profitós. Una abraçada

  6. Xavien 20 oct. 2009 en 2:47 6

    Ets un monstre, Pep. Cada any penso en els 100 Km de Terrassa. Potser algun dia seré tant valent com tú i m’atreviré a tornar-los a fer.

    Felicitats !!!

  7. jrrofen 20 oct. 2009 en 11:00 7

    ei! Pep
    Enhorabona per la proesa (sols per titans) i com sempre un excel•lent relat, quant l’anava llegint jo feia mentalment els 100 quilometres (si a cada hora fes un quilòmetre per fer els 100 necessitaria 4 dies i 4 hores i segurament varis canvi de pneumàtics) sols de fer-ho mentalment ja m’he cansat, ves tu el TITAN més agosarat de Terrassa. Pep felicitats!!!

  8. Pepen 21 oct. 2009 en 8:16 8

    Xavi, el 100 de pista ens va proporcionar la possibilitat de conèixer-nos mútuament. Vas fer molt per aquelles edicions i va ser les més participatives. Va venir premsa, com Lecturas, els diaris anàvem plens, vam anar a Catalunya Ràdio, et va conèixer moltíssima gent i et va donar molt prestigi. Crec que encara t’ha fer més fort amb la lluita per la vida, com ho has fet. A més vas fer una marca per sota de les nou hores, que és el que estem en aquest entorn sabem de que va. Espero que si algun dia decideixes tornar-lo a fer, jo hi pugui ser. Gràcies per les teves paraules

    Josep, ets de les persones més fortes que conec i en algun moment et tinc prop, quan faig aquestes bestieses, al meu cap. Ja estem a dimecres, vol dir que ja hauries fet el 100. Gràcies Josep. Una abraçada.