blog d'en Pep

Montserrat, muntanya per descobrir i avui m’he adonat ben bé. Al costat d’un explorador nat, com en Ricard i la seva experiència davant un mapa, que fa de les troballes muntanyenques un plaer i que qualsevol pedra cobra vida davant la seva mirada. Amb dos alumnes al costat, com la Teresa i jo, atents a les seves explicacions: un matí per recordar per despertar aquell cuquet que tenim els que ens agrada anar a conviure amb la muntanya. Hem aparcat el cotxe a Santa Cecília i d’aqui sortia un GR, que prèviament havia previst en Ricard, que hem anat corrent fins arribar a les ermites, tot i que la boira ens ha difós les vistes que segur que haurem d’anar a confirmar que tenien que ser esplèndides. Hem acordat buscar un nou dia per acabar la feina començada. Personalment anar amb vosaltres ha estat un plaer. Esperaré les vostres cròniques per arrodonir aquest sentiment d’haver vist, per exemple l’ermita de Sant Benet, on ens ha vingut a rebre un gos enorme, encara que molt pacífic, on hem llegit el llatí de la llosa adherida a la façana, o la caseta que al damunt tenia una placa de captació solar, i amb el sostre malmès per alguna roca, però que s’hi feia evident la presència humana. Arribar al conegut camí que porta a Sant Jeroni, baixar fins al funicular de Sant Joan, travessar les per sota les roques en llocs on abans hi havia assentada gent vivint-t’hi, i el descens fins al monestir, on immensitat de lloc i la quantitat de gent ens recorda que estem en un lloc molt concorregut i visitat. Els darrers quilòmetres pel marge de la carretera fins el punt de partida ara d’arribada. Gràcies pel matí que m’heu regalat. Ricard i Teresa. Instants previs a la sortida Tot i la boira, llocs molt bonics Moments per pensar cap on anar i gaudir d’alguna vista que encara es véia Recolsats pel mapa de l’Alpina, que en Ricard coneix prou bé. Teresa, prop en l’entorn bonic Ermita o el que queda Moments d’observació I el pou Caseta en un lloc idoni per estar aillat del sorollós mon, això si provista de la seva plaqueta de captació solar de recerca Fotografia de record de l’estada l’ermita de Sant Benet, on hi dormia algú Notes a la porta que hi posa la gent Imagino que llatí, per si voleu llegir Que hi posa Ricard ? Llocs i racons agradables a la vista i bonics per estar-s’hi, i el de la gorra Aqui, a Sant Joan, hem de tornar-hi a veure-ho amb tot el seu esplendor Persones com en Ricard que tan estima la muntanya i fa encomanar aquest sentiment.

Crònica que podeu veure al blog de’ n RicardIl·luminats a la cerca del Sant Grial

Publicat per ricard | 13 Abr, 2009

Des de la lectura d’un post en el bloc de l’amic Pep que havíem decidit que un dia el portaria a donar un tomb per les ermites de Montserrat. Però quan seria això ? Què millor que aprofitar els dies de Setmana Santa ? I posats a fer que sigui un dia significatiu: el Divendres Sant.

Segons es diu, en aquesta data en la muntanya de Montserrat s’il·lumina el lloc on hi ha amagat el Sant Grial.

Les previsions meteorològiques no auguren res de bo, però allà ens plantem tres il·luminats (en Pep, la Teresa i jo) disposats a desafiar a les forces de la natura. Deixem el carro al costat de Santa Cecília i just al davant trobem les primeres senyals que ens marcaran l’inici del nostre camí. Fa fresca i una lleugera roina ens crea dubtes en la tria del nostre vestuari.

 



El camí és estret, però ben marcat. Va pujant lleugerament. El contacte constant amb les branques i matolls ens va humitejant, però aviat entrem en calor. De tant en tant el pas per algunes zones de pedres mullades ens fa prendre precaucions per evitar perilloses relliscades. Entre boires deixem enrere el majestuós Cavall Bernat i per un moment podem albirar el paisatge que tenim als nostres peus.

 



A falta de trobar la llum que ens il·lumini en el nostre camí l’oracle de l’Alpina ens fa un bon servei en alguns moments. Estem a sobre el monestir i podem visitar la primera ermita, la de Santa Trinitat que en la seva època de més esplendor era la més gran de totes.

Ens apropem a la de Sant Dimes i de la Santa Creu però no les podem veure. La boira ens juga una mala passada. Intuïm que estem a prop, però els cingles que també tenim propers ens fan ser prudents i ens retirem a la cerca de Sant Benet, aquesta més fàcil de trobar.

Camí cap a Sant Joan passem pel costat de Santa Anna, però no sabem veure els pocs murs que encara resten dempeus. Avui els designis divins no ens volen ser propicis i ens amaguen els preuats tresors que anaven cercant. Podem visitar Sant Joan i Sant Onofre, unides per un estret passadís penjat al mig de la roca i deixem per un altre dia les misterioses escales que al mig de la boira s’enfilen amunt. Potser cap el cel ?

 



Agafem el camí de tornada, ara si ja a bon ritme, pels camins de la cursa de l’Alba, cap el Monestir i a partir d’aquí per la carretera fins el cotxe, amb el ferm propòsit de cercar una dia més propici que ens permeti tornar amb millors garanties de poder assolir el nostre objectiu de visitar les 13 ermites, i no tan sols 4, i per què no, potser localitzar el Sant Grial

Enguany els reptes els tinc superats almenys a dia d’avui. Ara em faria il·lusió, donat que no m’he lesionat amb tota la tralla que no es poca, de fer la Montserrat-Reus, del mes de juny. M’adono que no puc portar els ritmes d’abans, però en conformo en que he tingut una temporada divertida.Aquest diumenge, al igual que l’anterior, no tenia previst fer una cursa de muntanya i com que la Montse em va dir que en Bernat estaria fent la que es celebrava a Manresa, sense dubtar-ho m’apunto a veure que passa. Durant la setmana anava plovent i això no presagiava res bo.Arribo a les pistes d’atletisme del Congost on em trobo a l’Eugeni i en Sebastian. El primer disposat a realitzar el repte, amb en Sebastian com a espectador i fidel acompanyant del seu amic i pare del nostre Javi de Sevilla. Veig arribar la Montse i familia i aviat rodem amb en Bernat, per les pistes tot rememorant vells temps.Només començar i fangeig que feia presagiar que la cosa seria per enmarcar i em poso darrera la gent i vaig fent sense amoïnar-me d’agafar posicions, tan sols no patinar. Anem fent i al començament inclús anem per una carretereta local i aviat enfilem cap la muntanya on al cap de poca estona ja no dominava els meus peus. Haig de dir que en un punt l’amic que duia al darrera m’ajudava a enfilar-me donat que no era capaç d’avançar. I és clar, primera tocada al pompis impulsiva. Però, el pitjor estava per arribar. En un cert punt de la pujada tots anàvem agafats per les herbes i matolls que ens servien de lianes i, segona empenta al mateix lloc, ara per un amic diferent. Deu ser que és el lloc per millor agafar, però la veritat que després de pràcticament vint-anys de curses, era la primera vegada.A la baixada algun conegut em deia que ja quedava poc per anar per terreny pla, el futur sogre de’n Fabra, donat que la baixada i per mi de pànic. Quan em passaven gent, feia fredar el domini i la rapidesa baixant. En el meu cas, més prop de caminar que de córrer. Ara, m’ha quedat un record profund i bonic i ganes de tornar-hi. A l’arribada uns bons talls de coca i per repetir, amb begudes a dojo, amb bons porrons de vi dolç, com servei de dutxes i tot el que representa sentir-se molt ben tractat. Una cursa del tot recomanable i content d’haver encertat en la decisió d’anar-hi.En Bernat ho fa molt bé i va arribar un quart abans que jo, així com l’Eugeni que també va fer un paper molt digne, com no podia ser d’altre manera.

Bernat, Jordi Torres, Dani Mañosa, Josep Casals i Marta

En Dani i en Jordi son ells dos bons amics. Al Dani el conec des de que erem molt menuts, del barri, donat que érem veïns i, en Jordi, vivia al carrer Vallparadis i anàvem a la mateixa escola i sempre ens recordem els uns dels altres. La Parella Josep i Marta, de Manresa: dos mossenaires il·lustres i que corren plegats i amb un molt bon estil.

En Bernat, un fenòmen que domina tots els terrenys i ho fa digne de molta admiració per part meva.

Tot plegat, uns molts bons records.

Estrec la crònica del blog de Manresa:

Manresa, 29/03/09La 2na Cursa de Muntanya de Manresa es recordarà per la duresa que avui han hagut de suportar els corredors que han pres part en aquesta segona edició. La adversa climatologia viscuda hores abans a Manresa feia inviable pujar al Collbaix amb l’equipament per mesurar la cronometrada, i per tant aquesta s’ha hagut de anul.lar.Tot i aixì s’ha mesurat la crono del que finalment ha estat el guanyador: AGUSTI ROC ha pujat el Collbaix en 8’27” en unes condicions de terreny que feia quasi epic poder donar una gambada en positiu. Tot i les condicions adverses, avui hi havia “ganes” de correr, amb 249 corredors a la sortida dels 288 inscrits (superant els 212 inscrits de la primera edició), i això s’ha traduit els excel.lents registres dels dos atletes que han comandat la prova des de el tret de sortida. AGUSTI ROC i JUST SOCIATS. Els dos atletes han anat junts des de la sortida. En el quilòmetre 9, SOCIATS avantatjava a ROC en 14 segons, però aquest ha aconseguit atrapar de nou al corredor de CA Manresa, per avançar-lo i deixar-lo i a partir del quilòmetre 14, ROC s’ha llançat cap a la victòria en aquesta segona edició.ROC ha estat finalment el clar guanyador de la prova amb 1h14’05”, avantatjant en poc mes d’un minut a SOCIATS (1h15’13”). El tercer graó del podi ha estat per el callussenc JOSEP BARRUFET (1h18’54”).En l’apartat femení, la vigatana LAIA ANDREU ha estat l’atleta que ha dominat durant tota la prova, guanyant amb 1h34’15”. La manresana NURIA PICAS (guanyadora de la primera edició) ha estat segona amb 1h37’36”, i tercera ha estat l’especialista de muntanya de CA Manresa MARTA BUSQUETS amb 1h40’11”.Finalment han estat 243 corredors els que han acabat la prova (198 van fer-ho en el 2008).Ha estat una cursa plena d’imatges d’extrordinaria bellesa, per poder veure l’esforç amb que els corredors han hagut de posar-hi per superar situacions de dificultat degut a la precarietat del terreny.