Arxivar per 29, abril de 2009

29 abr. 2009


Els Cinc Cims amb 10h 38′

Classificat com a General

Sonava bé això dels “cinc cims” i aprofitar l’experiència de les vuit edicions anteriors i llegint fòrums antics, et podies fer una idea del que m’esperava. Doncs sempre hi ha coses que fan que la jornada no sigui previsible. Arribo perfecte al centre excursionista de Castellar, allà saludar a l’Anna, la muller de Josep Mª Torras, un mite del món de les curses i excursionisme i de moltes altres coses.




També puc parlar amb algun altre amic i just quan deixava el control de sortida, em trobo a l’Anna Cos, J.L.Franco i l’Alfred que aviat em passarien i força de pressa. També just a la sortida Xavier Caros preparant els bastons.
Segueixo a la gent i miro les tires plàstiques fins deixar la ciutat i inicio el recorregut en direcció al canal de Santa Agnés, que no conec gaire, però que sento que es diu així. Anem enfilant la muntanya sense massa bones vistes, per la boira baixa.


Amb aquest noi vaig pujar a la Mola i una nòia que havia fet la marxa dels matxos la setmana passada

Arribo dalt, fitxo i cap al Montcau. Allà em creuo amb els tres companys abans citats que anaven de baixada pel mateix lloc on nosaltres pujàvem.



Dalt el Josep Mª ens fitxava i fa anar el comentari de que encara ens escaparem de la pluja i pot sortir el sol. Alguna goteta anava caient. Arribo a Coll d’Eres i vaig baixant direcció a la font del Llor i vindria la primera sorpresa: m’equivoco i quan no veig senyals penso, torna enrera i venien un parell perduts com jo, que insisteixen en que anava bé. Doncs no, s’ha de tornar a recular per segona vegada. Ara si, hi tornem i al cap de poca estona ens posem pel mig d’unes bardisses que no hi ha manera de sortir-se’n, tot i que ara ja érem quatre. Un d’ells, em recordava algun familiar meu, amb un parlar d’allò més educat i amb un fil agradable. Tot esgarrinxat i sagnant una mica, tornem a la via bona i decideixo deixar els dos esverats per anar pel meu compte i així mica en mica arribar, a la font del Llor on els ràpids passaven de llarg i m’aturo a retratar i veure una mica.


Aviat trobarem un avituallament on la coca i el cacaolat ajudaran a refer-se de l’aventura,


Ara vaig seguint tot sol i tot i que les senyals no em donen confiança,






vaig endavant, fins que a un lloc i de lluny veig que els que em precedeixen a bastant distància es salten els senyals; els xiulo i jo vaig seguint els senyals.



Passada una estona venia tot de gent en sentit contrari i em pregunten d’on venim. Eren els que posaven els senyals d’una altre marxa.

Ara ens anem creuant amb molta gent i en un moment donant veig que és “La Marxa de la regularitat, de Castellar del Vallès”. Un esglai s’apodera de mi: a veure si m’he equivocat i torno a ser a Castellar.

Vaig a un ritme molt lent i per aquelles casualitats, m’atrapen en Josep Casals i la Marta. I no, tranquil·litat: estem a Sant Llorenç Savall.

Fitxem a la plaça i em diuen que van buscant un lloc on veure, ja que no porten beguda i van patint.



A en Josep li ofereixo de la que porto, però serà a raig de canti del proper control on veu tant, que inclús no li senta massa bé.

Passem una bona estona trotant i xerrant i veig que m’estic desgastant molt ràpidament i quan veig un grupet els deixo marxar i veig com desapareixen mica en mica tots dos.
Ara venia el que creia que m’escaparia. Unes gotes molt grosses donaven un pista de la tempesta que aviat em deixaria mullar de les celles a les ungles dels peus, sense oblidar un mil·límetre. A més, en un moment donat em passa un caminant i donat que hi ha inclús turmenta elèctrica, que aturem els mòbils. Ara toca treure’s la papalina tota xopa, mullar-se encara més, buscar el mòbil a la motxilla i tocar l’off. Continuo mig caminant mig patinant i per acabar-ho d’adobar pedre. Arribo a un encreuament on hi havia un avituallament i ens diuen que no podem menjar fins pujar abans a Sant Sadurní de Gallifa a fitxar. Entre patinades, les mans fredes com el gel, els ensurts per la meva poca gràcia i les espardenyes una mica inadequades, arribo dalt on s’ofereixen en cercar el cartó dins de la meva motxilla.
Ara si, avall una bona estona fins a fer un entrepanet de formatge i un parell de gots de cola.
Ara si que el camí es torna perillosissim per persones com jo que son la patositat en persona, però mica en pica va aturant-se la pluja i va veient-se zones de blau al cel.



Aquí es va donar una anècdota, que jo analitzant veia clar que no seria capaç de sortir aixut de passar aquest tronc, deixo passar a qui m’anava darrera que semblava un expert, i peu a l’aigua i a més deixa el tronc mullat. Ve un altre home i també el deixo passar dient que ho estic estudiant. Fa gràcia, que ho veu claríssim. Mala sort que havia amagat la càmera, donat que va anar tot ell al mig de l’aigua de quatre potes. Jo, a partir de les pedres: també peus dins.
Ara bé el Farell on fem una bona recuperació


Pujant, pujant fins el Pic del Vent, arribo dalt, miro les boniques vistes i al cap d’una estona tornava a estar perdut.









Refaig les meves passes i vet a qui que em torno a trobar a l’home que havíem sortit plegats de les bardisses. Vaig descobrir que no s’havia fixat en mi, cosa normal, i m’ajuda amb el seu coneixement i tot i que les senyals no estaven gens clares, ens porta al camí. A partir d’aquí ja no el deixaré i no tan sols això si no que bé un noi de Sabadell amb el que anirem tots tres tota l’estona, anar parlant de tot tipus de temes relacionats amb caminades, maratons, marxes, racons fins al puig de la creu on el control ens informa que han passat setanta-cinc persones.
Anem baixant i passem que davant de casa seva, on tota la seva família l’estan esperant i fan boniques bromes, tot molt divertit.




Al centre ens donen una samarreta, un llibre, un tall de coca i cola, i saludo de nou l’Anna de’n J.Torras i cap a casa amb les ganes de repetir.

Comentaris tancats a Els Cinc Cims amb 10h 38′

29 abr. 2009


Els Cinc Cims amb 10h 38′

Classificat com a General

Sonava bé això dels “cinc cims” i aprofitar l’experiència de les vuit edicions anteriors i llegint fòrums antics, et podies fer una idea del que m’esperava. Doncs sempre hi ha coses que fan que la jornada no sigui previsible. Arribo perfecte al centre excursionista de Castellar, allà saludar a l’Anna, la muller de Josep Mª Torras, un mite del món de les curses i excursionisme i de moltes altres coses.




També puc parlar amb algun altre amic i just quan deixava el control de sortida, em trobo a l’Anna Cos, J.L.Franco i l’Alfred que aviat em passarien i força de pressa. També just a la sortida Xavier Caros preparant els bastons.
Segueixo a la gent i miro les tires plàstiques fins deixar la ciutat i inicio el recorregut en direcció al canal de Santa Agnés, que no conec gaire, però que sento que es diu així. Anem enfilant la muntanya sense massa bones vistes, per la boira baixa.


Amb aquest noi vaig pujar a la Mola i una nòia que havia fet la marxa dels matxos la setmana passada

Arribo dalt, fitxo i cap al Montcau. Allà em creuo amb els tres companys abans citats que anaven de baixada pel mateix lloc on nosaltres pujàvem.



Dalt el Josep Mª ens fitxava i fa anar el comentari de que encara ens escaparem de la pluja i pot sortir el sol. Alguna goteta anava caient. Arribo a Coll d’Eres i vaig baixant direcció a la font del Llor i vindria la primera sorpresa: m’equivoco i quan no veig senyals penso, torna enrera i venien un parell perduts com jo, que insisteixen en que anava bé. Doncs no, s’ha de tornar a recular per segona vegada. Ara si, hi tornem i al cap de poca estona ens posem pel mig d’unes bardisses que no hi ha manera de sortir-se’n, tot i que ara ja érem quatre. Un d’ells, em recordava algun familiar meu, amb un parlar d’allò més educat i amb un fil agradable. Tot esgarrinxat i sagnant una mica, tornem a la via bona i decideixo deixar els dos esverats per anar pel meu compte i així mica en mica arribar, a la font del Llor on els ràpids passaven de llarg i m’aturo a retratar i veure una mica.


Aviat trobarem un avituallament on la coca i el cacaolat ajudaran a refer-se de l’aventura,


Ara vaig seguint tot sol i tot i que les senyals no em donen confiança,






vaig endavant, fins que a un lloc i de lluny veig que els que em precedeixen a bastant distància es salten els senyals; els xiulo i jo vaig seguint els senyals.



Passada una estona venia tot de gent en sentit contrari i em pregunten d’on venim. Eren els que posaven els senyals d’una altre marxa.

Ara ens anem creuant amb molta gent i en un moment donant veig que és “La Marxa de la regularitat, de Castellar del Vallès”. Un esglai s’apodera de mi: a veure si m’he equivocat i torno a ser a Castellar.

Vaig a un ritme molt lent i per aquelles casualitats, m’atrapen en Josep Casals i la Marta. I no, tranquil·litat: estem a Sant Llorenç Savall.

Fitxem a la plaça i em diuen que van buscant un lloc on veure, ja que no porten beguda i van patint.



A en Josep li ofereixo de la que porto, però serà a raig de canti del proper control on veu tant, que inclús no li senta massa bé.

Passem una bona estona trotant i xerrant i veig que m’estic desgastant molt ràpidament i quan veig un grupet els deixo marxar i veig com desapareixen mica en mica tots dos.
Ara venia el que creia que m’escaparia. Unes gotes molt grosses donaven un pista de la tempesta que aviat em deixaria mullar de les celles a les ungles dels peus, sense oblidar un mil·límetre. A més, en un moment donat em passa un caminant i donat que hi ha inclús turmenta elèctrica, que aturem els mòbils. Ara toca treure’s la papalina tota xopa, mullar-se encara més, buscar el mòbil a la motxilla i tocar l’off. Continuo mig caminant mig patinant i per acabar-ho d’adobar pedre. Arribo a un encreuament on hi havia un avituallament i ens diuen que no podem menjar fins pujar abans a Sant Sadurní de Gallifa a fitxar. Entre patinades, les mans fredes com el gel, els ensurts per la meva poca gràcia i les espardenyes una mica inadequades, arribo dalt on s’ofereixen en cercar el cartó dins de la meva motxilla.
Ara si, avall una bona estona fins a fer un entrepanet de formatge i un parell de gots de cola.
Ara si que el camí es torna perillosissim per persones com jo que son la patositat en persona, però mica en pica va aturant-se la pluja i va veient-se zones de blau al cel.



Aquí es va donar una anècdota, que jo analitzant veia clar que no seria capaç de sortir aixut de passar aquest tronc, deixo passar a qui m’anava darrera que semblava un expert, i peu a l’aigua i a més deixa el tronc mullat. Ve un altre home i també el deixo passar dient que ho estic estudiant. Fa gràcia, que ho veu claríssim. Mala sort que havia amagat la càmera, donat que va anar tot ell al mig de l’aigua de quatre potes. Jo, a partir de les pedres: també peus dins.
Ara bé el Farell on fem una bona recuperació


Pujant, pujant fins el Pic del Vent, arribo dalt, miro les boniques vistes i al cap d’una estona tornava a estar perdut.









Refaig les meves passes i vet a qui que em torno a trobar a l’home que havíem sortit plegats de les bardisses. Vaig descobrir que no s’havia fixat en mi, cosa normal, i m’ajuda amb el seu coneixement i tot i que les senyals no estaven gens clares, ens porta al camí. A partir d’aquí ja no el deixaré i no tan sols això si no que bé un noi de Sabadell amb el que anirem tots tres tota l’estona, anar parlant de tot tipus de temes relacionats amb caminades, maratons, marxes, racons fins al puig de la creu on el control ens informa que han passat setanta-cinc persones.
Anem baixant i passem que davant de casa seva, on tota la seva família l’estan esperant i fan boniques bromes, tot molt divertit.




Al centre ens donen una samarreta, un llibre, un tall de coca i cola, i saludo de nou l’Anna de’n J.Torras i cap a casa amb les ganes de repetir.

Comentaris tancats a Els Cinc Cims amb 10h 38′