04 gen. 2009
Un solitari a la Muntanya de Montserrat
Reconec que soc un solitari, que moltes vegades vaig acompanyat. De vegades penso que dir que m’ho passo tan bé, denota que anar sol m’agrada. Penso que hi ha un temps per cada cosa i que anar a la muntanya i sentir-se el cor, mirar el paisatge i gaudir-lo, amb el pensament com a única companyia. Vas realitzant cròniques mentals, penses amb la feina, la família, els amics: envoltat d’una entorn magnífic. Que més es pot demanar ? Com cada matí, mentre em preparo el cafè amb llet, connecto les noticies de tv3, miro el correu i avui inclús per sentir-me compromès poso al facebook “me’n vaig a intentar pujar corrent de Monistrol a Sant Jeroni pels tres quarts.”. Bé, senzillament és per comprometre’m sense saber a qui li pot importar: a pocs, penso. Pujo al cotxe i miro el rellotge, per saber què trigo a arribar al punt de sortida, per si torno a repetir, que serà aviat: ja m’ho dic. El rellotge del cotxe marca les 08:06 i a les 08:28 ja soc a la plaça de Monistrol. Busco on deixar al cotxe, aparco i em faig una fotografia, posant la càmera amb un contenidor d’escombraries: el de plàstic per ser més exacte.   Miro la plaça emboirada i solitària i tinc la incertesa en aquests moments de s’hi fet una bona tria pel meu primer diumenge de l’any.  Penso que els records i pensaments ens els quedem sempre per nosaltres, però com tinc la necessitat d’explicar-los, res millor que la meva petita càmera per il·lustrar un excursió en solitari, per un dels paratges més bonics que conec. Aquí em disposo a engegar a córrer.  Els senyals coneguts tant del GR com els de la Matagalls en desperten bells records de marxes anteriors i aquests arbres sense fulles, per l’època, em fan feliç com moltes altres vegades.  Un munt de recorreguts convergeixen pel mateix camí. Aquesta pared natural, gairebé no li caben més senyals. Una cosa m’ha passat, que era important. La meva intenció era pujar pels 3/4, que és l’únic camí que conec per aquesta cara de la muntanya. En un moment donat, quan passo per l’encreuament, hi havia un senyal que no em deixa passar, per la recent esllavissada, i imagino per protegir-nos, no em deixa pujar. Faig uns metres, dient que quan ho vegi cru, o algú m’alerti giraré cua; però aviat canvio de parer i decideixo tornar a la pista i continuar amb l’esperança de trobar una nova manera de d’assolir el meu objectiu.  En aquest lloc torno a veure altres possibilitats d’apropar-me a la magnífica muntanya, amb un rètol fet sobre fusta i al foc, que m’agrada i fotografio. Encara no veia clar si podria pujar. Qui sap, i si no hi ha opció i tinc que tornar: quin fracàs.  Fins aquest moment no havia aconseguit ubicar-me, donat que la muntanya estava amagada per la boira. Al veure-la tens un plaer especial. Tinc que tenir present que per aquí no he passat mai i no he preguntat si vaig bé.  Uns instants després i com per art de màgia, un claredat en fa adonar que he superat per sota el punt de l’esllavissada, i a la primera ocasió, m’enfilaré direcció dalt.  darrera deixo boniques vistes, emboirades, això si.  Endevino allà lluny la meva Mola estimada, que feia un parell de dies vaig tenir la sort de tornar a veure.     Conforme vas pujant, menys boira i millor nitidesa   Moments que el mateix camí es va obrint  Posarem un corredorets d’ateretzo   Reconec ara més la Mola  Aquests rètols m’agraden. En plena era de la informàtica, injecció de tinta, el rètols plastificats, serigrafiats i no sé quatres coses més: unes fustes i lletra feta de forma casolana: m’encanta  Més senyals, per enlloc diu que és per aquí: vinga que Montserrat és cap amunt.  Les escales posen forts als atletes afeccionats com jo; almenys això diuen. Doncs escales  Com puja de ràpid això. El cor batega i el sento. Bon senyal  Que sí, que és per aquí.  Com més amunt, més avall la boira  Quin ensurt; pensava que l’excursió tocava fi: i no. Marcava el camí de la dreta: eiii, el de l’esquerra ja me’l conec. Ja se on soc i és obert   Sempre dic que vull anar a la Santa Cova, i fa un munt d’anys que la miro des d’aquí. A veure !   Està clar, no !   Un monjo, de pedra. Més tard en veuré un de debò carregat amb diaris. Llàstima que no l’he retratat. Tenia una presència imponent  Estic apunt de fer la primera etapa.  I la sort que han tingut aquests dies de tenir el telefèric. Sense aquest mitjà de transport, no s’hagués pogut evacuar tota la gent que va quedar aïllada i ara molt del que es necessita al monestir pot pujar per aquí, almenys les coses petites.    Primer habitant amb el que trobo en la meva ascensió !  Per mi perfecte que no hi hagi ningú. M’agrada molt. També entenc que tot aquest patrimoni no estaria tan ben conservat si no fos pels peregrins i els turistes.   Posem algun monigot per fer veure que hi havia algú.   Dos caminadors algun treballador de la zona. Deu n’hi do  Vida humana excursionista !!    l’excursionista no para quiet, la gent s’amontega per veure l’espectacle  Sembla que aquest Abat va tenir molt a veure per que existeixi totes aquestes construccions humanes    Cap a Sant Jeroni, que hi manca gent !!  Els monjos benedictins son persones que viuen molt d’aprop tot el mon Cristià, de fet és la seva vida. L’entorn de la muntanya, patrimoni de la humanitat, símbol del catalanisme també, el fa més magnífic. Els humans construïm elements que ens donen esperança i ens envoltem de símbols i jo, com a persona molt respectuosa admiro l’obra i treballo el meu pensament.  Anem per la segona etapa i força important, ara que ja tenim algun símptoma de cansament, de fet les escales les pujo dificultosament i sort n’hi ha que les fotografies em distreuen. Em passa que ja estic pensant en tornar-hi quan encara hi soc.  Aquesta informació és nova. No fa pas gaire no hi era, reconec que no se massa camins de Montserrat   De tant en tant em poso davant de la càmera. Algun dia hem pot servir per saber que hi he estat, quan ja no pugui pujar-hi. Sé que ploraré.   El Pla dels Ocells; aquí m’aturo i em poso bé les malles que fan que les meves gruixudes cuixes freguin més del compte i pugui acabar amb ferida. Just en aquest moment, veig un corredor que també va amunt, amb el seu gosset. Jo tenia de venir amb en Nuck, però a la passejada matutina he vist que anava una mica coix, no sé per què, i he pensat no força’l.  També sempre dic que tinc que anar a veure on para el Funicular de Sant Joan, i sembla que no trobo el moment. Ara m’he posat al cap, donar més voltes per aquests indrets. A veure si aconsegueixo descobrir-los per primera vegada. Aq uesta capella, sembla que és de Santa Anna, però en tinc algun dubte i hauré d’investigar. Està a una esplana molt bonica. Des d’aqui hi ha dos camins: sempre agafo el mateix. Si ja ho dic jo, que no soc massa de fer provatures   Aquí estic parant l’orella per sentir el clic de la càmera. Cap on miro no hi ha res i el gest de córrer. Bé, justet, justet,     A 1236 metres les vistes son d’impresió   El mirador de Sant Jeroni és un dels llocs per estar on et sents petit, petit. Bé; donat que pujant m’he anat entrenint per aquí per allà a anar retratant per engruixir el meu record, els temps emprat sense parar el cronòmetre des de la Plaça de Monistrol fis aqui de 2h15′. Ara la idea era concentrar-me per no caure, i baixar corrent sense parar, que també costa. De fet ara el meu estil és més relaxat que fa uns anys i la por a fer una tombarella em fa ser prudent. Gaudeixo un munt de l’entrenament i poca gent a la que saludar. En total unes sis o set persones, cosa inaudita si no fos per què la carretera no permet l’atansament de vehicles. Vaig baixant fins la pista, i d’aquí el darrer corriol fins al poble. Busco al carrer de la Font, doncs la Font. Veig que no està massa ben conservada, però aprofito per omplir la meva cantimplora i m’en vec un bon traguinyol. Arrribo al cotxe tot havent parat el cronòmetre en 3h24′, que no està gens malament. Si tot va bé, a la primera ocasió hi torno. Avui estic content, donat que l’esport em possibilita poder gaudir d’aquestes meravelles.   Ja estic al cotxe  Ja no hi ha boira. |
15 respostes
Pep,
Au que hauràs gaudit força, les fotos et delaten. Has fet mai la cursa de l’Alba? Ara el poder anar per Montserrat amb poca gent és per dies comptats.
Si, l’he fet tres ocasions; vaig descobrir molts d’aquests camins, per la cursa de l’Alba.
He triat precisament avui, per què gaudir d’aquesta immensitat en solitud: ho magnifica encara més.
He fruït veient tot el recorregut i les fotos.
He de reconèixer que sou uns esforçats els que feu tot això i mereixeu tota la meva admiració.
De tant en tant entro al teu blog i difruto seguint-te ..
Una abraçada i que per molts anys puguis seguir corrent.
Gràcies Jaume per les teves paraules; saber que hi ha algú com tu que hagi fruït, em dona ganes de fer públic tots aquests sentiments, barrejant-los amb les fotografies. Molt agraït !.
M’ha agradat llegir-te. Montserrat també és una muntanya màgica i bon lloc per gaudir del nostre esport. Un molt bona ruta i alhora engrescadora és donar un tomb per totes les ermites. La que creus que és Sta. Anna (segurament és St. Jeroni) no ho és ja que aquesta està molt malmesa i només hi queden alguns murs. Segur que hi has passat pel costat, però no l’has vist queda molt amagada. Si vols busquem un dia i fem la ruta. S’ho val.
Gràcies Ricard !, m’agrada la teva proposta.
Crec que tots dos estimem molt aquests llocs tan propers que ens envolten.
Quan tinguis la ruta pensada, posem un dia i re-descobrim. Molt agraït de que diguis que t’ha agradat llegir-me. M’omple de satisfacció.
Hola Pep, m’ha agradat molt el teu reportatge, es una ruta que l’hi fet varies vagades amb la Paula i els Fabras, es un indret molt maco i canyero per entrenar.
Aquest mati hi pujat a la Mola caminan xino xano i m’hi trovat al Zarco,Antonio i Piqueras que ja bajaben d’esmorzar.
Fa gràcia que som corredors i a tots ens agraden les mateixes coses.
Es bon senyal que ja puguis fer aquestes caminades i trobar amics de tota la vida dalt de la muntanya referma encara més que hi ha moltes coses que ens uneixen. L’Antonio i en Zarco molts dissabtes tinc la sort de entrenar amb ells; Piqueras sé que ha tingut de deixar de córrer, encara que pot caminar junt els seus dos bons amics.
Molt agraït Salvador i continua amb la teva recuperació que queden moltes coses per fer en el món atlètic.
Hola Pep,
Bella crònica que m’ha fet trescar ara que no puc fer gaire gran cosa. Les teves paraules tenen gust de lleugeresa, i amanides amb fotos, esdevenen un bon aliment per a la imaginació.
Fa poc que em van fer descubrir aquestes muntanyes i ja estic pensant en tornar-hi -o retornar-hi-.
Si em permets un altre comentari, a la muntanya sovint hi vaig per no pensar en res, just el contrari de la ciutat, on pots anar pensant en les teves coses mentre estudies els tipus humans o observes els edificis.
Gràcies per explicar-ho
Caram Pep…m’has ben emocionat llegint aquesta crònica d’aquesta pujada a Montserrat, perquè a mi em passa el mateix…no només amb Montserrat sinó amb La Mola, i crec que és més intens per a mi amb la Mola que no pas amb Montserrat…que quan no hi pugui pujar, ploraré…
Bon any Pep!
Luigi, només cal llegir el que escrius al teu blog, per saber que saps apreciar tot el que ens envolta.
El teu comentari està molt bé, encara que la mateixa muntanya amb soledat et dona plaer i caldo de cultiu de bones pensades.
Cristina, la Mola té aquest encant de que no hi pugen cotxes i els camins i vistes son d’impressió. És per això que aquest diumenge era important d’anar-hi a Montserrat. La muntanya com més poc sorollosa, millor.
Gràcies Luigi i Cristina pel seguiment i les paraules, i fins aviat.
-“quan ja no pugui pujar-hi. Sé que ploraré” Pep hauràs de fer com jo… sense adonar-me’n he pujat al costat teu, gràcies per deixar-me ser-hi. Saps quantes fotos hi ha al post 69 un número màgic +1 repetida la 37, precioses m’han donat una visió diferent de Montserrat per els entorns i l’absència de persones, això ronden els gats sants em plena llibertat. Corrien els 80es sortíem de Granollers 8 mati i a les 13 h dutxat a casa a Les Franqueses, no anava a peu però si amb bicicleta, ara però “no ploro pas” doncs hi he pujat des d’una altre vessant amb tu, josep
Encara que em fa una mica de vergonya confesso, què alguna vegada ploro mirant a la meva àvia com es va perdent, veient una pel·lícula de les que en diuen de mocador, mirant endarrera, també, i quan penso que és un privilegi poder anar per aquests llocs, ser-hi i gaudir-los, m’adono que no som masses els que ho fem i veig, també qui no hi pot ser, pensant que també en seré un de vosaltres i m’ensenyes una manera de també poder-hi anar: amb el pensament.
El cervell ens permet viatjar en el temps, com ara m’expliques com sorties des de Granollers. Aquest tresor ja és teu. Gràcies Josep !!
Caram, tens cops amagats eh? Molt maca aquesta sortida, que vaig fer no fa gaire amb en Orxo, XaviMiquel, Ferran, Juan….. i bons records de la pujadeta a St. Jeroni.
Ahir, com vas fer tu diumenge, vaig anar a fer tot solet una volteta ‘escurçonera’ per La Mola, cercant nous camins que desprès no sabré trobar, sota un dia gèlid, amb boira fred i uns paissatges plens de gebre fantàstics (a veure quin dia m’acostumo a correr amb càmera i intento inmortalitzar aquest encissadors moments de solitut i natura)
A veure si quedem ben aviat i fem una bona corre-xerrada-muntanyera, ok?
La muntanya de Montserrat té un atractiu similar a la Mola, amb aquest misticisme que les caracteritza a les dues.
La càmera és un element que fa retenir les imatges, podent-les compartir i donen una idea aproximada del que has viscut. Intento portar-la sempre.
Aquest proper diumenge encara estarà tallada la carretera i es seguirà respirant aquesta soledat de la que parlo. No em fa res repetir-la, si et ve degust. Gracies Xavi.