Arxivar per gener de 2009

04 gen. 2009


Un solitari a la Muntanya de Montserrat

Classificat com a General

Reconec que soc un solitari, que moltes vegades vaig acompanyat. De vegades penso que dir que m’ho passo tan bé, denota que anar sol m’agrada. Penso que hi ha un temps per cada cosa i que anar a la muntanya i sentir-se el cor, mirar el paisatge i gaudir-lo, amb el pensament com a única companyia. Vas realitzant cròniques mentals, penses amb la feina, la família, els amics: envoltat d’una entorn magnífic. Que més es pot demanar ? Com cada matí, mentre em preparo el cafè amb llet, connecto les noticies de tv3, miro el correu i avui inclús per sentir-me compromès poso al facebook “me’n vaig a intentar pujar corrent de Monistrol a Sant Jeroni pels tres quarts.”. Bé, senzillament és per comprometre’m sense saber a qui li pot importar: a pocs, penso. Pujo al cotxe i miro el rellotge, per saber què trigo a arribar al punt de sortida, per si torno a repetir, que serà aviat: ja m’ho dic. El rellotge del cotxe marca les 08:06 i a les 08:28 ja soc a la plaça de Monistrol. Busco on deixar al cotxe, aparco i em faig una fotografia, posant la càmera amb un contenidor d’escombraries: el de plàstic per ser més exacte.   Miro la plaça emboirada i solitària i tinc la incertesa en aquests moments de s’hi fet una bona tria pel meu primer diumenge de l’any. Penso que els records i pensaments ens els quedem sempre per nosaltres, però com tinc la necessitat d’explicar-los, res millor que la meva petita càmera per il·lustrar un excursió en solitari, per un dels paratges més bonics que conec. Aquí em disposo a engegar a córrer. Els senyals coneguts tant del GR com els de la Matagalls en desperten bells records de marxes anteriors i aquests arbres sense fulles, per l’època, em fan feliç com moltes altres vegades. Un munt de recorreguts convergeixen pel mateix camí. Aquesta pared natural, gairebé no li caben més senyals. Una cosa m’ha passat, que era important. La meva intenció era pujar pels 3/4, que és l’únic camí que conec per aquesta cara de la muntanya. En un moment donat, quan passo per l’encreuament, hi havia un senyal que no em deixa passar, per la recent esllavissada, i imagino per protegir-nos, no em deixa pujar. Faig uns metres, dient que quan ho vegi cru, o algú m’alerti giraré cua; però aviat canvio de parer i decideixo tornar a la pista i continuar amb l’esperança de trobar una nova manera de d’assolir el meu objectiu. En aquest lloc torno a veure altres possibilitats d’apropar-me a la magnífica muntanya, amb un rètol fet sobre fusta i al foc, que m’agrada i fotografio. Encara no veia clar si podria pujar. Qui sap, i si no hi ha opció i tinc que tornar: quin fracàs. Fins aquest moment no havia aconseguit ubicar-me, donat que la muntanya estava amagada per la boira. Al veure-la tens un plaer especial. Tinc que tenir present que per aquí no he passat mai i no he preguntat si vaig bé. Uns instants després i com per art de màgia, un claredat en fa adonar que he superat per sota el punt de l’esllavissada, i a la primera ocasió, m’enfilaré direcció dalt. darrera deixo boniques vistes, emboirades, això si.   Endevino allà lluny la meva Mola estimada, que feia un parell de dies vaig tenir la sort de tornar a veure. Conforme vas pujant, menys boira i millor nitidesa Moments que el mateix camí es va obrint Posarem un corredorets d’ateretzo Reconec ara més la Mola Aquests rètols m’agraden. En plena era de la informàtica, injecció de tinta, el rètols plastificats, serigrafiats i no sé quatres coses més: unes fustes i lletra feta de forma casolana: m’encanta Més senyals, per enlloc diu que és per aquí: vinga que Montserrat és cap amunt. Les escales posen forts als atletes afeccionats com jo; almenys això diuen. Doncs escales Com puja de ràpid això. El cor batega i el sento. Bon senyal Que sí, que és per aquí. Com més amunt, més avall la boira Quin ensurt; pensava que l’excursió tocava fi: i no. Marcava el camí de la dreta: eiii, el de l’esquerra ja me’l conec. Ja se on soc i és obert Sempre dic que vull anar a la Santa Cova, i fa un munt d’anys que la miro des d’aquí. A veure ! Està clar, no ! Un monjo, de pedra. Més tard en veuré un de debò carregat amb diaris. Llàstima que no l’he retratat. Tenia una presència imponent Estic apunt de fer la primera etapa. I la sort que han tingut aquests dies de tenir el telefèric. Sense aquest mitjà de transport, no s’hagués pogut evacuar tota la gent que va quedar aïllada i ara molt del que es necessita al monestir pot pujar per aquí, almenys les coses petites. Primer habitant amb el que trobo en la meva ascensió ! Per mi perfecte que no hi hagi ningú. M’agrada molt. També entenc que tot aquest patrimoni no estaria tan ben conservat si no fos pels peregrins i els turistes. Posem algun monigot per fer veure que hi havia algú. Dos caminadors algun treballador de la zona. Deu n’hi do Vida humana excursionista !! l’excursionista no para quiet, la gent s’amontega per veure l’espectacle Sembla que aquest Abat va tenir molt a veure per que existeixi totes aquestes construccions humanes Cap a Sant Jeroni, que hi manca gent !! Els monjos benedictins son persones que viuen molt d’aprop tot el mon Cristià, de fet és la seva vida. L’entorn de la muntanya, patrimoni de la humanitat, símbol del catalanisme també, el fa més magnífic. Els humans construïm elements que ens donen esperança i ens envoltem de símbols i jo, com a persona molt respectuosa admiro l’obra i treballo el meu pensament. Anem per la segona etapa i força important, ara que ja tenim algun símptoma de cansament, de fet les escales les pujo dificultosament i sort n’hi ha que les fotografies em distreuen. Em passa que ja estic pensant en tornar-hi quan encara hi soc. Aquesta informació és nova. No fa pas gaire no hi era, reconec que no se massa camins de Montserrat De tant en tant em poso davant de la càmera. Algun dia hem pot servir per saber que hi he estat, quan ja no pugui pujar-hi. Sé que ploraré. El Pla dels Ocells; aquí m’aturo i em poso bé les malles que fan que les meves gruixudes cuixes freguin més del compte i pugui acabar amb ferida. Just en aquest moment, veig un corredor que també va amunt, amb el seu gosset. Jo tenia de venir amb en Nuck, però a la passejada matutina he vist que anava una mica coix, no sé per què, i he pensat no força’l. També sempre dic que tinc que anar a veure on para el Funicular de Sant Joan, i sembla que no trobo el moment. Ara m’he posat al cap, donar més voltes per aquests indrets. A veure si aconsegueixo descobrir-los per primera vegada. Aquesta capella, sembla que és de Santa Anna, però en tinc algun dubte i hauré d’investigar. Està a una esplana molt bonica. Des d’aqui hi ha dos camins: sempre agafo el mateix. Si ja ho dic jo, que no soc massa de fer provatures Aquí estic parant l’orella per sentir el clic de la càmera. Cap on miro no hi ha res i el gest de córrer. Bé, justet, justet, A 1236 metres les vistes son d’impresió El mirador de Sant Jeroni és un dels llocs per estar on et sents petit, petit. Bé; donat que pujant m’he anat entrenint per aquí per allà a anar retratant per engruixir el meu record, els temps emprat sense parar el cronòmetre des de la Plaça de Monistrol fis aqui de 2h15′. Ara la idea era concentrar-me per no caure, i baixar corrent sense parar, que també costa. De fet ara el meu estil és més relaxat que fa uns anys i la por a fer una tombarella em fa ser prudent. Gaudeixo un munt de l’entrenament i poca gent a la que saludar. En total unes sis o set persones, cosa inaudita si no fos per què la carretera no permet l’atansament de vehicles. Vaig baixant fins la pista, i d’aquí el darrer corriol fins al poble. Busco al carrer de la Font, doncs la Font. Veig que no està massa ben conservada, però aprofito per omplir la meva cantimplora i m’en vec un bon traguinyol. Arrribo al cotxe tot havent parat el cronòmetre en 3h24′, que no està gens malament. Si tot va bé, a la primera ocasió hi torno. Avui estic content, donat que l’esport em possibilita poder gaudir d’aquestes meravelles. Ja estic al cotxe Ja no hi ha boira.

Comentaris tancats a Un solitari a la Muntanya de Montserrat

03 gen. 2009


La Nostra Sant Silvestre Manlleuenca

Classificat com a General

Mancaven encara uns dies per decidir-se per les curses a fer, i tot i tenir la Sant Silvestre Manlleuenca (la sansi dels Costa), com a cursa preferent, ens trobàvem que enmig dels menjars familiars, i ens volíem donar un parèntesi després d’una pila d’anys d’anar-hi, sempre amb bons records. Ves per on, l’Oriol ens diu que li faria il•lusió fer-la i: dit i fet. No tinc un no, per anar a fer una cursa i més quan hi van degust.
Sortim direcció a Manlleu, tot vigilant de que no ens passés com fa dos anys a que el GPS ens va fer travessar Vic. Els vuitanta cinc que separen casa nostra de casa els Costa, no son res, pensant ho bé que ens ho passarem.
Posats a explicar i ara que ens refiem tant de les màquines, vaig posar i em va fer gràcia: carrer de l’Amistat. Aquest és paral•lel a l’Avinguda Roma, que és on es desenvolupa any rera any el feliç esdeveniment.
Amb prou temps, anem a recollir el pitrall, on el fill de la Rosa Maria i en Josep, que duia l’ermilla reflectant al revés i ens va fer gràcia, ens diu “ja heu mirat la llista”; i és que ho fan perfecte. Busques el teu nom i el número i et donen el pitrall. Com a una de les millors Sant Silvestre i la més antiga, fins el més petit detall. La Rosa Maria fent de reportera. Els dic als de casa, anem a saluda’ls, per què son com de família, després de tants d’anys de trobar-nos per qualsevol raconet de Catalunya en la cursa més inesperada.
Per sort veiem uns amics, com en Joan Massachs i la Nuria Ruiz, que venen des de la primera edició. En Joan ha fet les vint-i-dues. Fem una xerradeta; recordem que la Núria ja hi portava a la seva neboda, que ara és tota una senyora; i jo renovo per la Penya 100 un any més. Soc de quatre associacions atlètiques, però aquesta és especial. Una gent amb una estimació immensa per l’ultrafons i de la que enorgulleixo de pertànyer.
Bé, parlant de la cursa: ens anuncien que enguany havíem augmentat les barrers de turrons, però que com que no s’esperàven tanta gent, podria ben bé passar que al final manqués alguna. Crec que no va passar, però motivava més per córrer. Una barra Manlleuenca no pot mancar al costat del raïm que ens pendrem més tard davant del televisor i la torre agbar amb el Molina de debò i el de Polònia.
Surto enmig de la gentada, i encara que costa agafar un ritme pel munt de gent, després de mig quilòmetre ja vaig a una bona velocitat de creuer. Una volta curta i tres de llargues per completar els 4.800 metres i buscant amb la mirada la complicitat de la Marisol cada cop que ens creuem. Passo meta fregant els dinou minuts, una mica més lent que fa anys, tot i que al darrer havia anat al costat de la Marisol. Travesso meta, recullo barra, els dono als nens i vaig a fer els darrers metres tots dos i, unes fotografies; torno a xerrar amb en Joan i la Núria i cap a casa. Un bon balanç i una any més content de fer la darrera cursa de l’any a Cals Costa.






Comentaris tancats a La Nostra Sant Silvestre Manlleuenca

« Següents - Anteriors »