Arxivar per gener de 2009

11 gen. 2009


Santa Cova – Montserrat

Classificat com a General

 
Bé, ha passat una setmana i el somni s’ha acomplert. He tornat a pujar a Montserrat, aquest cop acompanyat d’amics. També ha vingut el yorshire, un dels més feliços: en Nuck, que no ha parat d’anar amunt i avall. Bé, com que ens vam veure el dissabte amb la Juani i en Mario i vaig dir que tornava a Montserrat, va ser una encert. Va ser una ocasió per refermar el descobriment de la ruta d’ascens i una nova oportunitat de gaudir d’aquest immensitat, aquesta vegada sense parar de parlar en tot moment, i dir que l’oportunitat era única en el temps. No seria lògic que les esllavissades tanquessin la carretera ara sovint, si al llarg dels anys recordo poques vegades.
Doncs bé, com que els que érem emplenàvem un cotxe, en Mario ens diu d’anar amb ells, i en poca estona ens trobem a quarts de nou arribant a la plaça de la font gran de Monistrol, on fem la mateixa fotografia de la setmana passada. En el meu cervell porto un objectiu; anar a la santa cova per veure el que allà hi ha, compartint aquest objectiu tots plegats. Anem fent el camí i m’adono de la diferència entre fer-lo caminant o corrent. Les dues modalitats m’agraden. De fer-ho sol i acompanyat. També. Enfilem els darrers metres i la mateixa tranquil·litat de la setmana passada, aquesta vegada faig menys fotografies, encara que en Mario també va fent preses. Darrers esglaons fins a l’estació del cremallera i alguna fotografia. Magnífic que els turistes siguin tan escassos; però n’hi havia. La cistella del telefèric puja a rel de vint persones per viatge a deu viatges per hora. També observo que a aquella hora baixa buida. Caminem pel bell-mig de la gran plaça i tot d’una, amb gran sorpresa, veiem una comitiva de cotxes que aviat penso precedeix a algun personatge de pes. S’obren les portes d’aquests cotxes i surten un munt de persones, alguns d’ells amb un auricular a l’orella. Guarda espatlles; i mai m’hagués imaginat de qui. A pocs metres nostres apareix la figura de’n José Bono, el president del congrés dels diputats, rebut per l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, a les portes del Monestir. No vaig fer fotografia, per que pensava que em podien renyar, i ara estic panadit, no per res en especial, per què segur que també ha estat oportunitat única de guardar aquest moment per ensenya’l a qui li pugui fer gràcia.
Bé,anècdota a banda, la Juani ens crida a tots per que ens posem tots al mig de la circumferència que hi ha davant el temple, com per rebre un aport energètic. Posem un ciri, sense cap cua per enlloc i van a veure ben d’a prop la Moreneta. Jo torno a la plaça a prendre el sol; encara que de seguida son retornats. És evident que no hi hagut cap espera per enlloc. Després de passar pel comerç que venen un coca especial de Montserrat, que adquireixen als pocs comerços que hi ha oberts, ens assentem a esmorzar a un banc on som visitats per uns felins, que de ben segur estan molts estranyats de que tan poca gent els doni teca. Ens envolten mentre esmorzem i prenem el sol. Aprofitant en tot moment aquesta tranquil·litat, anem a prendre cafè i sense cap aglomeració per enlloc. Sempre insòlit.
Bé i ara el darrer penúltim objectiu: la tranquil·litat de fer el camí anar veient els monuments religiosos i les impressionants vistes, arribem a l’esglèsia que conté la imatge que rep tanta adoració. Aprofito per fer un munt de fotografies i llegim i veiem la sala on es dipositen molts objectes que segur son precs de creients, agraïments i records. Ens aturem a mirar un àlbum caní, amb un munt de fotografies de galg i una corretja. Aviat interpretem que ha finat un gos molt estimat i els seus estimats l’han volgut apropar a la seva fe. Passegem per la sala on hi ha la història de la Moreneta i, un cop tot vist tornem a reprendre l’excursió, que ara ja ens farà baixar i desfer el camí fet. Continuem parlant pels descosits i passant per un munt d’escales, que de ben segur esportivament ens ha enfortit i ens ha donat una barreig de plaers de molts tipus. A part de les mostres d’afecte dels lectors de tot això, s’estan oferint amics per fer bons entrenaments per aquí.Instants abans de començar, una estona després trobàvem uns excursionistes que giraven cua, per què no havien sabut trobar el camí.
Escales i més escales i molt que fan de bon pujar
La Juani i en Mario, que venen d’allò mes per aquí, i que avui estrenaven aquesta nova ruta

Amb en Marc i transportant a en Nuck, per que no es cansés amb excés


Diferents punts de vista i els nostres amics

ja estem arribant al darrer tram

Aquí sortirem ben retratats

Ara em toca a mi fer la foto

Aquests gats deuen ser els primers extranyats de que hi hagin tan pocs visitants del bell lloc i clar, som els únics que portem teca.

Un entrepà compost de: Pa amb tomàquet, molt ple de pernil salat i amb una Coca-Cola a partir, tot provinent del nostre barri Can Paletenc

Quina gentada !! i kprofiti

Instants després, aniríem a prendre a un lloc adient, un complement cafeínic

La bona coca, ben portada per la Juani


El Macís de Sant Llorenç amb la Mola al fons

A punt d’entrar a la Santa Cova: no hi havia ningú ser humà

Sembla un lloc d’un altre país. Molt bonic i construït a la mateixa roca

Mario i la Moreneta



Valia la pena prendre fotografies en la solitud del temple. Poques vegades es podran fer sense estar envoltat d’algú que li pugui molestar

Aquí es veu el detall del àlbum caní i la corretja.

La gent diposita aquí, cascs de motos, xumets de nen petit, crosses, i molts símbols religiosos.

darrera perspectiva de la cova

Una representació del que mou tot aquest món de la fe de molta gent

I l’objectiu acomplert i ara, acompanyats per una excel·lent climatologia, anirem desfent el nostre camí

Comentaris tancats a Santa Cova – Montserrat

10 gen. 2009


Plovent cap a la Font de la Tartana

Classificat com a General

Sentia abans de treure el nas pel cancell de casa, com les gotes d’aigua del cel topaven a les persiana de casa i pensava, que n’estem de sonats: però que bé ens quedem després.Bé 2 a 3, mentre escric el Barça ha marcat a Osasuna, que bo que és en Messi. Ara el de Terrassa, en Xavi, fa poc havia empatat. Deuen ser els aires de la Mola. Perdoneu.

Vaig pujant Carretera de Castellar amunt tot sol, com sempre de fa temps i de lluny vaig veient cotxes prop de la masia de Mossèn Homs. D’un temps ençà, àdhuc plovent bé gent. Son gent amb la mateixa dèria que la meva, però que bé que ens ho passem.

Donat que el fangueig tenia ser d’impressió i el Turó el visitem molt sovint, crec que era adient anar on tant li agrada a en Salvador Trujillo: a la font de la Tartana. Va per tu, que volem recuperat ben aviat. En Vicenç ens ha conduit pels carrers de Matadepera en direcció a la font, i hem fet algun canvi, per farcir una trobada de gent amb ganes de córrer: no s’explicaria, donat que els temps era ben humit.

Corrent ve en Rafa, que torna a estar en forma i després d’una temporada que no podia per una cosa o per un altre, torna a estar força animat. Després baixaríem tots dos fins a casa, amb la parada com la setmana passada a la tenda de fruita de’n David.

Ha hagut el grup de caminadors, Mari Pau, Teresa i Lluis, també, i m’he despistat i no he retratat.

La Natatxa i en Xavi, que des de Sant Quirze sovintegen terres mossenaires, com el mateix Xavi Miquel i Javi Laporta,. Vol dir que un munt de Sant Quirtzencs, en Massaguer de la Garriga: també té mèrit, en Jaume, Josep i el seu amic (que no recordo el nom), i en Pau que avui ha anat sensa la seva mitja taronja. En David, que té un córrer fàcil, Fernando, que fa un munt de canvis, amb els que ens divertim i en Carles Salmerón: amb una forma treballada de molts anys fent senderisme. L’Albert, que surt d’unes molèsties i que de cara a la primavera atacarà la muntanya. En Carles López, que és molt constant a la trobada i jo que m’hi fixo, m’adono que cada cop li costa menys córrer. Sempre recordaré en plena adolescència d’ell l’enorme qualitat i domini dels ritmes a les curses que anava; recordo especialment a Bagà un any, i com es desenvolupava corrent el cros. I la sempre destacada presència de’n Rul, que és l’autèntic dominador de tot tipus de proves, en especial les de muntanya.


Javi Laporta i Pau Sust: felicitat plena


En Carles López: en forma

En primer terme l’amic de’n Josep i en Josep

Bé i parlant del circuït, amb predomini d’asfalt, tot per el poble i urbanització de Matadepera. També vam respirar aires netíssims i oxigenats per la natura del parc de Sant Llorenç. A més, encara que plogués, va ser molt agradable tot plegat.


NatatxaAnem coneixent l’esperit esportiu de la Natatxa, la muller d’en Xavi Vilanova i sorpren les ganes que s’adivinen i el que està quallant en el món atlètic. Recordo paraules que dèia a Calella dels sentiments envers el “sacrifi” que fem tots els que correm i el que li agrada. Els seus fills, maquíssim i t’adones que quan parles tens els ulls clavats i escolten tot el que diem. Endavant Natatxa, que t’esperen moltes alegries atlètiques.

Comentaris tancats a Plovent cap a la Font de la Tartana

« Següents - Anteriors »