03 gen. 2009
La Nostra Sant Silvestre Manlleuenca
Mancaven encara uns dies per decidir-se per les curses a fer, i tot i tenir la Sant Silvestre Manlleuenca (la sansi dels Costa), com a cursa preferent, ens trobàvem que enmig dels menjars familiars, i ens volíem donar un parèntesi després d’una pila d’anys d’anar-hi, sempre amb bons records. Ves per on, l’Oriol ens diu que li faria il•lusió fer-la i: dit i fet. No tinc un no, per anar a fer una cursa i més quan hi van degust.
Sortim direcció a Manlleu, tot vigilant de que no ens passés com fa dos anys a que el GPS ens va fer travessar Vic. Els vuitanta cinc que separen casa nostra de casa els Costa, no son res, pensant ho bé que ens ho passarem.
Posats a explicar i ara que ens refiem tant de les màquines, vaig posar i em va fer gràcia: carrer de l’Amistat. Aquest és paral•lel a l’Avinguda Roma, que és on es desenvolupa any rera any el feliç esdeveniment.
Amb prou temps, anem a recollir el pitrall, on el fill de la Rosa Maria i en Josep, que duia l’ermilla reflectant al revés i ens va fer gràcia, ens diu “ja heu mirat la llista”; i és que ho fan perfecte. Busques el teu nom i el número i et donen el pitrall. Com a una de les millors Sant Silvestre i la més antiga, fins el més petit detall. La Rosa Maria fent de reportera. Els dic als de casa, anem a saluda’ls, per què son com de família, després de tants d’anys de trobar-nos per qualsevol raconet de Catalunya en la cursa més inesperada.
Per sort veiem uns amics, com en Joan Massachs i la Nuria Ruiz, que venen des de la primera edició. En Joan ha fet les vint-i-dues. Fem una xerradeta; recordem que la Núria ja hi portava a la seva neboda, que ara és tota una senyora; i jo renovo per la Penya 100 un any més. Soc de quatre associacions atlètiques, però aquesta és especial. Una gent amb una estimació immensa per l’ultrafons i de la que enorgulleixo de pertànyer.
Bé, parlant de la cursa: ens anuncien que enguany havíem augmentat les barrers de turrons, però que com que no s’esperàven tanta gent, podria ben bé passar que al final manqués alguna. Crec que no va passar, però motivava més per córrer. Una barra Manlleuenca no pot mancar al costat del raïm que ens pendrem més tard davant del televisor i la torre agbar amb el Molina de debò i el de Polònia.
Surto enmig de la gentada, i encara que costa agafar un ritme pel munt de gent, després de mig quilòmetre ja vaig a una bona velocitat de creuer. Una volta curta i tres de llargues per completar els 4.800 metres i buscant amb la mirada la complicitat de la Marisol cada cop que ens creuem. Passo meta fregant els dinou minuts, una mica més lent que fa anys, tot i que al darrer havia anat al costat de la Marisol. Travesso meta, recullo barra, els dono als nens i vaig a fer els darrers metres tots dos i, unes fotografies; torno a xerrar amb en Joan i la Núria i cap a casa. Un bon balanç i una any més content de fer la darrera cursa de l’any a Cals Costa.
No hi ha resposta
