Bé, ha passat una setmana i el somni s’ha acomplert. He tornat a pujar a Montserrat, aquest cop acompanyat d’amics. També ha vingut el yorshire, un dels més feliços: en Nuck, que no ha parat d’anar amunt i avall. Bé, com que ens vam veure el dissabte amb la Juani i en Mario i vaig dir que tornava a Montserrat, va ser una encert. Va ser una ocasió per refermar el descobriment de la ruta d’ascens i una nova oportunitat de gaudir d’aquest immensitat, aquesta vegada sense parar de parlar en tot moment, i dir que l’oportunitat era única en el temps. No seria lògic que les esllavissades tanquessin la carretera ara sovint, si al llarg dels anys recordo poques vegades.
Doncs bé, com que els que érem emplenàvem un cotxe, en Mario ens diu d’anar amb ells, i en poca estona ens trobem a quarts de nou arribant a la plaça de la font gran de Monistrol, on fem la mateixa fotografia de la setmana passada. En el meu cervell porto un objectiu; anar a la santa cova per veure el que allà hi ha, compartint aquest objectiu tots plegats. Anem fent el camí i m’adono de la diferència entre fer-lo caminant o corrent. Les dues modalitats m’agraden. De fer-ho sol i acompanyat. També. Enfilem els darrers metres i la mateixa tranquil·litat de la setmana passada, aquesta vegada faig menys fotografies, encara que en Mario també va fent preses. Darrers esglaons fins a l’estació del cremallera i alguna fotografia. Magnífic que els turistes siguin tan escassos; però n’hi havia. La cistella del telefèric puja a rel de vint persones per viatge a deu viatges per hora. També observo que a aquella hora baixa buida. Caminem pel bell-mig de la gran plaça i tot d’una, amb gran sorpresa, veiem una comitiva de cotxes que aviat penso precedeix a algun personatge de pes. S’obren les portes d’aquests cotxes i surten un munt de persones, alguns d’ells amb un auricular a l’orella. Guarda espatlles; i mai m’hagués imaginat de qui. A pocs metres nostres apareix la figura de’n José Bono, el president del congrés dels diputats, rebut per l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, a les portes del Monestir. No vaig fer fotografia, per que pensava que em podien renyar, i ara estic panadit, no per res en especial, per què segur que també ha estat oportunitat única de guardar aquest moment per ensenya’l a qui li pugui fer gràcia.
Bé,anècdota a banda, la Juani ens crida a tots per que ens posem tots al mig de la circumferència que hi ha davant el temple, com per rebre un aport energètic. Posem un ciri, sense cap cua per enlloc i van a veure ben d’a prop la Moreneta. Jo torno a la plaça a prendre el sol; encara que de seguida son retornats. És evident que no hi hagut cap espera per enlloc. Després de passar pel comerç que venen un coca especial de Montserrat, que adquireixen als pocs comerços que hi ha oberts, ens assentem a esmorzar a un banc on som visitats per uns felins, que de ben segur estan molts estranyats de que tan poca gent els doni teca. Ens envolten mentre esmorzem i prenem el sol. Aprofitant en tot moment aquesta tranquil·litat, anem a prendre cafè i sense cap aglomeració per enlloc. Sempre insòlit.
Bé i ara el darrer penúltim objectiu: la tranquil·litat de fer el camí anar veient els monuments religiosos i les impressionants vistes, arribem a l’esglèsia que conté la imatge que rep tanta adoració. Aprofito per fer un munt de fotografies i llegim i veiem la sala on es dipositen molts objectes que segur son precs de creients, agraïments i records. Ens aturem a mirar un àlbum caní, amb un munt de fotografies de galg i una corretja. Aviat interpretem que ha finat un gos molt estimat i els seus estimats l’han volgut apropar a la seva fe. Passegem per la sala on hi ha la història de la Moreneta i, un cop tot vist tornem a reprendre l’excursió, que ara ja ens farà baixar i desfer el camí fet. Continuem parlant pels descosits i passant per un munt d’escales, que de ben segur esportivament ens ha enfortit i ens ha donat una barreig de plaers de molts tipus. A part de les mostres d’afecte dels lectors de tot això, s’estan oferint amics per fer bons entrenaments per aquí. Instants abans de començar, una estona després trobàvem uns excursionistes que giraven cua, per què no havien sabut trobar el camí.
Escales i més escales i molt que fan de bon pujar
La Juani i en Mario, que venen d’allò mes per aquí, i que avui estrenaven aquesta nova ruta
Amb en Marc i transportant a en Nuck, per que no es cansés amb excés
Diferents punts de vista i els nostres amics
ja estem arribant al darrer tram
Aquí sortirem ben retratats
Ara em toca a mi fer la foto
Aquests gats deuen ser els primers extranyats de que hi hagin tan pocs visitants del bell lloc i clar, som els únics que portem teca.
Un entrepà compost de: Pa amb tomàquet, molt ple de pernil salat i amb una Coca-Cola a partir, tot provinent del nostre barri Can Paletenc
Quina gentada !! i kprofiti
Instants després, aniríem a prendre a un lloc adient, un complement cafeínic
La bona coca, ben portada per la Juani
El Macís de Sant Llorenç amb la Mola al fons
A punt d’entrar a la Santa Cova: no hi havia ningú ser humà
Sembla un lloc d’un altre país. Molt bonic i construït a la mateixa roca
Mario i la Moreneta
 
Valia la pena prendre fotografies en la solitud del temple. Poques vegades es podran fer sense estar envoltat d’algú que li pugui molestar
Aquí es veu el detall del àlbum caní i la corretja.
La gent diposita aquí, cascs de motos, xumets de nen petit, crosses, i molts símbols religiosos.
darrera perspectiva de la cova
Una representació del que mou tot aquest món de la fe de molta gent
I l’objectiu acomplert i ara, acompanyats per una excel·lent climatologia, anirem desfent el nostre camí
|
