03 gen. 2009
Primera mossenejada de l’Any
Primer dissabte de l’any i primeres alegries. Pensava, com li deia a en Pere, que
avui seriem pocs. De fet d’un temps ençà, som una gran colla. Per mi és enriquidor
poder anar ampliant la quantitat d’amics que gràcies a aquest invent dels dissabtes
anem confluint per aquests indrets. El que vinc a dir moltes vegades, que és més
mèrit vostre que no pas meu. Jo faig les fotografies per encomanar aquest plaer
a gent, com tu que em llegeixes, per què ho visquis des de casa i si pots un dia
ens visitis. Un clar exemple ha estat en Josep, que la setmana passada s’estrenava
i avui ja ha dut a dos bons amics, que alhora que son mossenaires. Per cert que
no en sé els noms. Sembla que tornaran. A la fotografia son els dos amics de més
a la dreta, al costat de’n Josep que va de groc.
Avui també venia des de Viladecavalls en Bernat, que mica en mica va afinant
aquest potencial que porta i que gaudeix d’allò més de tot aquest mon del córrer.
Venia amb la intenció de conèixer com anar al bosc de Can Deu, donat que no
sap encara com arribar-hi. Ah, avui feia de guia en Vicenç: el circuït triat, molt
bonic i variat i permet gaudir de l’entorn i d’algun canvi. També, quan venim per
aquí ens trobem un grupet, que sol venir en Miquel de Sabadell i que alguna
vegada hem retratat i compartir estona. També venia l’amic de patiment del Casi,
en Mariano. És el bon home que riu de vermell i mocador al cap blau.
I, l’altre dia mentre llegia la crònica de la Mari Pau i veia les fotografies de la
Dolors, vaig veure un nou mossenaire que no podia entendre com havia vingut
a parar aquí. De fet, la pròpia Mari Pau el va fer participar a la brillant juguesca
que cada any amb gran estimació per tots nosaltres, prepara : la Sant Silvestre
Underground de Mossèn Homs.
Llegeixo la crònica i no penso que aquest home que descriu pugui ser el meu
admirat conegut de fa molts anys i dels primers que em donaven consells en el
mon de les curses de 100 quilòmetres: en Manel Murillo. De fet havia tornat per
vosaltres, que el vau fer molt feliç i si, té moltes històries per explicar. Avui, creia
important que fos el mossenaire de la setmana, encara que no ho podrà lluir per
que es veu que no fa servir massa internet. L’invent nostre ens proporciona aquest
luxe d’esdeveniments enriquidors. Si no fos per coses com aquestes, no valdria
la pena trobar-se metòdicament tots els dissabtes de la vida a les vuit de mati per
fer un entrenament plegats.
També en José Carlos, que ha passat una temporada una mica malament per
temes de salut, se’l veia bé, i li pregava estigués bé de cara la primavera, quan
canviïn l’hora per tornar als entrenaments d’entre-setmana pels voltants de l’Ègara.
Bé, de tots tinc alguna història i segur que us estic avorrint, per la qual cosa, me
la guardo per la setmana que ve que segur que tornem a tenir molt bones
companyies.
Ah, el circuït: Golf, hípica, torrent de la Betzuca, font Argelaguet. Gairebé no vam
enfangar-nos, excepte al creuar el torrent.
En Pere, que més tard allargaria el seu entrenament fins a 6 h.,
fins la Mola-Castellsapera i no sé quantes coses més
L’Antonio i en Joan, en un dels reagrupaments
Zarco i Blanco, amb el nou mossenaire
Nou mossenaire, seguit de prop per José Carlos i David
Mariano, una mica abrigadet
Carles, i en Fran
Antoni, Casi i Josep Serna, en el grup del darrera en ple canvi
Una bona colla
el canvi és fins la rotonda, ehhhh !!
En Bernat buscant el lloc adequat per no enfangar-se
Al darrera també amb dubtes
Josep Mª salvant els impediments del terreny
Manel Murillo i en Marià: bones converses
els del darrera també ens esperem. Bon principi
Dubtes d’on seguir: cap a Argelaguet
l’Antonio i en Joan
Un munt de dissabtes que baixo per la carretera, m’aturo a saludar a en
David Guarch a la seva parada de fruita. Intercanviem quatre paraules,
ens preguntem com estem i seguim al tanto de com ens trobem. Per cert,
ell està lesionat després d’anar a competir a l’estranger.
En Manel Murillo, el vaig conèixer per premsa i quan, per diferents motius que he
explicat alguna vegada, decideixo fer curses de 100 quilòmetres. En aquella època
entre els màxims exponents i dels millors del mon hi havia en Manel. Li deia l’altre
dia que al cent de pista donava recomanacions i recordava que a Cantàbria el
vaig anar a saludar, i tal com ell era: t’ajudava en paraules de persona molt entesa.
Doncs bé, aquest dissabte ha descobert aquest raconet de la mà de la Mari Pau,
que avui no ha vingut per estar de vacances fotogràfiques amb el seu marit, en
Paco. Murillo, no ha parat d’explicar anècdotes per fer-se més proper i he pensat
que era una bona oportunitat per fer-lo mossenaire de la setmana, en la segona
ocasió que ens fa companyia: posar algunes fotografies de quan va ser per quatre
vegades campió d’Espanya. A més va representar a la Nació Espanyola als
campionats mundials, amb un paper força destacat.
En definitiva, un plaer haver tingut l’oportunitat de poder entrenar amb ell i sembla
que serà un mossenaire més.
He posat algunes fotografies que he trobat per casa;
Comentaris tancats a Primera mossenejada de l’Any
Avui necessitava enfilar-me dalt i ves per on feia un dia plujós, però una vegada visitat el meteocat, decideixo fer-ho igual. La Marisol treballa i els nens no estan per fer caminades de lluïment. En Nuck, en canvi quan veu les espardenyes de caminar no para de fer bots. Anem fins a Can Robert i d’aquí anem per dreceres conegudes fins a Can Poble. El meu amic de passejada, se’l veu feliç i puc anar pensant i respirant aires nets de la nostra muntanya estimada. Paro per fer fotografies i em sorprèn veure baixar els animals de carga de la Mola, que baixen les escombraries del Restaurant. Observo el procés: animals ensenyats a fer el camí fins a can Poble, amb un home i un parell de gossos, que es saluden amb en Nuck. Ens aturem a observar i aviat reprenem la marxa fins dalt. Triguem al voltant d’una hora. El camí és maco, com sempre i arribats dalt, i com que m’agrada col·leccionar records, ens retratem tots dos. Ens creuem amb en Salvador Cardús, que no ens coneixem, però que escolto a la ràdio i llegeixo al diari. Li poso aigua a en Nuck, però sembla no tenir sed. Gaudim de les impressionants vistes tan i tan conegudes i sempre sorprenents i aviat desfem el camí. De baixada m’agrada fer-ho més llarg i vaig fent més volta però millor camí i des de Can Poble, àdhuc baixo per la pista. En un racó del camí, observo un naixement fet amb pastelina, on es veu l’escena de la representació del naixement del nen Jesús al pessebre. Aquest cop la pista no està gents polsinosa, per la pluja que xiuxiueja. Després de tota una vida, és la primera vegada que faig una excursió com aquesta amb paraigua i m’agrada. Anar sentint les gotetes i de passada de mullar-me gents, va bé. Passant per sota Can Poble, sento unes passes preocupants, i se’ns apropa esverat un gos pastor Alemany magnífic i a la vegada molt manso, que ve a mirar que coi fa el yorshire amb jersei. Una vegada petonejats, ens deixa sense cap problema. Una mica després ens torna a visitar i aprofito per fer-li alguna fotografia. Un gos magnífic i de la raça que més m’agrada. Si tingués lloc, aniria al darrera de tenir-ne un. Un matí molt bonic, que a la vegada que un bon entrenament, moments per pensar amb tot el que bull pel cervell i ganes de tornar-hi a la primera ocasió. 
