Primer disculpeu-me que tinc el blog un xic aturat. Una mica per què em poso a l’espera d’adjuntar informacions que puguis servir al possible lector.
Començo amb el cros de Riudellots de la Selva, que es feia per una zona amb dues zones ben diferenciades. Per una banda la sortida era en una esplanada, on es destaquen els dos arcs: l’un de sortida i l’altre el d’arribada.
Mentre escalfo, es veu en aquesta imatge com l’Oriol i la Marisol
A tret de pistola de fogueig, i com que és baixada, el grup surt a gran velocitat, fins el primer revolt que ens fa donar una volta petita pel lloc de sortida. Correm també amb els sèniors. Després de superar una forta rampa de terra, passem per un camí estret, per davant d’un magnífic pavelló d’esports, fins a una zona arbrada. L’accés a aquesta zona es fa per una entrada de no més d’un metre, per la qual cosa s’enfilava un per un. Com que era de pujada, vas fent el que pots per no malmetre les poques forces que notava avui que tenia.
David Tejero, és un noi que vaig conèixer als 100 qm. de pista, i corre força ràpid. Em va dir que amb el cros nota que no es lesiona tant com a les curses d’asfalt.
Vaig prop de’n David Tejero, que avui hem parlat, recordant que ell també ha fet cent quilòmetres en pista. Però no intento seguir-lo, donat que no noto sensacions per fer broma. L’estat anímic no el tinc bé aquests dies per temes de feina, i m’ho noto.
El ritme és alt, però estic segur que avui no optaré a cap dels deu primers llocs. Puc parlar una mica amb en Pere Melero, que sempre analitzem la distància que marca el gps, per saber i tenir més dades de la prova.
No vaig posar-me les sabatilles de claus, donat que per algun lloc hi havia molta pedra i a més el circuit era força eixut, i no crec que hagués anat bé.
Es pot veure la zona de l’esplanada, i que els veterans cada setmana convivim amb els júniors, que és molt agradable.
A la tornada i després d’un bon esmorzar, amb la típica botifarra a la brasa, ens aturarem a caminar una mica per Hostalrich, junt amb el meu fill Oriol i la meva muller Marisol, que han fet de fotògraf de l’esdeveniment.
Al cros de Malgrat, quan l’he fet tot entrenant he vist que era un trenca-cames amb el que tindria d’anar amb molta cura, donat que les pujades solen trencar força el ritme de qualsevol.
Una bona colla sortim, els veterans i els júniors.
El que si, un dels crosos més ben marcats; delimitant amb ratlles els marges, a banda de les clàssiques encintades de tots el crosos. Destacaria una sortida amb lleugera pujada, que aviat ens porta a una duríssima pujada, que fa que el ritme es ralenteixi, i després de fer una zona més aviat plana, de nou una pujadeta que feia replantejar-se els ritmes. De fet, a dues voltes prèvies d’escalfament que ja havia fet, havia vist el que es esperava. De tots els crosos que he enguany, la mitjana de ritme ha estat el més lent: a 4’6″
Tampoc optaré a cap medalla, però molt satisfet per l’entorn que m’ha agradat. He vist en Ramon Senar, que te la seva residència al Montseny, amb un ritme alt gairebé sempre.
En Ramon Senar de vermell
Prop de començar la pujada. Aquí vas pensant; ahiii el que m’espera !!
I a la baixada, que si no t’espaviles et passa tothom.
I aquí la fotografia amb en Pere Melero, a l’esquerra i al meu costat un corredor de pista molt bo, que ara em va explicar que corre amb la Uat, en Jordi Salvador
He pogut córrer amb claus i ha estat molt recomanable.
Llavors hem anat a passejar pel passeig marítim a respirar els oxigenats aires marins, que a casa tant ens agraden
Reposem davant l’estació de trens
I alguna bellesa natural que la natura ens obsequia, per ésser admirada.
El cros de Ventalló és segurament el que ens ha dut força lluny i apartats de qualsevol poble; però de nou una meravella de zona. Un embassament, Els Gorgs de Ventalló són una gran massa d’aigua dolça provinent riu Fluvià, que tot corrent ens tocava envoltar. Una meravella. Avui semblava que hi havia menys veterans i les meves opcions a medalleta van augmentar. I així va ésser: vuitè de veterans B.
Primer fem un reconeixement tots quatre, Marisol, Oriol, Nuck i jo
I seguidament, a esmorzar toca, mentre esperem la sortida de la nostra cursa
Llavors tocaria anar a ritmes grans, per mi: d’aquests que costen de portar i amb l’estrès de perdre posicions en pocs moments, sis ens distrèiem. Avui estàvem també amb els sèniors que tenien un volta més
Un dels acompanyants més fidels de la família, i que no es perd un cros. Els Mr. Nuck
Tot saludant a la Marisol
Un de les màximes alegries que m’he endut, és veure de nou en acció a en Bartolomé Serrano, un atleta local que a Terrassa penso se’l recorda poc, tot haver-ho estat tot en el món de l’atletisme i continuar fent història allà on va. Sense anar més lluny, avui pujava al podi i ho feia amb certa facilitat. Hem quedat per un dia, ens faci els honors als mossenaires. Es mereix un bon reconeixement.
Jo i en Bartolomé Serrano. Un dels millors atletes que he conegut, i a més Egarenc. Actualment corre amb Califòrnia Sports
I amb en Francesc Torner. Ens trobem cada setmana i ens vam saludar per primera vegada a Olot. El conec de la llista d’atletisme.com
Va manar a donar una volteta pels bonics entorns amb la bonica Marisol
I aquí el gran campió al graó més alt. En Bartolomé Serrano
Moments previs al repartiment de medalles. Donen copes als tres primers i fins la posició desena una bonica medalla.
Moments emotius
Més content que un xinxoll
Molt gratificant la zona triada pel públic, amb serveis com ara el tradicional lloc on fer un bon esmorzar.
He anat a bon ritme, i com que el circuit s’adaptava més a les meves carecterístiques, no he defallit com les setmanes prèvies. A l’arribada la satisfacció de pujar el podi, tot i ser en un lloc prou modest.
c
La Marisol i l’Oriol, m’han acompanyat de nou, i mentre esperaven han esmorzat, passejat i fet fotografies per la zona. De tornada alguna aturada per alguna zona bonica, per fer el viatge més distret.
El Cros de Caldes de Malavella, ha estat tot ell una mica diferent. Primer, per què tampoc el coneixíem, encara que el nom tots el tenim al cap pels manantials característics, els més conegut el Balneari de Vichy Catalán. Abans de marxar del poble, hem passejat una mica pel centre i hem comprat alguna cosa pel vermut a casa.
El circuït era genial; un ampli parc on s’hi concentrava tot el públic, un camí d’uns dos metres i escaig, ziga-zagues típics i molt pintoresc.
Quan faltava poc més de mitja hora, sento per megafonia que la propera cursa a sortir era la nostra: la dels veterans. Segons el reglament, era a dos quarts de d’onze, i tot just eren les deu. M’ha fet anar abans d’hora a posar-me la indumentària, i sense pausa he arribat tan d’hora, que m’he quedat gelat. Encara que no he parat, per no refredar-me del tot, tenia les mans que semblaven glaçons. Així m’ha fet adonar en Luis Maqueda, que avui per primera vegada compartíem cursa, junt a altres coneguts i amics. També mossenaires, com en Mosqui i gairebé tots de la Uat, con en Galan, Carles Gonzalez,
He sortit força ràpid, i llavors he anat graduant a la baixa el ritme, però sens afluixar. Em passava força gent, cosa que tampoc m’amoïna, ja que quan no es pot més, a més només faltaria amoïnar-se.
A l’arribada, veig que he quedat el setzè de la categoria. Content per la jornada esportiva, i per que m’ho he passat molt bé.
En resum, estic gaudint molt d’aquest tipus de competició. Penso que sortir una mica les massificacions en les que s’han convertit moltes curses, una bona alternativa és el cros, i que millor que fer el circuit de Girona, que a més es desenvolupa per paratges incomparables, plens de natura, camins naturals, herba natural, arbres, corriols, olor de molsa i de terra mullada. Fer servir el cros com a excusa per anar d’excursió i veure pobles molt bonics, amb la seves gents.
Hores d’ara vaig desè del circuit i queden dos cros: el de Banyoles i el de Vidreres. Ho tinc cru per mantenir aquesta posició, per què els rivals son d’entitat. Però el simple fet d’optar-hi, et fa sentir aquell cuquet a l’estómac de les grans ocasions.
