04 maig 2012
“La Mola sembla la Rambla”
“Sembla la Rambla” vaig sentir a moltes persones que el dia 1 de maig van tenir la mateixa idea de gaudir d’un bé magnífic com son les nostres muntanyes que tenim prop de Terrassa.
Penso que n’hi han de desconegudes per a moltes persones, i més ara que gaudeixo d’aprendre el nom de moltes que ens envolten; però la Mola durant algun moment del dia i si passeges per Terrassa, la veus i et dona ganes d’anar-hi.
Anar-hi, però, des del barri de Can Palet, on visc des de vaig néixer, ja no és tan habitual. Segur que hi han caminadors anònims que fan el mateix, però ni bicicletes, ni motos hi tenen accés i fer-ho caminant de tan lluny esdevé un repte que justifica tots aquests anys d’esport. Anar-hi amb centres d’esplai, quan era petit, amb els pares, amb amics atletes des de moltes vessants i ara amb la família, com és la Marisol i l’Oriol, als que el sol fet de gaudir d’una vista amb mirada llarga, l’olor de terra mullada, de flors i vegetació de molts flaires i sentir com els ocells fan aquests sons tan increïbles de festeig o d’alerta, ja ens dona ganes i més ara que la primavera comença a notar-se la seva proximitat és de les millors èpoques al Vallès per fer excursions.
He començat dient que semblava la “Rambla”, per què no recordava un dia on tanta gent estiguéssim amb la mateixa idea de pujar-hi, si bé és cert que crec que cada vegada hi va més gent i de totes les edats. És possible que ni la rambla de Terrassa un dia festiu a aquesta hora hi hagi tantes persones. com si hi havia a lo llarg del camí i per primera vegada no vaig fer com sempre: saludar a tothom. Hagués estat esgotador i com si algú anés a la Plaça Vella i un per un anés dient “bon dia”, ens hagués semblat estrany. Si que et creuaves mirades per si algú volia, però poc, poc.
La sort va ser que vam decidir pujar per la cinglera dels cavalls, que poca gent coneix, que és molt divertida i un xic tècnica i et permet arribar dalt molt ràpid i des de casa amb prop d’onze quilòmetres. Baixant si que vam anar pel camí dels monjos i Cavall Bernat i si arribaven a fer cues tant per pujar com per baixar. De fet, de vegades senties la frase que es repetia: “sembla la rambla”
Hem pogut saludar a amics, també. Un dia per repetir i molt assequible per tot esportista i un recorregut que aconsello.
Hem fet un reportatge per molts motius, però l’objectiu és anar-se creant un recull de records i animar a qui em llegeixi a fer coses similars i per què no el mateix. Guardar-se les fotografies per un mateix o compartir-ho, aquest és el dilema. Creiem que compartint, a algú li pot fer profit i : que aprofiti i gràcies per llegir-me.
ens aturem a mirar una flor ? a tocar de la riera podem veure moltes d’iguals. què maco !!
Ben d’hora, ben d’hora o no tant, a quarts de vuit del mati i sabent el ritme, per que ja ens coneixem: engeguem la marxa pel carrer Colom
Gaudint dels llocs de la nostra ciutat com el castell Cartoixa
I el nostre arbre, on fa vint-i-cinc anys va ésser testimoni del dia que ens vam casar. Ha plogut bastant
entrem al pont tant premiat per sobre del parc de Vallparadís
Amb l’imponent conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere
I el museu de la Seu d’Ègara
I al barri on m’agradaria viure i on hi passo sempre que hi puc. És un somni !
i prop la pça. de l’aigua
ens apropem al barri del Bonaire
i tenim clar l’objectiu
avui no donarem diners a les petrolieres i des de que estem patint personalment aquesta crisi
i a tocar terra i “Mola” no t’amaguis que venim
trinxada del camp pel tub del gas. Servirà tota aquesta destrossa de cent-seixanta quilòmetres, oi ?. M’han dit que cada tubet val cinc mil euros. L’Oriol mira el fangueig que ens fan pesar les espardenyes
Veiem Montserrat allà lluny, per nous reptes propers
enfilem els corriols
la Mola a tocar
baixant amb certa gràcia
gran domini a les pujades
no ho sé del cert, però crec que aquesta fotografia me l’hagués pogut estalviar. Saps què era o que és ? jo diria que un porc senglar que se l’han menjat
després del mal rotlle de l’anterior, veiem la bona companyia d’esportistes
ja entrant el terme municipal de Matadepera
i nosaltres que pensàvem que amb ascensor es podria pujar a la Mola
Amb sorpresa veiem que la Mola encara és lluny
La gent de moment som nosaltres; pocs vilatans i anem com veieu a la pça Cal Baldiró
i a buscar l’esmorzar acabat de fer
gaudint d’obres d’art
per llocs perfectament indicats
amb anuncis que donen esperances
i ara l’esmorzar que hem comprat a la Fleca, ens el mengem tot prenent el sol a la Masia de Can Torrella, que ara és un Restaurant de luxe, on també s’hi fan menús
Uns croissants de tonyina son més bons menjats en aquests entorns
I una vehicle que difícilment superaria l’ITV, però que un dia va fer servei i ara només és decoratiu. Per cert no massa ben conservat, imagino per la seva antiguitat
Aquest rellotge i diu unes frases molt sàvies ” LES HORES FUGEN DEPRESSA. FUGEN I NO TORNEN MES ”
Nosaltres també fem un camí i tard o d’hora morirem i mentrestant ens enriquim i vivim com sabem i procurant gaudir el que podem amb allò que ens agrada.
Bé, diem adéu al lloc tan bonic, testimoni del pas del temps
I avui baixava aigua per la riera
Anem bé, aquest és el camí
eeeep !! ni som al parc de Vallparadis ni a Terrassa
Entrada al Parc, ara si
Que en fa de temps que Can Robert sembla s’aguanta per la quietud. Segur que és lleig, però que jo recordi sempre ha estat igual i ens agrada
En Nuck ho ha llegit abans i ja encara la drecera
aquí veiem excursionistes joves
quantes vegades haurem trepitjat aquests restes de tombes i a saber qui hi havia fet estada
que siii, que anem bé.
saps què ?, deixem d’anar pels camins habituals i anem per d’altres molst més tècnics i sobretot, molt macos
L’Oriol dominant la situació
I la Marisol també, encara que en Nuck apareix per salvar a la mestressa
Ni cap aquí ni cap allà. Bé, segurament pel Morral, però no ho sé del cert.
el paio del pot de pintura encara n’hi queda
doncs no, ni cap aquí ni cap allà. I en Nuck, fa les seves marques
el que és segur, que la Marisol no te ganes de caure i va a quatre cames
en Nuck oferint el seu ajut
No es veu massa clar, però una enorme roca frenada pels arbres i oferint aixopluc
i continua la pujada !
quina meravella i veiem el camí recorregut i a set-cents i escaig metres d’alçada.
El Nuck l’hem de protegir del estimbats
L’ Oriol preocupat pel l’alçària, però gaudint per primera vegada d’aquest recorregut
a punt de fer el cim
Em deia la meva dona, la Marisol, que no estava gens ni mica cansada !! i l’Oriol, donat que també entrena sovint, s’ho està passant de meravella i pregunta per la propera excursió que farem.
una mirada ben burra, però és un dels animals més bonics dels que podem gaudir
però abans de fer el cim, fem l’esmorzar que portem de casa
no he comptat bé els deu segons i la foto és la que és
sense paraules
Bé. aquest gos ha olorat el menjar que ha deixat en Nuck i ve a escurar
Més fantàstics cans, que saben que hi havia tiberi
Anem a culminar l’ascensió
I a dalt, dos amics atletes: en Joan i la Rosa. En Joan aquest diumenge farà una marató de Vitòria i a qui desitgem molta sort
Cues per tot arreu
gaudint d’unes vistes d’excepció i a les que estem acostumats i mai no ens cansen
I ara poc sabíem que el camí dels monjos estava doncs, com la Rambla i diria que molt més, almenys la de Terrassa
No ho sembla, però anem estressats enmig del molts excursionistes, encara que molt contens que la gent pugui gaudir el mateix com nosaltres fem
La Marisol rescata en Nuck d’un racó on hi havia altres cans i gent, i on anava perdut
Per aquí encara hi havia espais, però en fila índia
Maco per què si o si
Acabant de baixar per una llengua de conglomerat de pedra un xic tècnic
Veieu-lo
En Cavall Bernat, molt concorregut per tot arreu. No hi ha vegada que deixi de recordar que una vegada quan anava amb l’esplai del barri, un company ja finat, en Jordi Rius, va pujar per allà on s’hi veu ombre, pujant sense cordes. Doncs bé per baixar, vam tenir de fer un matalàs tots plegats , per què no hagués baixat. Malauradament en Jordi Rius, aquest nen, quan va ésser gran, va morir per causa de consumir droga. Ja dic, sempre tinc un pensament per ell a Cavall Bernat.
Estem molt contents de poder-hi anar amb el nostre fill, que ens acompanya moltíssim en les caminades i també en molts entrenament.
quin greu, tenir la placa tan malmesa amb un nom tan xul·lo
Ep aquesta està millor; no em faria res que em regalessin una caseta per aquí
a la pça. de Sant Jordi, un cop ens hem refrescat a la font
i arribant a l’entrada de la ciutat
I fins aquí l’excursió que penjo el track per si el voleu fer i que us donem a conèixer. Moltes gràcies a tots per llegir-nos.
Si voleu el track
ens aturem a mirar una flor ? a tocar de la riera podem veure moltes d’iguals. què maco !!
Ben d’hora, ben d’hora o no tant, a quarts de vuit del mati i sabent el ritme, per que ja ens coneixem: engeguem la marxa pel carrer Colom
I el nostre arbre, on fa vint-i-cinc anys va ésser testimoni del dia que ens vam casar. Ha plogut bastant
entrem al pont tant premiat per sobre del parc de Vallparadís
Amb l’imponent conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere
I el museu de la Seu d’Ègara
I al barri on m’agradaria viure i on hi passo sempre que hi puc. És un somni !
i prop la pça. de l’aigua
ens apropem al barri del Bonaire
i tenim clar l’objectiu
avui no donarem diners a les petrolieres i des de que estem patint personalment aquesta crisi
i a tocar terra i “Mola” no t’amaguis que venim
trinxada del camp pel tub del gas. Servirà tota aquesta destrossa de cent-seixanta quilòmetres, oi ?. M’han dit que cada tubet val cinc mil euros. L’Oriol mira el fangueig que ens fan pesar les espardenyes
Veiem Montserrat allà lluny, per nous reptes propers
enfilem els corriols
la Mola a tocar
baixant amb certa gràcia
gran domini a les pujades
no ho sé del cert, però crec que aquesta fotografia me l’hagués pogut estalviar. Saps què era o que és ? jo diria que un porc senglar que se l’han menjat
després del mal rotlle de l’anterior, veiem la bona companyia d’esportistes
ja entrant el terme municipal de Matadepera
i nosaltres que pensàvem que amb ascensor es podria pujar a la Mola
Amb sorpresa veiem que la Mola encara és lluny
La gent de moment som nosaltres; pocs vilatans i anem com veieu a la pça Cal Baldiró
i a buscar l’esmorzar acabat de fer
gaudint d’obres d’art
per llocs perfectament indicats
amb anuncis que donen esperances
i ara l’esmorzar que hem comprat a la Fleca, ens el mengem tot prenent el sol a la Masia de Can Torrella, que ara és un Restaurant de luxe, on també s’hi fan menús
Uns croissants de tonyina son més bons menjats en aquests entorns
I una vehicle que difícilment superaria l’ITV, però que un dia va fer servei i ara només és decoratiu. Per cert no massa ben conservat, imagino per la seva antiguitat
Aquest rellotge i diu unes frases molt sàvies ” LES HORES FUGEN DEPRESSA. FUGEN I NO TORNEN MES ”
I avui baixava aigua per la riera
Anem bé, aquest és el camí
eeeep !! ni som al parc de Vallparadis ni a Terrassa
Entrada al Parc, ara si
Que en fa de temps que Can Robert sembla s’aguanta per la quietud. Segur que és lleig, però que jo recordi sempre ha estat igual i ens agrada
En Nuck ho ha llegit abans i ja encara la drecera
aquí veiem excursionistes joves
quantes vegades haurem trepitjat aquests restes de tombes i a saber qui hi havia fet estada
L’Oriol dominant la situació
I la Marisol també, encara que en Nuck apareix per salvar a la mestressa
Ni cap aquí ni cap allà. Bé, segurament pel Morral, però no ho sé del cert.
el paio del pot de pintura encara n’hi queda
doncs no, ni cap aquí ni cap allà. I en Nuck, fa les seves marques
el que és segur, que la Marisol no te ganes de caure i va a quatre cames
en Nuck oferint el seu ajut
No es veu massa clar, però una enorme roca frenada pels arbres i oferint aixopluc
i continua la pujada !
quina meravella i veiem el camí recorregut i a set-cents i escaig metres d’alçada.
El Nuck l’hem de protegir del estimbats
L’ Oriol preocupat pel l’alçària, però gaudint per primera vegada d’aquest recorregut
a punt de fer el cim
una mirada ben burra, però és un dels animals més bonics dels que podem gaudir
però abans de fer el cim, fem l’esmorzar que portem de casa
no he comptat bé els deu segons i la foto és la que és
sense paraules
Bé. aquest gos ha olorat el menjar que ha deixat en Nuck i ve a escurar
Més fantàstics cans, que saben que hi havia tiberi
Anem a culminar l’ascensió
Cues per tot arreu
gaudint d’unes vistes d’excepció i a les que estem acostumats i mai no ens cansen
I ara poc sabíem que el camí dels monjos estava doncs, com la Rambla i diria que molt més, almenys la de Terrassa
La Marisol rescata en Nuck d’un racó on hi havia altres cans i gent, i on anava perdut
Per aquí encara hi havia espais, però en fila índia
Maco per què si o si
Acabant de baixar per una llengua de conglomerat de pedra un xic tècnic
Veieu-lo
Estem molt contents de poder-hi anar amb el nostre fill, que ens acompanya moltíssim en les caminades i també en molts entrenament.
quin greu, tenir la placa tan malmesa amb un nom tan xul·lo
Ep aquesta està millor; no em faria res que em regalessin una caseta per aquí
a la pça. de Sant Jordi, un cop ens hem refrescat a la font
i arribant a l’entrada de la ciutat
Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂
No hi ha resposta
