30 ag. 2011
Què petit és el món
el “món és un mocador” Aquesta expressió ens dona una idea de què moltes vegades esdevé petit.
Sempre ens fa gràcia com una senzilla trobada s’ha convertit coneguda per l’entorn i més d’una vegada tenim grates sorpreses quan anem a llocs allunyats i som coneguts els “mossenaires” amb el projecte què entre tots portem. Aquesta setmana destacarem la història de l´Òscar, un jove que d’una forma acurada a mitja setmana fa una consulta de si pot venir a entrenar, allò per no ser que hi hagi cap problema.
Com no podria ser d’una altre manera ens complau que la gent ens consideri i ens encanten aquestes trobades i arribat el dissabte sempre tens alegries de trobar a amics i coneguts, habituals els uns i menys els altres, però saben trobar un moment a l’any per fer-nos companyia i mantenir el caliu desitjat.
Mentre corríem i conscient de qui ve per primera vegada, va una mica perdut i no es trobi a disgust, ens agrada saber un mínim, ja sigui esportiu com de projectes propers al que nosaltres també desenvolupem.
Doncs per aquelles casualitats, l’Oscar és nebot de la tristament desapareguda i gran entrenadora Carmen Gómez Florido, i del gran atleta marxador Víctor Campos. Ambdós eren els entrenadors qui van ser els pioners de les trobades: en Javier Jaques i jo mateix. Si la Carmen no ens hagués posat “deures atlètics comuns” és probable que no els haguéssim fet pels entorn de Torre Mossèn Homs.
També, un cop rebuda la presentació que s’ha fet de si mateix, ens complau la sinceritat que brota del seu escrit i ens agrada que ara ja formi part del nostre entorn. A més, fa poc que l’Óscar ha decidir córrer, tot i ser un magnífic esportista. Li farem seguiment i de ben segur que veurem aviat grans resultats com a corredor.
I ara parlant de l’entrenament, i donat que feia un temperatura del tot diferent a la setmana anterior i més aviat amb força fred per l´època, la ruta a seguir va ser per lloc un xic més assolellats i la fotografia proposa pel mateix Lluís, amb un fons magnífic d’un dia clar de la nostra Mola.
La remor i converses formaven part de l’entrenament i en algun punt conegut s’ha fet canvis de ritme que s’han seguit, això si de forma voluntària i cercant aquell puntet de millora que dona fer-ho, a més en pujades.
Avui en Josep, el mossenaire que va es va estrenar la setmana passada, Josep, ens feia adonar que d’una setmana a una altre veia molt genta diferent. Ens omple de joia veure que sempre hi ha qui creu amb aquesta manera de fer amistats, amb l’excusa del córrer i intentant fer-nos costat els uns als altres.
El nostre protagonista: l’Oscar Sánchez Campos. Segur que estava molt estranyat de la moguda mossenaire.
L’Antoni avui anava feliç, amb símptomes d’haver passat unes bones i ens explicava que en una cursa que havia realitzat a un poble anomenat “Malcocinado” havia quedat segon
En Mariano, també te símptomes de vacances; com l’Antoni van marxar sense barba i han tornat amb ella
En Martin i en Josep, que ens explicava que portava dos mesos i mig amb molèsties que feliçment aviat seran història
En Javi, sempre troba el moment i de fa molts anys per estar al nostre costat
El de la gorra no sabem a qui buscava, oi ?
Ens endinsem en terres sabadellenques i al bosc tan apreciat de Can Deu, on tantes vegades fem acte de presència
Aquesta recta, ideal pel canvi mossenaire i aquí els que s’ho han pres més plàcidament. Per darrera podeu observar als mossenaires que han fet el canvi i retornen a buscar a l’estimat company
Avui, més amics han vingut a provar la refrescada post-entrenament a la font, com el mateix Jordi Renom, i en Josep que ha aguantat bé l’entrenament
Tenir l’oportunitat de llegir aquest escrit tan sincer, ens fa creure que realment val la pena el projecte que cada dia fem amb més il·lusió, d’entrenament en grup.
Oscar, moltes gràcies i estem convençuts que tot t’anirà bé i si diumenge t’estrenes en una mitja, del cert que veuràs com t’agrada moltes coses del que envolten el món del córrer.
Gràcies per venir i esperem que repeteixis moltes vegades.
Ens dèia l’Oscar el següent, ;
El meu nom es Oscar Sánchez Campos, visc a Terrassa des de naixement, i sempre m’ha agradat fer esport.
Vaig començar fent Karate al Gimnàs Esforç quan tenia uns 12 anys fins als 16.
Mes tard vaig començar a fer futbol al Jabac de Terrassa.
Desprès vaig estar una temporada sense practicar res d’esport, per estudis, sortir de festa amb els amics, les novies ;), fins que em vaig apuntar al gimnàs als 22 anys i vaig començar a fer peses, i alguna que altre classe d’spinning
Encara que durant aquesta època tinc molt bons records, em penedeixo de no haver practicat cap tipus d’esport, en concret atletisme i més encara que els meus tiets, ( la Carmen Gómez i el Victor Campos) entrenaven a les pistes de can Jofresa.
Pero bueno amb aquesta edat, tampoc ets gaire conscient del que fas ni penses gaire en el futur i penses mes en passar-ho be amb els amics, a quina discoteca anirem el cap de setmana, a quina noia et lligaràs, a on anirem de vacances i a qui faré la guitza si guanya el meu equip de futbol.
A vegades també fèiem alguna activitat saludable amb els amics, com jugar al futbol, anar a la mola a passar el dia i inclús acampar tota la nit, anar en bicicleta i sobretot practicar skate board.
A mes des de els 16 anys a més dels estudis estudis, també treballava amb el meu pare per guanyar cales per pagar-me les meves sortides i capricis i també per estalviar.
Sempre he estat agraït al meus pares d’ensenyar-me que qui algo vol, algo li costa
Porto uns 10 anys anant al gimnàs casi diàriament, fent peses i cardio amb el·líptica, cinta i spinning.
He sortit amb la mountain bike els caps de setmana, amb un grup i en vacances jo sol sortia pels camins de la BTT de Girona concretament per Lloret, Tossa i Blanes.
I perquè començar a córrer ara?
Per que fa uns 2 mesos vaig deixar un vici que feia 15 anys vaig agafar i es el tabac.
Em vaig donar compte que fumava molt, un paquet diari, fins que un dia vaig dir, ja no fumo més i fins ara no fumo.
Millor deixar-ho ara que soc jove i per que jo vull que no deixar-ho quan sigui massa tard.
Vaig intentar trobar una motivació per deixar de fumar i va ser començar a córrer per veure quan de temps podia aguantar. Vaig començar amb un quart d’hora, desprès amb mitja hora i ara amb una hora. En aquests 2 mesos he anat pujant la velocitat i la intensitat de l’entrenament.
Cada cop em noto més fort, tinc més resistència i respiro millor.
Llavors he decidit apuntar-me a la mitja marató de Sabadell.
Ja se que es una mica boix començar tant aviat a fer una mitja, però em sento fort, i per mi no es tant important la marca o el temps que trigui a fer-la, si no acabar-la al meu ritme.
Aquesta es la meva motivació.
Vaig trobar per Internet, un grup de Terrassa anomenats mossenaires, nom que ve del lloc on parteixen per sortir a córrer que es Torre Mossèn Homs.
Em vaig posar en contacte amb el Pep Moliner i em va animar a anar el dissabte a les 08:00 del matí.
Avui dia 27/08/2011 ha sigut el meu primer dia amb els mossenaires.
No m’esperava una rebuda tant amable per part dels mossenaires.
La veritat es que ha sigut un dia fantàstic, he trobat a gent molt maca que m’han recolzat i m’han donat moltes forces, ànims i consells per afrontar la mitja marató.
Encara no conec els noms de tots però desitjo que sigui el començament d’una bonica amistat i que pugui conèixer a tots i des d’aquí un envio una forta abraçada.
Sou un grup molt amable i me n’alegro d’haver-vos conegut.
Si encara queda gent maca i amable es troben al grup dels mossenaires. 😉
Salutacions i disculpes per el totxo
Comentaris tancats a Què petit és el món
