12 abr. 2011
L’efecte Mossenaire
Val a dir que com que el dia era calorós, se’ns feia interessant tornar a visitar els paratges que normalment visitem tot corrent a l’època estival on a més tenim ganes de veure aigua ben fresqueta, com és a la font de la Moreria tot travessant el torrent de Gotelles. Avui, però l’hem fet de baixada i advertint que la pujada ens esperava tard o d’hora.
Ens ha estat un prova de primer nivell per saber com estan els mossenaires i s’ha vist que està més en forma, com ara el nostre estimat mossenaire més jove l’Adrià, que trenca motlles amb la seva fortalesa. Però, heu aconseguit arribar a dalt i ara sabeu com esteu.
Hem tingut un damnificat; en Margarit. El seu bessó no ha aguantat i l’ha tingut d’anar a buscar en cotxe. El circuit a causat estralls.
Ara, segur que el circuit és dels més macos que podem fer per aquestes contrades, i ens recorden llocs del Montseny.
En Rafael cada setmana ens immortalitza a la xarxa, per què tots us endugueu un bon record.
Avui venen molts mossenaires que per una cosa o per un altre no havien pogut venir: en José Carlos, en Vicenç, la Gemma, en Marc, més tres de nous.
El dia que vinguem tots alhora, no s’hi cabrà
Avui la muller de l’Albert serà la nostra Mossenaire de la setmana
En Marc, un dels fundadors de “Minyons de Terrassa”, al costat de l’Enric Mateu, un antic amic del Club Escacs Terrassa
Carles i David, En David és un jugador de Rugbi que compatibilitza les mossenejades amb els seus partits amb “Carboners de Terrassa”
Mossenaire nou, que ve de la ma de José Antonio
els nous
i si en José Antonio de verd
La Gemma feia dies que no podia venir i avui a més estrenava la samarreta, a més que s’ha aprimat un munt i corre més lleugera, segons deia: però estava cansada.
Important esperar-se en els punts on ens podem perdre o confondre. No ens cansem de repetir-ho
els que tenen més responsabilitat és qui va al davant, de no desfer el grup
José Antonio, seguit de prop dels nous mossenaires
l’Albert i les seves tecnologies. Està preparant un impressionant portal que aviat anunciarà
simpàtica imatge de l’Adrià.
qui és l’últim ?
Una gran i agradable sorpresa trobar-se a un gran amic: l’Antonio Zarco, de blau, que molt te que veure amb l’èxit de la trobada i quan feia aquests canvis que ara fem tots.
Avui hem tingut i ens omple de joia a en Vicenç Sant, que per nosaltres és tot un honor. Com no, en Joan Rodamilans: un mossenaire creient (vol dir que creu amb aquest projecte com el primer)
Els Matadeperencs
I ens visitava el Gran Casimir Martin, amb el que a l’endemà anàvem a una marxa a Aiguafreda,
Des d’aquesta temporada, un matrimoni format per l’Albert i la Irene tenim el plaer de tenir-los entre nosaltres. Com es mira de fer aquí, es procura anar-nos coneixent i res millor si ens voleu explicar coses. Avui li demanàvem a la Irene, a més de veure si animem a que més noies s’atreveixin a venir a entrenar una horeta al costat de persones com ella, que fan i han fet molt i de les que podem aprendre molt, per la seva trajectòria com ara veureu. Gràcies, Irene, en nom de tots per donar-te a conèixer esportivament.
Deia la Irene
Hola companys i companyes mossenaires,
Em dic Irene i malgrat que fa poc temps que em veieu córrer amb vosaltres, la veritat és que fa molts anys (tants que ni me’n recordo) que em dedico a aquest esport, i no només aquest, perquè abans d’iniciar-m’hi, jo ja portava temps voltant per les muntanyes de totes les maneres possibles.
La culpa que comencés a córrer la té un familiar meu que corria curses i que em va animar a provar-ho. Si no ho recordo malament, la meva primera cursa va ser la de Guanta i a partir d’aquí van venir altres curses de distància similar: la de Viladecavalls, els 10 km de Martorell, la pujada a Vallvidrera… La meva primera mitja marató va ser l’any 88 i va ser la de Ripoll. Malauradament, però, una lesió persistent em va obligar a parar de córrer. Llavors vaig potenciar la BTT, que practico des dels inicis d’aquesta disciplina, quan el quadre era de ferro i els complements, molt diferents dels actuals. Amb una bici d’aquest tipus vaig guanyar l’única cursa que he fet amb BTT, tot i que cal dir que llavors érem comptades les noies que ens hi dedicàvem. Amb una bicicleta més lleugera, de fet la meva bicicleta actual, compto que he fet uns quants mils de quilòmetres, entre els quals hi ha els de la travessa als Pirineus i els de moltes rutes que m’han permès gaudir de grans racons de la nostra geografia. L’any 96 vaig iniciar una nova passió: l’esquí de muntanya. És un esport dur, que exigeix tècnica i bona forma física. Durant les primeres sortides acusava la lesió que tant m’havia molestat, però vaig persistir i poc a poc la lesió va desaparèixer… Havia arribat el moment de tornar agafar les vambes, però a partir de llavors seria diferent: no correria curses i encara menys trepitjaria asfalt. Volia córrer pel simple plaer de fer-ho i com a mitjà per estar en forma per pujar muntanyes amb esquís o a peu en les millors condicions. Tot i així, l’any 2001 vaig participar al Campionat de Ral·lis d’Alta Muntanya organitzats per la FEEC i vaig ser campiona de Catalunya en la categoria d’argent (itineraris de 1.400-1.600 m de desnivell). La veritat, però, és que no m’agrada la pressió de la competició ni la disciplina dels entrenaments, per això actualment només corro alguna cursa per tradició o perquè m’aporta algun repte especial dins el marc estricte de la muntanya. Un exemple: la Cronoescalada de Núria: 7 km de pujada – 848 m de desnivell positiu – 1h 11m 18 s. – 12a de la classificació general de dones.
I ara, per què vinc amb els Mossenaires? Doncs simplement pel fet de passar-m’ho bé i obligar-me a córrer d’una manera una mica diferent. I us puc ben dir que m’ho passo bé i que, a més, crec que he millorat la meva forma física: a casa en diem «l’efecte mossenaire», vosaltres també el noteu?
Comentaris tancats a L’efecte Mossenaire
