08 abr. 2011
Tant es pot córrer com caminar
Tenir un bon to muscular, el cor acostumat, cuidar-se, entrenar i no abandonar-se, amb la seva vessant esportiva, permet fer diferents aportacions presencials, com han estat aquests darrers diumenges, que per una cosa o per una altre no havia passat en net, portant-t’ho com moltes altres vegades al blog. Els que em coneixeu de prop sabeu que m’està fallant la feina com a tants professionals i de vegades el temps l’ocupes buscant solucions i no tens massa ganes d’altres coses: però crec que tinc que mantenir el blog actualitzat i seguir amb el meu propòsit de fer de l’esport un tema preferencial, sense oblidar els altres.
Tenia previst fer alguna marató aquesta primavera, però el no poder-la preparar bé junt amb aquesta contrarietat, m’ha fet pensar amb altres coses i em fa gaudir de la quantitat d’ofertes del nostre calendari, i de la companyia de molts de vosaltres ja sigui els dissabtes amb el projecte d’entrenaments en grup dels “Mossenaires”, ja sigui amb caminades o bé tan sols estar-te a casa.
Em venia molt degust estar en el debut d’un amic i component de la nostra associació, també, en que per molts atletes és la màxima expressió del corredor: La Marató. En aquest cas, estava informat que a Barcelona l’Oriol faria la seva primera temptativa i li vaig demanar de fer-li una mica de companyia en els durs metres finals i per mi va ser tot un honor. Més o menys tenint les referències de tot el que anava fent i compartint entrenaments la idea era més ajudar que no pas fer nosa i rebre aquelles gotetes de satisfacció d’un maratonià, quan lluita amb aquest gran repte.
Oriol Farré, debutant maratonià
Des del quilòmetre trenta-dos i després de veure que venia amb un quants minuts d’endarreriment, em confirmava que unes molèsties en una cama no li permetien complir l’objectiu de marca, però si el de finalització. Aquest objectiu ja es pot considerar magnífic i de debò que veure l’emotivitat de l’Oriol, de la seva muller i pares, ja paga la pena i hores d’ara estic molt content. De primera marató només n’hi ha una: a partir d’ara a millorar o fer-ne un altre pot ser el que a molts corredors ens passa pel cap i segur que l’Oriol també pensa. Dir que és un atleta que sap patir i que segur que continuarà gaudint com el que més de la sort de practicar aquest esport. Felicitar-lo és el que em queda.
Passada una setmana i quasi per casualitat, un amic de fa molts anys, l’Andrés, es informava que tenia intenció de fer una cursa gratuïta en un poble que no sabia ni que existia i amb un nou molt bonic: Vilanova del Camí. M’hi vaig apuntar i acompanyat de la meva dona i del meu fill, allà que anem, amb el protocol que sempre intento seguir: arribar d’horeta, recollir el pitrall, passejar una mica i conèixer de passada llocs que d’altre manera no visitaríem.
Arriben més amistats de la meva ciutat, com l’Antonio, en Juan i passejo una mica amb l’Andrés. Vet a aquí, que el Bernat López i la Montse també havíem trobat aquesta bonica cursa i van anar-hi amb els seus fills, i l’Arnau va córrer una en paral·lel un cursa, amb molt bon resultat per part de l’Arnau: un atleta impressionant l’Arnau.
Anar fent, turisme esportiu
Escalfo un xic surto amb ganes i em sorprèn que la majoria de la gent que porto pel davant fan la cursa amb tot tipus de retallades; és ben curiós. No em considero res ni ningú, però donat que la cursa està pensada per anar per baix de les voreres, i com és costum, la faig passant una i una altre vegada als mateixos. Ja quan sortim al camp em saluda un conegut de fa molts anys: l’Andrés Villar amb el que xerrem, mentre correm depresseta. Una atleta que compartíem espai i ens sent ens fa la suggeriment de pensar amb la pujada que serà forta. Aquí em poso a roda i anem compartint el mateix ritme. Prop veig en Bernat, que te un molt bon nivell fa molts anys. Sempre recordo que havia estat fumador i que ja fa anys que corre força ràpid. Més o menys al quilòmetre set amb l’Andrés anem prop l’un de l’altre i per no sorprendre’l li dic que segurament al darrer quilòmetre augmentaré un xic el ritme. Val a dir que hem acabat anant a tota pastilla els darrers metres assolint un mitjana en tota la cursa aproximadament a quatre minuts per quilòmetre: prou bé.
Finalment a l’arribada el gps em marca que no arriba a deu quilòmetres la cursa. Ha estat una cursa en una primera part donant una bona volta pel poble i la segona per una pista de muntanya. Com que havia plogut força el dia abans, els tolls d’aigua i les zones de derrapada sovintejaven.
I com que estic mentalitzant-me per anar a una caminada llarga, la marxa romànica, amb en Casimir Martin què millor que fer-ne una de cursa per saber de quin mal hem de patir.
El dia que entrenàvem amb els mossenaires, em diu: “Pep, vols venir a fer una caminada amb mi a Artés demà”. Poc mili-segons després tenia el meu si. De fet la caminada era curta: al voltant de quinze quilòmetres. També em diu que em vindrà a buscar i a portar i… ostres quina meravella tants coneixements del Casi.
Amb una puntualitat absoluta, sortim de Terrassa cap a Artés, i després d’un petit embolic per l’eix, arribem amb prou temps per apuntar-nos allà mateix i anar a prendre un tallat.
A les vuit en punt sortim i fem el recorregut proposat pels amics del centre excursionista. A poc de començar, i sempre només caminant, jo feia com aquell nen petit que per no perdre als més grans, faig petits trocets corrent per no perdre a en Casi. Quin ritme portem. Sempre explicant-me coses i gaudint de tot, fent fotografies i aviat els primer avituallaments: unes ensaïmades ensucrades i aigua. Pel ritme que portem, anem passant a molta gent i aviat sembla que per davant portem pocs senderistes. En un moment donat ens passa un grup de corredors amb els que mútuament ens animem. A l’arribada a l’avituallament estrella, allà on hi ha la botifarra a la brasa amb porrons de vi, aigua i crec que llaunes, els corredors intercanviem conversa. En Casi aviat els convida a venir a entrenar a Mossèn Homs i ells, per la seva banda, ens informen que estan a punt d’organitzar un el “Cros d’Artés”, per si volem anar-hi. En aquells moment no vaig atinar que ja el coneixia de fa un parell d’anys i que se del cert que és molt recomanable.
Ens retratem i quan els dono el meu correu pepmoliner, un noi diu “Eii, que et tinc sentit”, resulta que quan mira les classificacions li surto sempre, per que el seu cognom és Molinero.
Continuem fins a l’arribada i estic segur que dels primers i us ben asseguro que us la podeu a l’agenda de cara a properes edicions.
En Casi posa aviat la directe
De postal, Artés i les vistes que l’envolten
Llocs que ens recorden com vivíem abans i com de fet encara hi viu algú avui dia, en cases grandíssimes i vivint del bestiar, el camp.
Passant per llocs increibles
Amb rius plens fins les vores d’aigua
i amb el Casi, que aviat aniriem dels primers
Aviat el primer avituallament
I ja gairebé sols, passant per corriols salvatges
I una colla de persones que hi anaven corrent i que ens recomanaven anar el dia 1 de maig a fer el Cros d’Artés, en el que estan implicats i que fan bona propaganda. La casualitat que el noi de les ulleres al cap, es diu pràcticament com jo: Molinero. Això fa que em coneix per que quan es busca a internet a les classificacions li surto jo.
L’avituallament estrella. Una bona botifarra i un traguet de vi. De fet, ara no el vaig provar, donat que fa dies que no em bec i faltaria que anés de tort.
Algun edifici religiós, prou bonic i patrimoni del territori
Hi ha una Mare de Déu de la llet ? assota hi posa prohibicions que segur que generen mala llet.
Llocs encisadors
a dos passes del precipici
Amb un heroi com en Casi. una marxa memorable
Què maco, que diria un pija pins com nosaltres
llocs on teníem de vigilar de no mullar-nos innecessàriament
Impressionant aquest home
Una nova passera
Se’m nota desconfiat. L´únic cavall que hem tingut a casa va ser als anys seixanta el dos cavalls Citroën del papa
Riquesa hídrica
No se si és la mare de Déu de la llet o del aigua, però homenatge religiós
Hi han llocs així prop de casa ?
Aquí ens diu que és el Molí de les Ferreres
I son dels primers d’arribar a Artés
I això és tot amics: si voleu anar de marxa poseu en contacte amb el Casi, que té una marxa impressionant.
Comentaris tancats a Tant es pot córrer com caminar
